Abans de res, permetem ilustrar-te. Ara què hi foten aquí poemes? Doncs exactament el mateix que les imatges: INVITACIONS A DEIXAR-SE ENDUR PER LA BELLESA.
La versificació, com la música, com l'arquitectura, la pintura etc etc estan fonamentades sobre la respiració. Qualsevol manifestació artística -amb cara i ulls- no te cap altra pretensió. És més el seu objectiu es trasbalssar-te, ajudar-te a sortir de la parcela de la realitat on creus que vius per mostrar-te altres zones, altres espais, altres dimensions, asequibles en principi en el món del silenci. Un estat de consciencia on arribaràs amb el control del pensament i de la respiració.
També pots provar de llegir els poemes en veu alta canviant les intensitats, modificant els aires, paladejant cada mot, cada sil.laba, cada pausa
La Punta
Olor de peix i sal, olor d’anxova;
cairats que es corquen i forats al cel.
Estris d’anar al mar, gent pescadora:
gambines, armellades, un artet.
Per sobre tot fortor d’alls i d’alcova,
que arriba amb bafarades al carrer.
Ambient amat en què viu la gent nostra;
aire confós i resclosit i estret.
Sentors inconfusibles de la costa,
olfaccions arrapades al cervell,
de mar, de peix, d’humanitat, d’història,
que tu has sentit i que han sentit els teus.
Que ja són part de tu i et fan memòria
que la vida és això i no gaire més!
August Pi Sunyer;Poesies
Roses
Em deia el meu germà: Fóssim a Roses,
a vora el mar o sota l’olivera,
prou en tindríem amb les pobres coses;
la vida tan feliç com abans era.
Una lesca de pa, amb oli untada,
un saborós grapat de sardineta,
i aquella pau senzilla i conformada,
apresa del filòsof o l’asceta
Hora roent de sol, enlluernada,
per la platja corrent damunt la sorra,
veient, a vora mar, com l’ona esborra
el motlle fugisser de la petjada
M’he fet a un món de salabrors marines,
armant el bot amb un bocí de vela,
fent que el timó portés dreta l’estela,
i amb tresors de curculles i petxines.
Amb pescadors anava a la barcada,
calant la xarxa sota l’estelada,
llargues nits, les més belles que he viscut,
amb el cap recolzat contra l’antena,
dormint o somniant a la serena,
o abrigat per la proa del llagut.
Carles Pi Sunyer. Sonets.
Voldria
Ara que el cel és pur i blaveja,
ara quel mar és calm i blau,
sentint el fruir de tanta bellesa,
voldria ser barca, voldria ser au.
Si fos gavina per l’espai lliscaria,
lliure pel vent em deixaria portar,
si fos barca, cap a l’horitzó salparia,
allà on el cel... besa la mar.
Lliberata Domingo
Aportacions trobades a ATLES LITERARI
Adolescència a Roses
Records de Roses, blanca de sal negra de neguit.
Al golf idíl·lic de blau Prússia,
insectes llunyans, immensos, de ferralla,
aranyes de rovell. Sovint hi anàvem amb la barca (...)
Ara, al captard, al "Bahía" de la meva memòria,
un saxofon lasciu em retorna aquells ritmes
aquells jocs sensuals a la pista
o bé al pòrtland del llit, voltats de llum d'orxata (...)
Comadira Moragriega, Narcís
Meravellós golf de Roses
Com seria possible, però, descriure les meravelles d'aquesta aigua engolfada? Hi ha matins de sol que el golf és una glòria de corns de mar, de cargols, de tritons de plata sobre un blau encantat, infinit, inexpressable. Hi ha tardes de calma que la mar sembla ensonyada escoltant les melodies d'aquest món cantades per alguna sirena vaga. Hi ha postes de sol en què la mar es desfà en un deliri de colors estovats i d'escorrialles
Pla Casadevall, Josep
La badia de Roses a punta de dia
Quan les gavines, ales descloses,
senten de l'aigua l'acre perfum,
a dins la corba del golf de Roses,
nua com Venus, salta la llum
Vayreda Trullol, Montserrat
La novena gràcia de l'Empordà
Les gràcies de l'Empordà
La terra va atraure un dia les ones de la mar a la seva falda, i ara la mar hi està tan bé i et troba tan bella, graciosa plana empordanesa, que no se'n vol tornar. De l'una banda, rompen les aigües contra la roca dura i el ressò musical de la seva lluita evoca la divina memòria d'Orfeu; en l'altra punta entra la mar en els replecs de la muntanya, i damunt de la conca encoixinada d'algues, crea la meravella de les cavorques i cobaumes, i aquella més esplèndida de la Cova de les Cambres, que al llevar-se el sol, s'omple de lluminoses harmonies
Coromines Montanya, Pere
Cala Montjoi
Montjoi és la més clara meravella de la costa de Roses. Tallant el ràpid talús de les vertents d'una vall, la mar se n'entra una mica i forma una cala graciosa i precisa, cenyida d'una petita platja. Enmig de vinyes i suredes, un petit mas, a redós d'una torre ennegrida, vigilant el perill que algun vell pirata sentimental decideixi acampar-hi, per a morir en terra, tot veient passar les veles damunt la blava ratlla horitzontal
Fages de Climent, Carles
LA PRESA DE ROSES
Partírem del Rosselló
per anar a llunyes terres,
per anar a l'Empordà,
que n'és terra molt alegre.
(No hi ha lliri sense flor,
ni rosa sense poncella,
ni donzella sens galant,
ni barco sense bandera).
Comencem primerament
la vila de la Jonquera,
Peralada i Castelló
i la vila de Figueres,
i en un lloc que es diu Pedret
l'armada francesa era.
A Roses vàrem anar
a veure el tinent de guerra
per veure si es vol rendir
o entregar les fortalesa:
-La rosa jo vos la do,
mes me quedo la poncella,
i em quedo deu mil infants
que hi ha dins la fortalesa,
i em quedo set-cents cavalls
que nit i dia peleien.-
Ninetes de Perpinyà
bé plorareu de tristesa
perquè los vostros galants
han hagut d'anar a la guerra.
No podeu dir ni pensar
quina fam ells ne pateixen:
un pa de munició
entre quatre se'l parteixen,
i amb un petricó de vi
tot lo socorro hi esmercen.
Les donzelles ploraran,
les que casar-se volien,
i ara n'hauran d'esperar
que un altre partit us isca.
Allà en el Portal Nou
hi ha bandera vermella,
bandera de foc i sang,
que n'és senyal de gran guerra:
no és senyal de guerra, no,
que és l'amor d'una donzella.
Tot i no tenir el format de versificació, els continguts tenen una corprenedora poètica:
PARADISOS PERDUTS
En el temps que m'ha tocat viure he vist desaparèixer tres pobles que formaven part de la meva geografia sentimental. He dit desaparèixer, perquè la paraula transformar seria poc forta per expressar el que vull dir. Han desaparegut, malgrat que ocupin més espai en el mapa i més gent s'afanyi a guanyar-s'hi les garrofes, perquè allò que eren, l'amable equilibri, la personalitat viva de cada aglomeració entrellaçada pels segles, els vells camps, les velles vinyes i els vells olivars, les velles barques i les cases, ja no hi són. O hi són barrejats, esclafats pels nous i alts i pesats ruscos dels enormes edificis que han parit la industrialització i el turisme.
Aquests pobles són Cadaqués, Roses i Montmeló. Potser d'aparença el que menys ha sofert és Cadaqués. Conserva encara aquella gràcia incomparable i als mesos d'hivern fa de bon estar. S'ha edificat molt, és cert, però sense malmenar la imatge tradicional, aquella que enamorà els pintors, amb l'església al lloc més elevat i les cases blanques al seu voltant com una lloca amb els pollets. I demano perdó per reproduir una vegada més una visió tan suada. Al cap i a la fi suposo que des del concili de Trento les esglésies ocupen aquest lloc d'honor a tots els pobles. Però l'estiu a Cadaqués, ah, l'estiu! Quin cafarnaüm, quina olla sempre bullint, quin frenesí! Multitud d'estadants, de curiosos, de passavolants atrets pels seus pregonats encants, s'empenyen pels carrers, mentre el meu Cadaqués va morint amb les persones velles que he conegut, amics i parents, darrera de les cortines tirades que el llebeig fa moure. (...)
A Roses les coses encara eren pitjors, no per als rosincs, és cert. El boom turístic devorà la personalitat i la gràcia de Roses, però enriquí molta gent del país. Inflà artificialment el cens amb tots els que anaren a treballar a l'escalf de la construcció i l'hosteleria, i el resultat fou una població heterogènia, rica i dinàmica, això sí, dipositada pels déus davant d'un dels paisatges més fins, el del golf, i de les postes de sol més fastuoses de la Costa Brava. Els mateixos déus que acompanyaren els grecs a Empúries.
Avui aquests déus, amb tota seguretat, han anat a amagar-se al seu Olimp, molt vingut a menys. Sort que Roses, tot i la fortuna que representaren els terrenys a voramar i les botigues turístiques, no ha perdut la seva vella afecció a la pesca i encara trobes molts fills seus disposats a lluitar amb el mar i arrencar-li els peixos, que són la seva glòria i la dels que se'ls mengen, fregits, a la brasa, al forn, en suquet o de qualsevol altra manera, perquè aquell és un mar que cria uns peixos de carn superba i insuperable. (...)
M Ibañez Escofet
DIVENDRES, 28 DE MAIG
Mon pare va a Roses amb l'auto a firmar un testament o no sé què. Ho aprofitem amb en Reig. Demprés d'un curt viatge, hi arribem. Saludem an en Cinto i a la Maria i ens en anem a dibuixar. L'aire està embaumat de sentors marineres. Al sentir aquesta olor que eixampla el pit i alegra el cor, un munt d'il.lusions m'ha invadit. El mar era d'un blau intens, lluminós. Les barques es reflecten i m'he quedat mirant aquell devessall de vida i d'ànima meva. Quina vitalitat i misteri té per a mi el mar i com em suggestiona! Feia un sol aclaparador i hem pujat fins al castell grec. Es sentia vibrar la terra, i els llangardaixos i sargantanes s'amagaven al nostre pas, escorrent-se entre les gatoses i les roques. Des de l'enrunada muralla, es domina una gran immensitat de blavors i de llum. A baix, les roques, l'espuma virginalment blanca, els fons verdosos de l'aigua. A l'horitzó, les muntanyes de l'altra costa: Begur, les Illes Medes, l'Escala, quasi s'esfumaven amb la lluminositat del cel. Era tot allò una melodia de fines coloracions. Les orenetes passaven planant, atravessaven els núvols. Jo he sentit ganes de volar i de llançar-me en el buit. Recolzat a l'enrunada muralla he envejat en Reig que pintava i ho feia amb una inconsciència exasperant! Era el colmo! En canvi, jo, em calia contentar-me amb els tons del carbó. Això de prendre's el pintar a tall de broma, no hi ha dret.
Hi ha hagut una posta estupenda. L'aigua era un mirall on s'emmirallava la pal•ldesa d'un cel agonitzant i he pensat en els capvespres de Cadaqués. He sentit el remar lent d'una barca i la remor poruga de l'aigua i de la sorra.
Unes noies han embarcat, quan hem marxat nosaltres. Les he saludades amb el braç, quan l'auto ha marxat i elles amb llurs mocadors em feien adéu. He passat un dia colossal.
Salvador Dalí
