En tinc una llarga i amplia col.lecció de fotos de la badia, alguenes d'elles d'enorme espectacularitat les vaig fer just de del cim que mostra aquesta, el Castell de Sa Verdera ( a sobre mateix del monestir de Sant Pere de Roda) un punt fenomenal que afegeix esgarrifances quan hom decideix anar-hi el dia que la llum es més fabulosa, és a dir quan fa tramuntana.
El
passat dijous 26 de maig de 2012, els municipis de Roses, Castelló
d’Empúries-Empuriabrava, Sant Pere Pescador i L’Escala-Empúries
varen presentar la candidatura de sol·licitud d’admissió de la
Badia de Roses davant l’assemblea general del 7è Congrés del Club
de les Badies Més Belles del Món, (club apadrinat per la Unesco),
realitzada al Senegal. Entre
els aspectes valorats per a l’elecció de la badia de Roses, s’han
tingut molt en compte l’existència de tres parcs naturals, els
jaciments arqueològics, més de 45 quilòmetres de platges de gran
qualitat , la gastronomia, la gran diversitat d’opcions en esports
nàutics, terrestres i aeris, etc...La
votació dels representants de les badies membres del Club va atorgar
la màxima puntuació a la badia de Roses, aprovant així la seva
adhesió que es formalitzarà l’any 2012.
Sense
cap mena de dubte, l’enamorat del paisatge empordanès, i gran
difusor de la seva espectacular riquesa, hagués fruit de valent amb
la noticía. “El
paisatge
és
l’única
cosa
d’aquest
país
que
no
falla
mai”,
deia
Josep
Pla.
La
seva
obra
està
ben
farcida
de
descripcions
i
anotacions
sobre
paisatge.
En
el
volum
7,
pg
256,
de
l’obra
completa,
“El
meu
país”,
descriu
una
troballa
esgarrifant:
“És
absolutament
obvi
que
el
perfil
del
Golf
de
Roses
és
la
forma
més
admirable,
més
impressionant,
d’una
més
excelsa
bellesa,
més
inoblidable
de
l’Empordà.
És
possiblement,
la
clau
de
volta
de
tot
el
restant.
És
una
forma
geogràfica,
de
la
naturalesa
produïda
per
unes
condicions
objectives
(climàtiques,
etc)
inenarrables
i
fatídiques.
És
una
forma
d’una
tan
gran
bellesa,
produïda
per
la
naturalesa
en
cru,
que
mai,
potser,
l’obsessió
artística
no
arribarà
a
dibuixar
una
forma
que
s’hi
assembli..
Vet aquí un bon repte que molt probablement Pla comentava amb un bon amic, empordanès també i com ell encisat per la màgia “pitoresque” de l’Empordà. No ho sabrem ja mai més, i malgrat sí que coneixem punts de coincidència espectaculars. No es pot oblidar, de cap de les maneres, que quan Dalí està a Nova York estableix contacte amb Mathila Ghyka, un especialista en la divina proporció que alliçona Dalí fins el punt que aquest explora la seva obsessió de la irracionalitat des d’altra perspectiva, afegint coneixements de física nuclear i quàntica, la qual cosa endega la seva etapa mística. Tanmateix Dalí inclou en múltiples teles la badia de Roses i molt probablement el sol crepuscular sigui també el que es pon a la mateixa badia. Un fil que haurem de resseguir més endavant. Ara seguim llegint a Pla
Tant
si
es
mira
del
nord
com
del
sud,
com
si
es
mira
de
qualsevol
punt
de
les
muntanyes
que
el
volten,
tant
si
es
contempla
en
la
seva
totalitat
com
en
detall,
la
impressió
és
excepcional
i
singularíssima-
singular
per
la
seva
naturalitat
mateixa.
El
senyor
Macau
se
l’ha
mirada
amb
ulls
d’artista
i
científic
n’ha
donat
una
informació
de
gran
categoria.
Una
visió
superficial
del
golf
fa
aparèixer
una
forma
el•líptica
geomètricament
perfecta.
És
una
el•lipse
com
si
hagués
estat
traçada
amb
un
tiralínies
per
un
delineant
expertíssim.
Però
d’el•lipsis
n’hi
ha
dues:
una
de
petita
del
cantó
de
Roses,
i
una
de
més
llarga
del
cantó
de
l’Escala.
L’eix
de
l’el•lipse
de
la
banda
de
Roses
coincideix
en
direcció
i
situació
amb
la
perllongació
dins
del
mar
de
l’últim
tram
de
la
Muga.
L’el•lipse
de
la
banda
de
l’Escala
coincideix,
encara
que
no
tan
exactament,
amb
la
direcció
de
la
perllongació
del
penúltim
tram
del
Fluvià,
abans
de
l’última
divagació
final,
potser
artificial.
Els
eixos
grossos
d’aquestes
dues
el•lipsis
resulten
de
8.6km
i
de
13.9
km,
i
per
tant
llur
relació
val
0.68170
que
precisament
és,
amb
un
error
molt
petit,
el
valor
de
la
relació
àuria....Vet aquí un bon repte que molt probablement Pla comentava amb un bon amic, empordanès també i com ell encisat per la màgia “pitoresque” de l’Empordà. No ho sabrem ja mai més, i malgrat sí que coneixem punts de coincidència espectaculars. No es pot oblidar, de cap de les maneres, que quan Dalí està a Nova York estableix contacte amb Mathila Ghyka, un especialista en la divina proporció que alliçona Dalí fins el punt que aquest explora la seva obsessió de la irracionalitat des d’altra perspectiva, afegint coneixements de física nuclear i quàntica, la qual cosa endega la seva etapa mística. Tanmateix Dalí inclou en múltiples teles la badia de Roses i molt probablement el sol crepuscular sigui també el que es pon a la mateixa badia. Un fil que haurem de resseguir més endavant. Ara seguim llegint a Pla
Escriu el senyor Macau: “..els eixos grossos d’aquestes dues el•lipses estan lligats per la relació àuria, que tant sovint trobem en la naturalesa, a part de la geometria, com per exemple en la distribució de les fulles en els troncs de certs arbres, en la de pètals de moltes flors, en les estrelles del mar.. i que descoberta pels grecs fou adoptada per aquell poble d’artistes...com una de les regles fonamentals per aconseguir les proporcions de totes les figures” El senyor Macau és demana si aquest no és l’origen de la bellesa de la forma del golf.....
En qualsevol cas aquesta "màgica i divina" bellesa va calr i molt endins en els primers visitants que hi feren parada. Els grecs desembarcaren a la badia en el S VIII a.d.C., i aleshores començà el ball.
