ANTECEDENTS TURÍSTICS DE ROSES
Amb els anys i el lent pas del temps s’ha anat teixint una mena de clixé, d’estereotip, que sol ésser emprat quan es vol explicar l’aparició del fenomen turístic a Espanya. Diu que fou a partir de 1960 que el boom turístic es va escampar per tot l’estat, amb totes les avantatges i tots els inconvenients inherents a la conjuntura d’aleshores que vivia sota una dictadura absolutament incapaç de donar solució als problemes bàsics, aïllada internacionalment, ineficaç i terriblement repressiva. Una dictadura, nascuda a partir de la guerra civil, que al repertori de crueltats i desgràcies també va afegir la frenada a l’evolució del turisme. Un fenomen incipient que anava arrelant especialment en les poblacions del litoral en les quals el turisme ja anava deixant petjades que no seria just ignorar.
Roses va ser un d’aquells pobles que varen haver de viure i patir les conseqüències de la guerra civil així com les desafortunades intervencions de la dictadura.
L’any 1883 l’Ajuntament de Roses ja cobrava una concessió de 5 ptes a la platja del rastrell per a col•locar casetes de bany. Aquesta activitat es va anar ampliant per la qual cosa el fet de prendre un bany es va començar a comercialitzar. L’arxiu municipal de Roses detecta una autorització de construcció de 25 casetes en el mateix any iniciant-se així una activitat que es mantindria fins a l’aparició en escena de la guerra civil, que tantes histories va trastocar.
Als primers turistes del S XIX se’ls ha batejat com a “culs blancs”, eren famílies benestants que començaven a tenir la costum d’estiuejar i a implantar el model de tenir una segona residència. Glòria Soler a “L’estiueig” rastreja acauradament aquesta nova forma de relacionar-se motivada per un llarg reguitzell de motivacions on destaquen:
- Marcar l’estatuts social
- Excursionisme a Catalunya
- Banys de mar com a teràpia o cura de salud
- Complement lúdic al “dolce non far niente”
- Complementarietat a les festes del poble
Carles Bosch de la Trinxeria a “Records d’un Excursionista” explica, des de la perspectiva del excursionista, amb detall el tema dels banys de mar
En la fonda hi havia banyistes ademés dels allotjats en la població. Entre ells un marit i una muller, amb quins vaig fer amistat: lo senyor Felip i la senyora Pepa. Eren d’Olot; havien fet una fortuneta amb la fabricació de xocolata, i vivien de renda.........No sé quina malaltia tenia, el cas és que el metge Robert de Barcelona li havia aconsellat los bayns de mar. Feia vuit dies que eren a Roses i encara la senyora Pepa no havia pres cap bany. Los matins anàvem a la platja, ella ficava els dits a l’aigua, arronsava els llavis i amb molta catxassa es treia la mitja i s’assentava sobre una cadireta que es plega; sempre torbava l’aigua freda.
Al cap d’uns anys famílies benestants, induides pels consells dels empresaris afortunats, com ara els Rahola, els Pi Sunyer o els Vicens Vives, es varen instal.lar a Roses. Pere Pi-Sunyer i Bayo en les seves memòries “Del vell i del nou món” ofereix detalls esgarrifants sobre el cruel i terrible procés que va patir en la seva adolescència, etapa en la qual es va estroncar la dolça adolescència i aquells primers brots turístics
Al setembre del 35, quan jo acabava de fer disset anys, vam anar deixant Roses segurs com sempre que ens retrobaríem l’any vinent, que tot continuaria igual i que els enamoraments estiuencs es reencendrien. No sabíem que aquella vida s’acabava definitivament i que allò significaria per a nosaltres no tan sols la fi d’uns anys d’il•lusions il•limitades, sinó també haver-nos d’enfrontar amb crisis, decisions i a vegades tragèdies, per a les quals res no ens havia preparat.
Núria Pi Sunyer, filla de Carles Pi Sunyer –alcalde de Barcelona- desvetlla també aspectes cruels, macabres, de la guerra civil i de les conseqüències que això va tenir, en un llibre presentat a Roses, en el qual ha estat treballant vint-i-cinc llargs anys, capficada en voler deixar testimoni de la terrible tragèdia que varen haver de patir i viure.
Per als Pi Sunyer, Roses ha estat la terra promesa a la qual sempre hem volgut tornar. Tinc molt presents els passeigs que fèiem per les platges veneçolanes quan a tots el mar ens feia recordar Roses, particularment a l’August i el Carles, que finalment van poder ser-hi enterrats. Som a Roses des de mitjan segle XVIII, i avui hi continuem essent. Podem encara reunir-nos una cinquantena de membres de la nostra família, tot i que n’han quedat molts els Estats Units i Mèxic a conseqüència de l’exili. Tanmateix, n’hi ha que tornen molt sovint.
La meravellosa exposició “Roses, 1875-1975. Del model comercial a la revolució turística” feta a la Ciutadella de Roses, en el mateix edifici on al cap d’uns anys s’ubicaria el Museu de la Ciutadella de Roses, aportava una copiosa documentació per a visualitzar i per entendre què li havia passat a Roses. Una vila de pescadors dedicada a la seva activitat i al conreu de vinyes i oliveres experimenta canvis constants. Com a Port estratègic viu i pateix aquesta característica que a principis del S XIX donava la impressió de que podria potenciar el seu desenvolupament socioeconòmic. Comerç de cabotatge, turisme incipient, revolució pesquera amb l’aparició de vaixells a motor, eren petits elements que permetien albirar un futur prometedor, fins que va arribar la tragèdia.
Aquelles primeres formes de turisme varen quedar ofegades per la postguerra i la dictadura franquista. És a partir dels anys 50 que Europa, gràcies a l’aparició de l’estat del benestar i un factor determinant com el de les vacances pagades, inicia la seva descoberta d’altres indrets on el sol i la platja son elements fonamentals per a garantir les merescudes i guanyades vacances. Val a dir que el brutal contrast entre els preus i la asfixiant pressió dels tours operadors fan créixer la demanda a ritme vertiginós. Tanmateix el país receptor va veure en aquesta aparició una mena de manà caigut del cel que posava fi a la seva misèria. És més que evident que l’aparició del boom turístic dels anys seixanta, a més de portar riquesa, creixement, estabilitat econòmica, treball, etc etc etc també va comportar l’aparició d’un llarg ventall de problemes que encara cal anar solucionant dia rera dia.
Aquest impacte, com ja és sabut, no tan sols afecta factors antropològics i socials sinó que deixa preocupants petjades sobre el territori. El deliri urbanístic propiciat per una dictadura que se’n renta absolutament les mans aboca la població cap una situació preocupant, que també queda afectada per una més que considerable explosió demogràfica. Un altre indicador ben explícit seria el creixement del nombre d’hotels, o les activitats de la pesca que amb l’aparició de dos invents els motors i el gel, experimenten un considerable creixement. Tan sols caldria considerar, per exemple, l’evolució de la subhasta del peix que de fer-se a l’aire lliure a la plaça Sant Pere, entra dins l’edifici de la llotja que esdevé petit i finalment s’ha de traslladar tot plegat al moll comercial
CANVIS I FI DE SEGLE
L’organització mundial del turisme iniciava el nou segle i el nou mil•lenni donant a conèixer estadístiques espectaculars. Indicava que durant el segle XX el turisme ha experimentat notables creixements i canvis, molt especialment en la seva segona meitat un cop l’estat del benestar s’arrela i viatjar esdevé cada cop més i més assequible. Dels 25 milions de l’any 1950 la xifra es va incrementant passant per 69 m. el 1960, 166 m. el 1970, 288 m. el 1980 i acabant la darrera dècada amb 458 m. Aquesta tendència a la duplicació no s’atura i així trobem que en els inicis de l’any 2000 uns 700 milions d’éssers humans es varen dedicar a fer turisme. L’OMT va més enllà i s’atreveix a fer una predicció: en tan sols dues dècades es triplicarà el volum i per tant el 2020 seran uns 2.100 milions de mortals els qui practiquin aquest hobby, costum , vici o necessitat, tot en funció dels múltiples i diferents estats d’ànims dels turistes potencials que no tan sols actuen com a usuaris sinó que fins i tot modifiquen o alteren tot el sector.
Per una part el turisme deixa de tenir la consideració vacacional d’oci i de lleure que duia enganxada com una etiqueta i esdevé un potent motor econòmic. Per altra part la seva incidència social abandona la mera perspectiva sociològica i es comença a contemplar com un vital factor que afecta intensivament el camp antropològic. Tot plegat fa que diverses i diferents disciplines el considerin com un sector emergent que cal tenir molt en compte i vigilar molt de prop. El propi mon del turisme, el sector més tradicional veu també com els seus esquemes trontollen ja que apareix en escena un frenètica activitat i interactuació entre l’oferta i la demanda, establint-se una mena de boomerang que constantment fa replantejar tota mena d’estratègies. El creixement de vols low cost, l’ús d’internet són dos factors avui en dia claus que mouen a les empreses turístiques a realitzar constants canvis de programació. Altrament destins consolidats i madurs es veuen també catapultats a la perillosa corba on cal prendre una determinació, forçada sovint per les pressions del mercat, en el sentit que s’han de plantejar una potent renovació si no volen caure en la davallada de la demanda i en conseqüència la pèrdua irreparable d’una font d’ingressos difícilment substituïble per altra activitat.
Dins d’aquest panorama es produeixen dos elements, si més no fascinants, que convé tenir molt en compte:
1- La segmentació de l’oferta i de la demanda.
2- L’aparició dels valors intangibles.
VALORS INTANGIBLES
Unesco va aprovar l’any 1970 una nova definició de cultura que en els inicis va quedar força arraconada. Al congrés de Venècia de 1982 es va reactivar el tema i a partir d’aleshores s’ha anat creant una mena de caliu que ha encès les seves flames justament amb el nou segle.
La cultura pot considerarse com el conjunt de signes distintius, espirituals, materials i intel•lectuals que caracteritzen una societat o un grup social. Engloba, a més amés de les arts i de les lletres, els drets fonamentals de l’esser humà, els sistemes de valors les tradicions i les creences.
Si més no la definició de cultura obria de bat a bat les portes a la cultura popular. Aquesta aportació és altament significativa en el marc del TC (Turisme Cultural) ja que permet poder afegir a les ofertes turístiques dues preuades perles que en poc temps s’han convertit en pilars fonamentals de qualsevol “paquet turístic”: singularitat i diferenciació.
Paral•lelament a tota aquesta novetat la humanitat viu to un procés de “Self service o Bricolatge espiritual” gens menyspreable i que pot contribuir a poder entendre l’alta demanda de valors afegits als destins turístics.
EL SELF SERVICE I EL BRICOLATGE ESPIRITUAL
El maig del 68 ha estat catalogat com a temps de revolta generacional. Dos espais concentraren l’atenció París i Berkeley. I si bé al principi semblava que la capital de l’amor quedaria registrada en la memòria històrica amb lletres d’or, finalment ha estat Berkeley la que ha obtingut aquest privilegi.
“Flower power”, “Make love not war”, eren consignes que varen anar obrint portes cap a altres temes de calat molt més profund. Les filosofies orientals amb tot el repertori de rituals, tècniques també es va exportar capa Europa. El pensament contracultural i underground tres quarts del mateix. I fou així com lentament la zona de Califòrnia va anar arraconant la tradicional hegemonia d’Europa. Si abans els centres culturals i d’expansió eren ciutats europees en ple SXXI tot el que es cou i bull succeeix “overseas”, a l’altra banda del vell continent. Les noves generacions trobaven En les propostes de Ken Wilber, Alan Watts, F.Capra, H.Smith, D.Bohm, FD Peat, E.Laszlo, D.Lorimer, S.Pániker, A.Koestler, M.Talbot..(tots ells publicats a Espanya per E.Kairós) i altres pensadors seguidors de la psicologia transpersonal de Maslow o be adscrit a l’escola junguiana, o seguidors de l’antropologia, les formes i els sistemes per poder omplir la buidor que l’església oficial no sabia com omplir, fent, això si, gala d’una preocupant lentitud per a adaptar-se als nous temps. La vella dicotomia matèria esperit anava trobant camins per on poder-se arrelar, la qual cosa ha permès que els éssers humans trobin nous espais, nous sistemes, noves vies d’entendre però sobretot de poder experimentar els ancestrals valors espirituals inherents a l’espècie humana. Evidentment en aquesta nova aventura, en aquesta nova exploració els mitjans de comunicació han tingut també un paper fonamental ja que no han estalviat cap mena de mitjà possible que permetés poder difondre i fer arribar tota mena de coneixements a un nombre cada cop més i més elevat de persones. Aquestes troben en els museus, en els concerts musicals, en les exposicions de tota mena, en les trobades, camins on poder experimentar emocions, desvetllar sensibilitats endormiscades o, fins i tot, entrar en altres estats de consciència que els allunya, ni que sigui per uns instants, de les angoixes, les ansietats, els estrès de la frenètica activitat d’una societat cada dia més materialista, alienista, egocèntrica
Aquest seria probablement el rerefons que cal considerar per a poder entendre l’embranzida, l’èxit o l’interès que està assolint “el patrimoni intangible” una mena d’eufemisme que vol canviar la imatge de “la cultura popular”, que lentament s’està vinculant amb aquells dos pilars tan preuats del turisme del SXXI: singularitat i diferenciació, entesos no tan sols com a elements que aporten un considerable atractiu o valors afegits sinó que subratllen la possibilitat pel turista de realitzar un canvi exponencial en la seva actitud. Ja no es tracta tan sols de participar com mer observador o espectador, sinó que també el que es cerca és poder participar, poder experimentar sensacions, poder-se emocionar, poder conèixer directament altres sistemes de vida, altres formes d’entendre el dia a dia, implicant-se activament en els rituals practicats per altres éssers humans no tan “ estrambòtics” com sol presentar la visió romàntica del fenomen turístic.
Resseguint aquest fil conductor no es poden perdre de vista dos factors clau en el procés. Aquesta nova embranzida turística, aquests nous segments, permeten que països del tercer món puguin afegir-se al mon de l’oferta turística per així endegar processos de desenvolupament, altrament impensables per els canals “oficials”. Òbviament cal tenir molta cura en aquesta aposta ja que el perill de caure en la banalització és molt elevat. Altrament tot aquest fenomenal canvi de definició propiciat per la Unesco no es limita a voler rentar la cara al tema de la cultura popular, considerada quelcom menor o de poca vàlua, sinó que va molt més enllà fins i tot de la mateixa proposta de Patrimoni Intangible. El 18 de maig de 2001, Unesco duia a terme una “revolució” significativa en els seus plantejaments culturals, especialment en el sector de etiquetar com a Patrimoni de la Humanitat, edificis, monuments, indrets, obres. Aquesta novetat obria de bat a bat les portes a sectors “patrimonials” arraconats com ara la Cultura Popular, La literatura, les arts i la Natura, en la seva més ample acceptació. A partir d’aquestes premisses Unesco va proposar (31 reunió de la Conferència General; París 2 de novembre de 2001) la DECLARACIÓ UNIVERSAL SOBRE LA DIVERSITAT CULTURAL. Un document que es col.loca de forma parale.la a la Carta Univrsal dels Drets Humans, i que com aquella es basa en 10 preceptes, articles. D’aleshores ençà Unesco ha declarat en 5 anys 90 temes-espais PIH (patrimoni intangible humanitat) donant-se la coincidència que el 72% són patrimoni natural.
EL RETORN A LA MARE NATURA
Si bé es pot parlar d’un progrés material, no es por dir el mateix d’una evolució de l’espècie, més aviat a l’inrevés. Materialismes, consums desaforats, dubtoses aplicacions de noves tecnologies... han aportat una llar i ample ventall de greus deficiències o desequilibris, tant en el camps biològics com en els emocionals com en els sensorials: stress, angoixa, hipertensió, ansietat, depressió, són símptomes prou coneguts. Afortunadament el primer decenni del nou mil•lenni i nou segle n’és ben conscient i es comencen ja a plantejar noves teràpies, nous camins de salut que incideixen sense embuts en la màxima grega del cos sà amb ment sana. Tant la psicologia ambiental com l’ecopsicologia s’estan escampant arreu coincidint ambdues amb un procés vital de retorn a la natura, de vida plena menys accelerada, més conscient, respectuosa amb l’entorn, deixant ben clar que no ens és aliè i que nosaltres també formem part de la natura i som un engranatge, una peça més. La nostra salut personal i la salut del nostre entorn són dues cares de la mateixa moneda. Res d’estrany, doncs, que tornar-se a arrelar, viure en contacte amb la natura, gaudir-la, deixar-se endur per la seva riquesa sigui ja hores d’ara un tresor molt preuat que dia rere dia descobreixen més persones, aventurers, exploradors, viatgers, turistes.
ROSES I EL SEU PRIVILEGIAT ENTORN
Roses és un destí turístic madur de la Costa Brava que malgrat les seves particularitats encara no “explota” ni eficient ni eficaçment els recursos que té al seu abast.
Un inventari que pren proporcions alarmants si hom es pren la molèstia de considerar l’entorn que l’encercla i del que forma part. En tan sols un radi de 50 km (1 hora en cotxe) té, i tenen, al seu abast una fenomenal quantitat de recursos, molt d’ells amb alt grau de singularitat i diferenciació extraordinaris, la qual cosa converteix la zona en espai privilegiat.
- El triangle dalinià
- Bressol del romànic
- Ruta benedictina
- Tija del camí de Santiago
- Espai nàutic
- Zona megalítica
- Colònies greco romanes
I ja per arrodonir el bagul de riqueses infinites les possibilitats “naturals”
- Parcs naturals
o Avistament d’aus
o Mon submarí
o Caminades de la pedra seca
o Flora i fauna endèmica
o Postes de sol
o Camins de ronda
o Cales
un magnífic llistat que, a més a més, està perfectament cobert per una xarxa de comunicació (autopistes, AVE, aeroports) que permet dur a terme desplaçaments, més llargs, a zones de gran atractiu turístic amb reconeixement mundial: Catedral/Call jueu de Girona; Barcelona; estacions d’esquí; parc d’oci a Tarragona......
NOUS PARÀMETRES: MILLORAR L’OFERTA, ADAPTAR-SE A LA DEMANDA
L’OTR (Oficina Turisme Roses) ha dut a terme, durant la primera dècada del nou segle, una sèrie d’importants i significatius canvis que, si més no, indiquen una ferma voluntat d’adaptació als nous temps. S’inaugura un nou espai per atendre millor els visitants, s’endega la web, es crea la marca i s’inicia un procés significatiu de difusió mitjançant l’edició de diversos elements que contribueixin a difondre l’oferta de Roses.
Un dels aspectes més destacats és la especial rellevància que obtenen els valors patrimonials, tant els monumentals com a els naturals. Roses forma part del Parc Natural del Cap de Creus, dins del seu municipi també es troba el Parc Naturals dels Aiguamolls de l’Empordà, dos vitals factors on es pot afegir la singularitat de l’Albera, el parc megalític i les imponents vistes sobre tota la badia de Roses, una panoràmica que vista des de la punta de la Poncella –El Castell- esdevé fascinant, especialment durant la tardor quan les postes de sol adopten tonalitats rogenques.
Tot plegat permet poder crear una oferta polièdrica, un ampli i ric mosaic, que pot donar resposta contundent a les diferents demandes que els múltiples segments de turisme reclamen. Espots nàutics, activitats d’oci, oferta d’aventura, sol, platja, gastronomia, festes, fires, mercats, submarinisme, excursions, circuits BTT, passejades....
Tant dins el marc de la demanda com en el de l’oferta la Natura adquireix una especial dimensió i valoració. En aquest rengló, Roses té importants i significatives aportacions que la fan mereixedora d’una consideració excepcional, ja que el seu inventari de recursos naturals inclou una colossal i fenomenal riquesa. Conscients d’aquesta excepcionalitat, l’OTR (Oficina Turisme de Roses) va editar un fulletó especial “Itineraris de Roses” per tal de poder oferir als visitants la possibilitat de conèixer el ric patrimoni natural mitjançant 6 diferents rutes que permeten conèixer, gaudir i descobrir magnífics tresors. Aquesta proposta aporta importants valors afegits a l’oferta turística de Roses, un fet que s’ha rebut amb notable interès i que any rere any s’incrementa.
ELS SIS ITINERARIS NATURALS DE ROSES
R1.- Masos i carrerades
R2.- Ruta dels olivars
R3.- Ruta megalítica
R4.- Cap de Creus i Badia de Roses
R5.- Camí de ronda
R6.- Camí de ronda 2
Amb un promig de 2 hores, cada itinerari permet descobrir racons d’una bellesa corprenedora que adquireix més valoració pel fet de trobar-se ben a la vora d’una zona turística atapeïda i plena a vessar de barbaritats urbanístiques. Aquest factor contribueix molt positivament a modificar substancialment l’imaginari que el visitant s’hagi pogut crear a priori, tanmateix crea un interès especial en voler repetir l’experiència i per tant en fidelitzar les visites. Malgrat que el tema de la senyalització encara arrastra espectaculars deficiències, es va millorant molt lentament en aquest aspecte, especialment en el sector del camí de ronda que ofereix acurada informació sobre les cales. Altrament també cal indicar que existeixen encara més possibilitats que s’han deixat al tinter, com ara la connexió camí de ronda – norfeu - mas d’en caussa - puig de l’àliga amb unes vistes impressionats sobre la badia. Tanmateix cal indicar que hi ha encara recursos “no explotats” que sense cap mena de dubte incrementarien notablement l’interés per aquest segment turístic que dia rere dia pren més i mes embranzida i que és valorat molt positivament.
EL PROJECTE NATURART
Hom pot tenir la temptació de pensar que per estranyes i misterioses circumstàncies Roses té davant seu la possibilitat de lligar o connectar dos somnis. El de l’Anita i el dels nets de l’avi Pi Sunyer. Anita Marés Godó va desitjar tota la seva vida pode oferir als rosincs “ azllò que jo no vaig poder tenir” conscient de la cabdal importancia de la formació i de la cultura com a vehicles i mpotents motors de desnvolupament personal. En Carles, l’August i la Maria, es delia per la casa de l’avi, allà vora mar. Un espai privilegiat que els vca oferir una envejable infantessa que a ben segur haurien desitjat per altres generacions. Malauradament la cruel guerra civil espanyola va esborrar, aniquilar, tallar de socarrel desitjos, somnis que ja va sent hora que siguin realitat. La plaça Sant Pere pot fer-ho.
Seria, ara i aquí, forassenyat i arrogant voler indicar les relacions establertes entre Natura, Art i Viatge, un triangle sinergètic que ha propiciat creacions artístiques de tota mena en múltiples àmbits, sectors o renglons. Tan sols cal recordar la quantitat d’al•legories, metàfores, simbolismes, iconografies que s’han establert en l’imaginari durant segles. Avui en dia aquestes vitals, cabdals interaccions són considerades com imprescindibles processos de creixement interior, d’autorealització.
L’oci, el temps lliure, s‘han convertit en vitals pilars emprats per l’ésser humà per poder bastir processos de creixement interior, d’autorealització o de substancial millora de la qualitat de vida. Les motivacions vacacionals, turístiques, esdevenen, per bona part de la població, temps que es pot dedicar a aquestes nobles intencions. Tanmateix les infraestructures, els canvis, propicien i faciliten enormement aquestes voluntats. Arreu es pot constatar, per múltiples i diferents raons, el creixement d’un significatiu interès envers temes amarats d’espiritualitat. Museus, espais culturals, cultura popular, natura on excel•lents plataformes on trobar emocions, vivències, que contribueixin positivament a poder assolir aquestes desitjos. Aquesta encara no finiquitada, ni analitzada, primera dècada del nou segle i nou mil•lenni, aportarà, sense cap mena de dubte, els estudis i les estadístiques pertinents que així ho corroborin. Òbviament el procés es digne d’observació i ja ha creat un departament, dins del mon del coneixement, que s’ocupa d’aquest incipient camí. La psicologia ambiental, de bracet de l’antropologia i la sociologia, posa molt d’èmfasi en aquest aspecte i ha començat ja a donar les seves primeres conclusions o lliçons magistrals, algunes d’elles emergides, curiosament, del Congrés Europarcs que es va celebrar a Roses l’octubre del 2004:
- ...si ens sentim més a prop de les formes de vida natural, les comprenem millor i, el que és més important, ens comprenem millor a nosaltres mateixos
- ...el fet d’estar en la natura va associat amb sentiments de relaxació i suposa una oportunitat reflexiva per contemplar, somiar i recordar, la qual cosa permet un major sentiment sensitiu...tot plegat permet a la persona recuperar-se de la sobrecàrrega d’estímuls que suposa l’experiència diària i constant dels entorns urbans altament tecnificats, així com de les rutines i les obligacions que s’hi associen
- ...l’ús i la contemplació dels espais verds permet a les persones desenganxar-se
- els escenaris naturals tenen una important capacitat restauradora, efectes balsàmics i vitals aportacions als equilibris psicològics i emocionals...
la ment es relaxa, baixa la velocitat i permet que emergeixi “el no pensar”, porta oberta a la contemplació i el creixement interior un dels ponents d’aleshores, Jesús García Varala, va fer una brillant aportació amb la seva ponència “Los valores inmateriales de la naturaleza” subratllant aspectes que van més enllà d’una simple valoració d’excel•lència
- Por valores inmateriales entendemos, primariamente, sus valores espirituales o sagrados y, en otro plano más secundario, aunque no exento de importancia, sus valores culturales. Como dice Fritjof Schuon “El occidental prometeico está aquejado de una especie de desprecio innato por la naturaleza, para él la naturaleza es una propiedad de la que se puede gozar o se epuede explotar, o incluso un enemigo a vencer..es una materia prima condenada a la explotación indistrial o sentimental según los gstos y las circunstancias.
- El silencio es quizá una de las dimensiones espirituales más olvidadas en nuestro mundo, y sin embargo, es la puerta a la percepción de los valores esenciales en la naturaleza..............trae la serenidad, la ausencia de crispación, de agitación, de tensión, y favorece el recogimiento, la conciencia dels smisterio, de lo sagrado, del centro interior. El silencio del exterior favorece el silencio de la mente dispersa y agitada, la larga secuencia de pensamientos incontrolados, el sueño de las imágenes del pasado o de la cadena indefinida de imaginaciones sobre el futuro....El hombre contemporaneo vive siempre fuera de esa dimensión del silencio. Es más, le teme.
La privilegiada situació de Roses, el fet de tenir al seu abast un llarg i amplíssim ventall de recursos naturals faciliten la creació d’un espai on les relacions natura-art fossin els punts neuralgics per afavoror altres accions, altres programes centrats en tres aspectes fonamentals:
- Formació
- Creació
- Difusió
Aquesta, a primer cop d’ull agosarada aposta, seria pionera a Catalunya i a l’estat espanyol i es podria convertir en referent. Tanmateix l’existència d’entitats i fundacions que ja treballen aspectes artístics, literaris, espirituals vinculats amb el paisatge (Fundació Territori i Paisatge, Espais Escrits, Observatori del paisatge, Càtedra Maria Angels Anglada...) propiciaria la creació d’intercanvis i d’importants fluxos de coneixements mitjançant trobades, seminaris, congressos. Activitats que de retruc també potenciarien Roses com a destí turístic preocupat i altament implicat en valors com la sostenibilitat, el slow tourism i altres segments que lentament van a l’alça.
Tanmateix la lectura de les emocions, sentiments, vivències esdevé un preuat recurs i tresor intangible que incrementa notablement la valoració i la percepció dels recursos naturals. L’art esdevé un poderós aliat en la recerca de la pau espiritual, el benestar, el retorn a la natura, eixos claus i fonamentals per poder assolir processos d’autorealització personal, de creixement interior. Les angoixes, ansietats, estats depressius provocats pel ritme accelerat, incert de l’actual societat, troben en l’exaltació de la bellesa, fenomenals antídots i plataformes a partir de les quals es poden bastir programes o activitats que contribueixin a millorar la qualitat de vida. Un desig que dia rere dia rep més atenció i troba nous adeptes.
Tanmateix aquesta funció de centre vinculat amb la Natura pot esdevenir un laboratori a partir del qual, a més a més de crear programes, podria crear-ne, o assessorar, per altres indrets com El Parc Natural del Cap de Creus, El Parc dels aiguamolls, l’Albera i fins i tot altres poblacions o altres indrets que podessin o volguessin incorporar aquests valors afegits a les seves ofertes turístics.
ELS EIXOS DE NATURART
Per poder enllestir aquesta mena de projectes agosarats, ambiciosos, convé, i molt, treballar amb contrastada metodologia. Els treballs i les directrius de J.Chias s’han convertit en eines fonamentals. A les brillants aportacions sobre creació d’inventari de recursos es pot afegir la també significativa creació de mapes semàntics que aporten claredat permeten a partir d’ells esbrinar altres camins, possibilitats.
Els ritmes estacionals de la Natura estableixen i condicionen el calendari, l’agenda i la vida humana. L’antropologia ens ofereix concrets exemples i casos al respecte, com ara els temps de sembra, treball i posterior collites, que desemboquen en festes i celebracions, tanmateix aquest cicle crea i estableix els moments idonis per elaborar una gastronomia basada en l’ús de productes naturals. De la contemplació acurada de tot plegat se’n poden extreure importants accions susceptibles de crear programes, la qual cosa permet de retruc confeccionar ofertes dirigides al sector turístic, però també activitats pels residents que poden compartir el seu “preuat llegat” amb els visitants.
Un aconsellable punt de sortida es el d’enllestir taules d’inventaris de recursos que en una posterior etapa cal organitzar en taules estacionals on els recursos s’han classificat en blocs concrets i significatius.
En el cas de Roses, per exemple, la Mostra Roses Flors coincideix temporalment amb l’estació de la rosa la qual cosa ofereix ampli ventall de possibilitats, des de creació d’objeectes artesanals fins a perfums, productes gastronòmics, o be concursos de fotografia, escultura, pintura..... Altre exemple també significatiu podria ser el de la verema que en durant el mes de setembre pot també presentar atractius programa d’activitats, events.
Val a dir i cal subratllare que ambdós exemples esmentats coincideixen en etapa de desestacionalització d’oferta turística, la qual cosa afegeix encara més rellevància.
L’estanc de cala Anita pot convertir-se en espai privilegiat tant pel que fa a formació cultural dels residents com a promoció i difusió envers els visitants. La combinació entre aquests dos factors de les accións que es duguin a terme hauria de poder crear atractius programes destinats a múltiples sectors i usos.
Obviament cal ubicar una exposició permanent on l’Anita sigui la figura cabdal, i també una exposició permanent qu expliqués la cabdal importància que va tenir, i té, la plaça Sant Pere per la vida i la història de Roses. Els factors antropològics esdevenen en aquest sentit excl.lent vehicles per aexplicar la història i la identitat, i també poden donar peu a crear rics programes on les activitats artístiques, poesia, narrativa, pintura, fotografia, cinema, tinguin cabuda en una mena d’open obert a tots els participants. Des de concursos de pintura ràpida sobre diverses temàtriques (postes de sol, pescadors, paisatges del cap de creus) fins a concursos de fotografia o de música o dansa.....
El ventall de possibilitats és immens, aquí tan sols s’indiquen unes quantes:
- Les tradicions dels cants de taverna
- Gastronomia natural per una societat estresada
- Mostra sobre les salaons
- Vaixells enfonsats: recerca subaquatica
- Mites i llegendes del mar
- Les costums “d’abans”
- Història marítima
- Trobades navals
- Monstres marins
- Vidres i ceramiques del mar
- Pirates, fars, moros a la costa
- La novel.la històrica i el mar
- Paisatges marins
- Psicologia emocional vora mar
Totes aquestes programacions també poden potenciar el treball conjunt amb altres entitats afins als objectius de Cala Anita:
- Observatori català del paisatge
- Xarxa de parcs naturals de Catalunya
- Xarxa amb Ports nàutics-turístics)
- Xarxa mediterrània destins Turisme Cultural
- Punt ruta Oliveres
- Seu congressos marítims
- Seu Estudis antropologia del mar
- Punt difusió IEMed
- Espai trobada/difusió Cultura popular tradicional Med.
- Centre estudis Novel•la històrica (naval)
- Seminaris xarxa Espais Escrits
- Jornades Càtedra Maria Angels Anglada
- Fundació Territori i paisatge
- Consell Europa
- Institut Europeu Itineraris Culturals
- IEM (Institut Europeu de la Mediterrània)
- IDM (Institut dieta mediterrània)
- Centre difusió Cult Pop.Trad. Catalunya
- Museu Marítim Barcelona
xarxa mars de museus (litoral català)
xarxa AMMM (ass.mus.marit.medit.)
- Càtedra Estudis Marítims Palamós-UdG
Moltes d’elles susceptibles de poder-se combinar amb les programacions que es poguessin plantejar per altres espais emblemàtics de Roses com ara El Museu de la Ciutadella, El Castell o El Far, la qual cosa permetria poder crear una xarxa interna que potenciés el tema marí de Roses, un valor afegit més a la seva oferta turística/nàutica i alhora un excel.lent recurs per a incrementar l’autoestima, el coneixement local, posant especial èmfasi en la part pedagògica que no s’hauria de limitar a les escoles o instituts del poble.
VIVIEM A CASA DE L’AVI, VORA MAR
Dins del extraordinari, magnífic, colossal bagul de preuats tresors que té Roses, un d’ells destaca enormement per la seva increïble força, un potencial recurs de l’inventari que no s’ha sabut o volgut o pogut emprar fins avui en dia, i que ja no pot esperar ni perdre més temps embolcallat per les teranyines de la ignorància. Tanmateix pot ésser emprat com a formidable fil conductor que justifica, argumenta, dóna força a qulsevol plantejament assenyat que es volgui fer al seu voltant. La família Pi Sunyer, altrament bé que s’ho mereix.
Arrelats a Roses des del Segle XVI, els Pi Sunyer han mantingut sempre un lligam molt especial amb la vila marinera, de la qual n’han estat enamorats i encisats durant diverses generacions. Aquests vincles, aquests intensos lligams varen prendre considerable significació a partir de les obres literàries del tres germans, Carles; August i Maria, que dedicaren milers d’hores i pàgines a descriure elements paisatgístics i antropològics, ja fos sota el format de narració, de poesia o d’assaig. Una iniciativa que ara amb els pas dels anys ens permet redescobrir un entorn privilegiat i conèixer molts detalls sobre factors gairebé desconeguts de Roses, afegint de retruc infinites possibilitats. Els textos dels germans Pi Sunyer estan farcits de comentaris, indicacions, descripcions, de tota mena, gens menyspreables i poderosament encisadors, on el paisatge, la natura i la història tenen un singular tractament. De l’anàlisi dels eixos emprats se’n poot extreure un magnífic fil conductor que ofereixi consistència al projecte Naturart. Aquest tan sols els hauria de tenir en compte per a configurar programes i accions, des de totes les diverses manifestacions artístiques, i això de forma tal que permetés estructurar propostes per a resident i per a visitants.
- El Castell de la Poncella
- Les postes de sol
- Les passejades
- Els banys de mar
- Les excursions a la costa
- Els costums mariners
- Les festes i tradicions locals
- La gastronomia marinera
- Els vaixells de cabotatge
- La historia de Roses
- La badia com a refugi naval
Tots plegats temàtiques que poden ésser contemplades o aplicades, tant en format de formació com de creació, als múlktiples registres artístics:
-Pintura
-Fotografia
-Arts Cinematogràfiques
-Escultura
-Literatura
-Dansa
-Música
i això amb els corresponents programes d’exposicions.
Tanmateix una acurada selecció de textos i poemes, permetria aportar valors afegits als itineraris excursionistes de Roses. Convé recordar que els camins de Roses troben el seu origen en les costums i els ritmes de vida dels pescadors que empraven aquest recurs per poder vendre les seves captures ja fos vinguent a peu de Montjoi, Almadrava, Canyelles on les embarcacions que anaven a vela sovint tenien que varar-se degut a les inclemencies meterològiques. És en base a aquesta lectura que la Plaça de Sant Pere, esdevé espai emissor i avui en dia centre d’interpretació d’un dels atractius més potents de Roses que en breu es veurà notablement incrementat amb l’obertura del Castell de la Poncella, altre espai emblemàtic. La lectura de les emocions, sentiments, vivències esdevé un preuat recurs i tresor intangible que incrementa notablement la valoració i la percepció dels recursos naturals. L’art esdevé un poderós aliat en la recerca de la pau espiritual, el benestar, el retorn a la natura, eixos claus i fonamentals per poder assolir processos d’autorealització personal, de creixement interior. Les angoixes, ansietats, estats depressius provocats pel ritme accelerat, incert de l’actual societat, troben en l’exaltació de la bellesa, fenomenals antídots i plataformes a partir de les quals es poden bastir programes o activitats que contribueixin a millorar la qualitat de vida. Un desig que dia rere dia rep més atenció i troba nous adeptes.
Textos varis:
ITINERARIS LITERARIS
Els camins de ronda de Roses veurien incrementat el seu atractiu i encant amb descripcions dels espais, una iniciativa que podria tanbé convertir-se en rutes literaries guiades, ja fos por terra o ja fos pel mar afegint així encara més al•licients
EL CASTELL DE LA PUNTA DE LA PONCELLA
Avui Sunyer prova d'arribar-se fins a les envistes del Castell de la Trinitat. Ha passat, vora mar, per davant el poble, extramurs. Més enllà de la Trencada vella, i a un tret de canó, comencen les cases noves, que formen ja dos rengles, amb un carrer entremig paral•lel al mar, i arriben prop la riera dels Ginjolers. Ve, després, la Punta, anomenada així perquè s'inicia així en el petit delta de la riera. La Punta és el nucli inicial de la Roses nova, perquè, ja de segles, hi ha hagut en ella casetes i barraques de pescadors. I en un ample espai, a llevant, on hi ha uns camps encara no aprofitats, es té el propòsit d'aixecar-hi la nova església. Prop de la futura església, d'esquena al mar, té comprats Sunyer dos sóls, on projecta fer la casa.
Roses acaba al rec de les Mariques i el camí segueix vorejant els cenissos fins a l'altre rec, el de les Puces. Arriba al peu de la muntanya del Puig Rom i aviat es bifurca. Un dels braços va enfilant-se pels turons fins al castell, a mitja llegua del poble, i l'altre corriol, tocant l'aigua, arriba a l'extrem del cap, la punta del Castell, on hi ha la bateria baixa.
Camina sol, avançada la tarda, i va trobant pescadors, terrassaires i treballadors de la terra que tornen a casa.
Visió única! El petit gargaló ni s'atreveix a arrissal la mar, però és prou per enfosquir-la. El ventijol, que és tramuntana a França, ha enquinçat els núvols de ponent estirant-los en línies horitzontals tenuissimes. Al fons de tot, sobre les muntanyes, prenen els núvols opacitat. Va baixant el sol ataronjat i acoloreix amb reflexos rutilants les llenques ennuvolades, que passen dels grocs brillants als vermells encesos. I, en emmillarar-se el sol ponent en el mar, esclata un ample camí esmaltat i rutilant.
Sunyer contempla suspès l'espectacle sobrenatural, etern i sempre nou. El cel canviant de l'un a l'altre moment, dins de games que van des del foc i el verd tendre a ponent, el blau obscur de l'altra banda. De sobte, romp en el cel la llum vivíssima de l'astre descobert, que es pon en una apoteosi d'or!
I ja no és el ventet que sona suau a l'oïda de Sunyer. Una harmonia còsmica s'estén pel zenit i un cant insonor penetra l'univers. Sunyer cau a terra de genolls. Sent, dins seu, els corns d'or dels arcàngels, les trompetes d'argent dels serafins, les arpes angèliques i les dolces veus de les ànimes redimides! I retruny dins dels seu cor la veu immensa del Creador que l'omple de paüra
August Pi Sunyer; Sunyer metges pare i fill.
En el núm. 126 (1988) de la Revista de Girona, Narcís Jordi Aragó publicava un article, El castell de les postes de sol, on s’oposava amb fermesa a la venda dels terrenys perquè una empresa urbanística ampliés encara més el desgavell que havia patit Puig Rom. Aragó reivindica l’espai ja que “El castell ha de ser salvat perl seu valor històric i pel seu caràcter simbòlic, però també perquè és el mirador ideal d’un patrimoni col•lectiu tan eteri com inalienable: el de les postes de sol que Josep Pla va qualificar de les més grandioses i inoblidables del país” I tot seguit reprodueix el text que Pla va descriure amb “voluptuosa minuciositat”
Quan la llum entra en l’agonia, el cel, la terra, el mar, el sol es fonen en una successió de colors d’una imprecisió i d’una sucositat que semblen palparse. La mar es desfà en batecs lleugers i fugitius i en escorrialles trèmules. El cel, primer ocre, després porpra, després carmí, s’encén en una fumerola sanguinolenta i dramàtica. Les remotes muntanyes, cobertes primer d’un vel molt tènue, prenen després tots els tons blavosos i morats. De la planura feraç i ampla semblen pujar al cel lentament els fums de la terra i les evaporacions de les aigües. Sobre aquests vels càndids, a vegades tocats d’un verd transparent i subtil, el cel sembla guaitar amb una avidesa i una ansietat abraçada. Es produeix com un deliri de silenci: el mar s’acarmina; l’aire perleja; les muntanyes tenen un verd negrós; la terra, un blau grisenc. Quan brillen les primeres estrelles el sol s’enfonsa arrossegant una naturalesa en espasmes
Des de temps immemorials, molt abans doncs de la seva construcció l’any 1547 ordenada per l’emperador Carles V, com a complement defensiu de La Ciutadella, la punta de la poncella a més a més d’actuar com sistema d’alarma, amb les torres del Sastre o de Norfeu, sempre ha estat un magnífic mirador de la badia de Roses. El Castell es aixecat en aquell entorn per aquestes raons i d’aleshores ençà ha esdevingut un fidel element de l’imaginari Rosinc que afegia aquesta construcció a la seva identitat, reconeixement i perfil. El paisatge, les vistes, les meravelloses postes de sol, el converteixen en espai encisador.
Quantes hores de les més serenes i felices de la meva vida he passat sense fer res, només esguardant, amarant-me del paisatge empordanès.A Roses m’agradava de pujar fins a la Font dels Miquelets, a mig aire del turó de Puig Rom. Allà, des de sota uns pins -que avui ja no hi són- podia veure’s, com en un panorama, tot l’Alt Empordà. En primer terme, a la vora del mar, el poble de Roses i, arrencant de Roses, la corba perfecta, com d’una petxina, de la platja, la cinta de sorra que arriba fins a Empúries. El golf tancat, des d’on jo el mirava, per la Punta de la Poncella, amb el castell romàntic en ruïnes; per l’altre costat, més lluny, els espadats de Montgó i el fermall de les Illes Medes. A la dreta, cenyint el tros de la plana de Roses, el puig de l’Àguila i Sant Pere de Roda.
I més enllà, estenent-se, la plana empordanesa. Verds els conreus que van tornat-se blavissos per la distància, la silueta del poble de Castelló, més enllà el perfil ja un xic borrós de Figueres. I al fons l’amfiteatre de muntanyes darrera les quals senyoreja el Canigò, coronat de neu els mesos d’hivern
I després, en anar-se fent fosc, la meravella de la posta, diferent cada tarda, uns cop serena, d’altres amb una escenografia de núvols, que van prenent, als reflexos del sol, una varietat de colors i de matisos reflectint-se en el quiet espill de la badia. Una emoció per a no oblidar-la i dur-la sempre reblada en el record
Pi Sunyer, Carles; Una interpretació de l’Empordà
Fidelitat a la seva terra i als seus. Era això el que pensava aquella tarda en què, sentint-se animosa, es decidí a pujar fins al castell de Poncella. El castell, que és com una estampa romàntica alçant-se damunt del puig que tanca la badia, amb les parets de pedra rogenca mig enrunades pel foc dels canons, amb els grans buits oberts que deixen veure al fons del blau mar. El quadre pren el to elegíac d'aquelles parets de pedra rogenca que guarden l'encuny de la Història. Fou en aquest castell on en els dos setges es lliuraren els combats més sagnants, on foren ofertes a la mort les més esponeroses collites. I tot passà. D'aquelles lluites, d'aquelles gestes, dels rancors entre gents enemigues, no en resta més que el mut testimoni de les parets de pedres mig en runes, daurades pel sol amb una pinzellada roja, com si encara guardessin el color de la sang. I en el fons, enllà, la gran estesa Però era sobretot de l'altra banda, la de la terra, que es girava l'esguard de la Maria. Des d'aquella alçada podia veure tot el panorama de l'Empordà. A primer terme, la taca blava de la badia; després, l'arc precís de la platja; més enllà, l'extensió de la plana, amb els perfils mig esfumats dels pobles, i, al fons, l'amfiteatre de les muntanyes, d'aquell tros de terra que la Maria mirava àvidament com si volgués sentir ben seva. Era allà on havien posat l'arrel d'un seguici de generacions. Encara que la Maria somiés volar, córrer món, veure terres, conèixer gent, fins en la fugida del somni, com s'hi sentia d'aferrada, en aquest racó de terra!
Carles Pi Sunyer; Maria Pi Sunyer.
En efecte: de Roses estant es poden veure les millors postes de sol d'aquest país (...) Hi ha res que s'assembli més a un ram de roses que una posta de sol a Roses? ¿Hi ha res que us produeixi una sensació més semblant, que us recordi la mateixa elegant presència confortable, luxosa i vaga que la que us produeix un gran ram de roses? (...) La mar i la terra esteses davant vostre semblen alçar-se i volen fer un arc que us exigeix tenir la vista alta.
Josep Pla
LES MURALLES/LA CIUTADELLA
Els matins de tardor, quan el temps hi acompanyava, i mentre en Lluís feia les visites de consuetud, la Maria se n'anava a caminar una estona. A esbargir la boira de tantes preocupacions. A pensar qui sap en què. Records, fantasies, projectes vagues. Un dels llocs preferits per a caminar-hi era per damunt de les muralles de l'antiga ciutadella, amb els baluards abatuts pels estralls dels setges. Seguia el polígon de la vella plaça forta un petit camí entre l'herba esgrogueïda. D'un costat albiraba el tros de la plana de Roses, que s'estén oberta fins a l'amfiteatre de muntanyes que la tanquen. Puig-rom, el Puig de l'Àliga, Sant Pere de Roda. A primer terme, els retalls d'hort, la gràcia senzilla dels vells conreus, el groc del rostoll dels camps segats, el verd de les userdes i de les vinyes; més enllà, el més fosc de les oliveres. Potser el soroll del sotragueig d'un carro pel camí estret entre els camps, o el grinyol planyívol de la pouaranca. D'un costat, les cases blanques del poble, amb el teló de fons de la Punta del Castell; de l'altre, la cinta de la platja en la qual ve a acabar la plana empordanesa. I la gran extensió del mar fins a la llunyania, amb el miratge fugaç de les veles blanques. El paisatge clàssic dels grecs. altres cops, en lloc de caminar per les muralles, la Maria entrava al recinte de la ciutadella. En aquell clos reduït hi hagué durant molt de tempsencauat tot un poble. De les cases apinyades, els carrers estrets, les casernes, els magatzems militars, no en restaven més que ruínes. En una d'aquelles cases reduídes, qui sap en quina, un segle enrera hi havia viscut un avantpassat seu. Temps de guerra, de setges, de devastació, que portaren a abandonar aquell vell poble per a bastir el nou a la vora del mar. ara, entre aquells enderrocas sense grandesa, elegíaca de les pedres enrunades brotaven les plantes salvatges entre les tiges de fonoll. I al fons, damunt d'un petit turó, les ruínes de l'antiga església de Santa Maria de Roses; en restaven només en peu una llenca de paret, un tros d'absis i un costat del que fou el campanar. Un perfil tan sols, però amb quant de contingut i quanta d'evoció dels temps que foren!
August Pi Sunyer; Sunyer metges pare i fill
Sunyer s'ha aixecat. I pren calmós el camí dels estanys i dels salins. Segueix un corriol menjat pels joncs i tamarius, cenissos, salsures, barrelleres carnoses. Respira l'aire salobre. En arribar a la platja que s'estén immensa a dreta i esquerra, el sobta com sempre l'espectacle de meravella del golf. El mar encalmat, immòbil, metàl•lic i blanc, reflecteix Roses i la Ciutadella. Davant per davant, la punta de la Poncella amb el pes feixuc del castell. Molt lluny, blavenques com en un somni, les illes Medes i, pròxima, la sorra a banda i banda, dibuixant un cercle gairebé perfecte. Onades minúscules, que ni tant sols fan escuma es succeeixen mansament sobre la rampa mullada. I només el garlar de les gavines i el xisclet desesperat dels ànecs marins vinguts dels estanys torba el misteri del matí hivernal.
Sunyer, tot seguint arran de l'aigua, es fa de bon caminar, reprèn el retorn a casa. Es sent deslliurat davant el mar, i respira. L'aire li ompla el pit i una sensació, ara de poder, el va envaint. I intueix, una vegada més encara, que l'home és un esser transcendent, que cada home és una emanació de Déu, al que cal respectar sobre totes les coses. Que els homes han d'entendre's entre ells per conviure. Que els humans no són un ramat o una munió de ramats d'ovelles porugues a cura d'uns pastors omnipotents que disposen de gossos dentelluts...
En una tarda com aquesta fa de bon caminar, sobretot si és en tan magnífica companyia...
Hann sortit del camí i arriben al límit de la muralla. Passen el rierol de la Trencada vella pel minúscul pont militar que construí l'enginyer Mr. de Fourquille -el pont d'en Forquilla li diuen, i no us creieu que sigui cap gran obra- i avancen per la terra plana, el camí davant dels horts que comencen a la platja. Arriben aviat a les primeres cases del poble. Petit poble que va naixent fora de la fortalesa i que un dia es confondrà amb les barraques de pescadors de la Punta.
-Es van bastint amb penes i treballs noves cases. El pare pensa començar-ne una tan aviat com pugui, més lluny, a tocar de la que serà església nova -explica Magdalena.
-I deixaran la ciutadella?
-És clar. El viure-hi es fa cada dia més incòmode, i vosaltres, els militars, teniu pressa que la desallotgem els que no ho som.
August Pi Sunyer; Sunyer metges pare i fill
Una de les estacions de la costa empordanesa més agradable per prendre banys de mar és Roses. Situada al peu de la muntanya, al fons de son hermós golf, té una platja de sorra molt fina, se pot anar a gran distància sense que l’aigua cobreixi. Ademés tant per mar com per terra la vista gosa de la immensitat. Tota la plana de l’Empordà, i al cap d’allà, lluny, negada en una atmosfera blavenca la cordillera dels alts Pirineus catalans. Quin cel més pur! A mar, de bon matí, la sortida del sol amb sa escala cromàtica de colors que es reflexen en los núvols, estirats com faixes paral•leles a l’horisont. A terra, per la tarda, la posta de sol darrera els Pirineus, enmig d’un celatge de núvols radiants d’or i foc!
En la fonda s’hi està prou bé; s’hi menja sobretot bon peix, encara viu....
En tots los pobles de la costa hi fa una calor sufocant, però a les vuit comença la marinada fins a la posta de sol. La nit és molt calorosa.
En la fonda hi havia banyistes ademés dels allotjats en la població. Entre ells un marit i una muller, amb quins vaig fer amistat, lo senyor Felip i la senyora Pepa. Eren d?olot; havien fet una fortuneta amb la fabricació de xocolata i vivien de renda.....No sé quina malaltia tenia, el cas és que el metge Robert de Barcelona li havia aconsellat los banys de mar. Feia vuit dies que eren a Roses i encara la senyora Pepa no havia pres cap bany. Los matins anàvem a la platja, ella ficava els dits a l’aigua, arronsava els llavis i amb molta catxassa es treia la mitja i s’assentava sobre una cadireta que es plega; sempre trobava l’aigua freda......
Pel matí, abans del bany, anàvem tots a La Punta a veure arribar el peix. Quina animació.....
A les vuit, a la platja, les senyores ene ses barraques i nosaltres més enllà, a la sorra; tothom a l’aigua. Los uns nedant, d’altres rabejant-se, alguns majestuosament abrigats amb sos lençols com senadors romans de la decadència, aquells amb disformes carbasses estacades a l’esquena, semblant amors envellits. Quines cares verdoses i estirades en sortir de l’aigua, tremolant de fred al buf de la brisa fresqueta del matí! Les senyores no volen ser vistes, i fan bé, res no guanyarien quan surten de l’aigua, malgrat l’elegància de sos trajos de bany.
Al capvespre, quan ha caigut la tardor del dia, tothom pren la fresca a la platja; s’organisen tertúlies, les mamàs broden, les criatures fan castells de pedretes i sorra, i la jovenalla flirta i galanteja. Així se pasen los dies de la temporada de banys. Aviat un se coneix; se fan berenades a les fonts del peu de la muntanya, excursions als voltants, barquejant o pescant amb canya o valantí per agafar aquells hermosos peixets de vius colors que tant abunden prop del rocam de la costa.
Un dia projectàrem una excursió a Montjoi per visitar l’almadrava. Sortírem al capvespre, los uns seguint la costa per terra, altres en barca.
Montjoi es una casa construïda en una platgeta que serveix de magatzem i d’alberg als mariners de l’almadrava; se troba a una hora de Roses costa enllà, vers cap de Creus. És indispensable passar-hi la nit per poder assistir a trenc d’alba a la primera llevada de l’extens filat. L’almadrava, que està parada a mitja horeta de distància de Montjoi, consisteix en una immensa xarxa d’espart, quals malles, que al principi tenen un pam en quadre, van disminuint fins a tenir només un centímetre. Baixa a sota l’aigua a gran fondària i té més d’un quilòmetre d’extensió. Per ses boies de suro es poden seguir les seves nombroses ramificacions, que comencen prop de la platja i avancen cap a fora.
Tot lo peix conegut per peix blau, com sardina, verats, bonítol, tonyines, etcètera, és peix de passa; ve de l’Atlàntic a la primavera, passa per l’estret de Gibraltar i entra en lo Mediterrani, costejant sempre i ficant-se en los golfos, seguint les sinuositats de la costa. Los vols de sardina entren a mils, perseguits per verats que se les mengen, los verats són perseguits per les tonyines i les tonyines per altres peixos grossos. Aquesta és la llei de l’existència de tots los éssers creats; la llei dels forts contra els dèbils: “Srugglle for life”, com diu Darwin, la força prima el dret, com diu Bismark; i així va el món... Tornem a l’almadrava.
L’almadrava està construïda i col•locada de manera que el peix no entra ja no en pot sortir; passa per les diferents obertures que se li presenten, com per dintre un laberinto i a l’últim arriba a la ratera, a on la malla de la xarxa té menos d’un centímetre. La ratera té una llargària de 25 a 30 metres, 5 d’ample i 9 a 10 braces de fondària. Està rodejada de tres barcasses fortament ancorades, a les quals està adherit el filat; estan col•locades en quadrilàter; però la quarta barcassa que l’ha de tancar es té a trenta metres de distància, allà on comença la ratera. Quinze o vint metres són dins de la barca i un vigilant, aprofitant-se de la transparència de l’aigua, observa a molta fondària el que passa. Quan ha entrat un vol de peix fa la senya, tanquen la porta de la ratera deixant caure un filat, i cada u agafa la part de la xarxa que li correspon i l’aixequen endavant per a tornar a deixar-la caure endarrere; de manera que quan arriben a ajuntar-se les tres barcasses, lo filat es torna a trobar parat. Se comprèn, doncs, que a l’acostar-se a la barcassa, la ratera es va reduint, pujant fora l’aigua fins a quedar-se en sec; allavors tiren lo peix dintre d’una de les tres barcasses, la del vigilant se’n torna al seu punt i es repeteix la funció tant com entra el peix. Quan s’agafa sardina o verat, res no ofereix de particular; el dia que ens hi trobàvem vegérem una agafada de tonyines. La senyal del vigilant ho féu conèixer. Calia veure amb quin vigor i alegria els mariners alçaven la ratera! No tardàrem a distingir la negror dels peixarros que, no malfiant-se del perill que corrien, donaven volts a l’entorn del filat, que a poc a poc los pujava a dalt. Prompte les tingueren en l’espai reduït format per les quatre barcasses. Mai no havia vist espectacle tan singular i commovedor. Les tonyines (n’hi havia vuit i la que pesava menys pesava quaranta carnisseres), en trobar-se a disminuir el seu element, feien salts extraordinaris i a cada cop de cua ens arruixaven de valent.
Los mariners se tiraven dins de l’aigua, abraonant-se amb elles, lluitant, de capgirells, anant a fons i tornant a sortir, fins que les pobres tonyines, cansades i rendides, foren tirades a pes de braços a la nostra barcassa, on expiraren als nostres peus. Tornàrem a Roses mullats com pops, portant a popa la bandera nacional, que és senyal que l’almadrava ha agafat tonyines. D’aquell dia endavant, la senyora Pepa, molt remullada començà a banyar-se. Son marit, lo senyor Felip, arreplegà un constipat amb una ronquera que el féu tornar mut durant alguns dies; sols xiulava de tant en tant sa sardana favorita.
Un altre dia anàrem a veure tirar l’art. És un filat que s’acaba amb una bossa, toca el fons i arrossega tot el que troba. La seva llargària és de 50 a 70 metres; el paren a la platja a una hora enfora. Les dues ales del filat, separades i eixamplades a una distància de 50 metres l’una de l’altre, són lligades amb una corda cada una que arriba a terra. L’hora fixada, a punta d’alba, comencen a tirar el filat a terra; per fer això s’ajunten a cada corda un grapat de gent: homes, dones, criatures, tota la xusma de pobles veïns; amb la cingla que porten es lliguen a la corda, ajupits i encorbats, i tira que tira, alternant uns després d’altres de manera que el qui es troba a la cua de la corda es deslliga i es trona a posar al cap, i així seguidament mentre la corda enrotllant-se sobre la sorra. A mida que l’art s’acosta a terra, les dues ales es van ajuntant i quan la boia del suro anuncia que ja ha arribat la bossa, llavors s’ajunten del tot, redoblen els seus esforços i apa!, apa...! Ja el tenim...! Ja es veu el peix amb els reflexos platejats de la sardina i el surell ja està a terra... Quina bellugadissa i quins salts...! Xanguet, pops, rogerets, etcètera. Vinguen coves i cap a Roses.
La gent que tira l’art és pagada amb peix que agafen. Quan la pesca és bona, tot és alegria; quan la bossa de l’art arriba plena de pedres, molsa i alga, tot és tristesa i mal humor, puix han treballat tota la matinada sense guanyar res.
Carles Bosch de la Trinxeria; Records d’un excursionista
LES CALES DE ROSES, PORTA D’ENTRADA
AL PARC NATURAL DE CAP DE CREUS
No l’heu vist mai, el Norfeu? No us heu encastellat mai en la ferotge espatlla d’aquest ciclop de muscles de roca i venes de marbre blanc que el sol calciga? Si és així, no sabeu de la benestança de tombar-vos damunt un clap de gespa dels seus tomanyins, arran d’un quer obert damunt les aigües, amb un bocí de pal•li de cel damunt i un esquinç de blau del mar, avall, avall...
Lluís Pla Cargol;
Sort en tenim, els empordanesos, de les cales de la nostra costa. I de la lliçó moral que amb la seva mesura ens donen. El Mediterrani és certament un mar petit, modest. Però s’estén prou enllà perquè, mirant-lo des de la platja cap a l’horitzó, la llunyania pugui despertar en nosaltres les més agosarades fantasies. Amb quin goig ens deixaríem prendre per l’atractiu de fugir de les coses que són reals i caure en el parany dels somnis. Sortosament, però, el petit camí per damunt de les roques ens porta cap a la cala. N’hi ha tantes en aquest tros benaurat de costa, que sense gaire caminar aviat la trobaríem. I és la cala la que amb la seva mesura, la seva bellesa entenimentada, ens torna a la realitat de les coses d’aquesta terra en què vivim.
La cala és un petit món. I tan nostre. Amb els dos caps que la cenyeixen sembla closa, gairebé tancada. Però no ho és. Al darrera, recoltzant-se al puig o a la muntanya, hi ha la terra aspra de la vinya i l’olivera. La terra amb una empremta humana que es perd en la llunyania del temps, la dels poblats prehistòrics, dels temples grecs, la que serva les llavors dels segles. Per les dues bandes semblen tancar-la els dos caps de roques, potser amb la taca verda dels pins. Però entre aquests fermalls hi ha la meravella i el miratge del mar. L’aigua encalmada en les hores del matí, d’un blau viu quan el vent la repinta, altres cops quieta en la serenor del capvespre. O mig condormida en la fosca de la nit. Potser un rajolí de lluna vindrà a emmirallar-se en la seva calma, potser en la negror del cel brillaran llunyanes les estrelles, potser en la fosca del mar s’encendran, com en una imatgeria del somni, els llums de les enceses.
Diuen, jo no ho he vist, qua avui la sorra de la cala està calcigasa per profanació de la gent que hi va sense sentir-ne l’encís. Això no seria la cala que ha estat segles i segles. La cala no és la platja de moda, la promiscuïtat, la barreja. Les noies mig despullades que volen ésser provocadores, les dames tardorals de sensualitats nostàlgiques, els homes madurs de vestits llampants i pell congestionada, la carn abundosa i vulgar, la gent que es fica a l’aigua com en un safareig, la ràdio estrident de la colla veïna, la sorra mullada del trepig de tants peus. El ramat, la corrua, lamuntegament de la multitud. Així diuen que van tornant-se les nostres cales. ¿Com una galopada de desvagats pot canviar la serenor de segles?
La cala és tota una altra cosa. És quelcom precís en el seu contorn. Amb la gràcia d’uan petxina. Com un cargol marí té ressonàncies de llunyania. És la llambregada de claror, la llum blanca, les ombres precises, els contorns retallats. I és encara el vent de mar, que ve de lluny i sembla aquietar-se a l’acull del seu redós. El nostre món és el d’un mar tancat a la mesura humana. L’altre, el dels oceans, ja és fet a una altra escala. La cala és un lloc de fixació, de depuració, d’envelliment, com envelleix el bon vi per a prendre riquesa d’aromes. La lliçó que la cala ens ensenya es la de conservar la pau de l’esperit. Sort en tenim els empordanesos de la cala; potser en el nostre conceptuós fantasiar ens perdríem pels paranys de la quimera de no poder reposar l’esperit en la gràcia mesurada de la cala.
Carles Pi Sunyer; Una interpretació de l’Empordà.
En Francisco, el fill, ha anat a passar uns dies a la casa que ha bastit en Romà proa de la seva pedrera. La casa s’aixeca sobre un penyasegat darrera la punta Falconera, a gran alçada i a plom sobre el mar. És gran i acollidora. Té una eixida descoberta, amb uns pins –hi ha molts pins a muntanya-, dos xiprers, una parra i una font. Una font, inesperada, en aquell nivell i entre rocam. L’eixida és circular i la limita un banc d’obra de rajola. De la finestra de la cambra que ocupa en Sunyer, del llit estant, es veu la badia de Montjoi, la massa gegantina del cap Norfeu i el mar infinit.
En Romà ha adquirit la pedrera per via de la seva muller. Però és ell qui tingué la idea d’explotar-la. Els seus sogres no n’havien tret mai cap profit; unes penyes i uns boscos de pins. La pedrera és de marbre que no serveix per a l’escultura, perquè és en excés trencadís. No és cap fortuna, aquella propietat. Però potser és un pretext. En Romà és un petit hereu casat amb una dona benestant. Viuen a Roses i a Figueres a temporades i van algun cop a l’any a la casa de la punta Falonera. De vegades també hi va ell ol amb alguns amics. En Romà té nombrosos fills, tots encara e poca edat. Es veu que s’ha pres de debó els deures dl matrimoni i la muller és prolífica. Té prou patrimoni per a anar tirant amb tota la família. De tant en tant, li cal alliberarse’n. És llavors quan se’n va a la punta Falconera amb els seus companys. Va estudiar Dret, però no havia exercit mai d’advocat. Li agrada llegir i s’ha fet una cultura. Estima els clàsics, el bon vi, la bona taula, els plaers de la vida. Res, però, en excés. És vagament liberal, però no li agrada comprometre’s.
Després d’esmorzar s’està a la eixida amb en Sunyer petit. S’han llevat de bon matí, han hissat unes nanes i han pescat de volantí. Són les vuit i esmorzen sota el blau de la primavera que s’aferma. És un matí clar i immòbil. Calma a la mar, calma a la muntanya. El cel és llis; Norfeu és fi. La superfície de l’aigua, immensa, brunyida s’aplana sense un accident fins a l’horitzó. El vent és suau i silenciós.
Els dos amics s’estan a la taula, encara amb uns vasos de vi clar, i han parlat poc.
Diu en Romà:
-És un bon vi. El conservo de les collites del meu pare, i en tinc unes bótes al celler. Té perfum i no gaires graus. Però és traïdor, insinuant i capitós. Diuen que el vi m’agrada i que, de vegades, en bec massa. Però el vi és un dels atractius de la vida. Ens fa veure les coses de tot un altre color. Sense vi, la humanitat seria més ensopida i faria encara més bestieses. Perquè les bèsties no en beuen...
-No ho sabria explicar, però sento que aquest vi teu s’adiu amb el paisatge
- Jo sí que t’ho explicaria. Veus aquest matí quiet? Ens sentim feliços perquè sembla que el món ‘hagi aturat. L’angoixa del viure es sentir-se passar. ¿Tal fet, tal record?Ah, sí! Fa un any, en fa dos, en fa deu. És aquest sentiment de trànsit, de cosa efímera, que ens lleva la tranquil•litat. ¿T’has fixat en el corrent d’un regueró irregular? L’aigua ‘escorre més o menys tumultuosament. Però hi ha raons i meandres on l’aigua s’atura. I la resta segueix el seu camí- Així en els moments en què podem aturar la nostra vida ens sentim feliços. Jo m’afiguro així l’eternitat. He intentat sovint formar-me’n una idea, i fins que no he arribat a aquesta conclusió m’he turmentat. Un temps que no té limit, en cicles que se succeeixen i que no acabaran mai. És per a enfollir. Si penses, en canvi, que l’eternitat és l’absència del temps, la idea et reposarà- La idea del temps és humana, perquè els nostres estats de consciència són successius
i fugissers, perquè la nostra fisiologia canvia amb els anys, perquè tot té començament i fi. Però, i per sobre els conceptes humans? Tot, en el món físic i en el món natural, sembla que tingui un determinisme. ¿I en el món metafísic, sobrenatural? Doncs bé, el vi ens aparta del tumult de la vida i som també feliços perquè ell el temps igualment s’esvaeix. ¿Comprens ara per què hi ha relació entre el meu vi i aquest matí de primavera?
- Hi ha a l’univers alguna cosa oculta que ens arriba al cor per camins desconeguts. El meu germà se sent satisfet amb el seu positivisme. Jo penso com ell. Però el no dubta mai, i jo dubto sovint. Està bé que mirem la realitat sense sistemes ni dogmatismes. Les coses al nostres ulls, se succeeixen segons causa i es troben mútuament determinades. Ens ho ensenyà l’experiència. I després? Ser materialista? Però ¿ és que la matèria no és encara un mite? Per ella ens explicarem potser la constitució de les coses i els fenòmens que s’hi produeixen per canvis en l’estat de la matèria. Que poca cosa, tot plegat. En Francisco em reprèn i diu que sóc un escèptic. No sé què val més, si escepticisme o ingenuïtat.
- La ciència d’avui creu que ha fet un gran pas perque explica un bon nombre de fets interessants i perquè ha subministrat a l’home mitjan nous d’influir sobre la realitat que el volta. Tot això té molt d’interès pràctic. Però molt poca satisfacció de la natural curiositat de l’esperit, de la inquietud essencial.
-Normes de vida? Què hi fem, al món? ¿Per què hi hem vingut? Em fa sovint l’efecte que estem presoners sota una volta blava o sota un mantell espurnejat d’estrelles. Els astrònoms ens diuen que no hi ha tal mantell, sinó l’infinit amb mons immensos i a una distància de segles de llum de nosaltres. Per el cas, és igual. Jo no parlo de les dimensions de la nostra presó, sinó dels límits de l’infinit. Dius que som feliços quan evitem el temps- ¿No ho som també quan evitem l’espai? Aturar les hores i limitar el lloc pot ser el principi de la saviesa humana.
- Quid belicosus Cantaber et Sythes, comença l’Oda a Quint Hirpi d’Horaci “No pensis en l’enemic que és lluny i separat per la mar, ni en el fluir apressat d’una vida que et torna de jove a vell. ¿Per què cansar-nos inquirint designis que ens han de ser amagats? A l’ombra amable del pi, coronats de roses i entre perfums d’Àsia, beguem el vi de Falern i que la vella Lídia, la del cabell ben trenat, porti la lira i canti”
- Em sembla un excés d’hedonisme
- Els epicuris es confonen potser amb els estoics. Somiar la quietud i evair-se en el món. Beatus ille qui procul negotiis.. i continua Horaci “ Immòbil enmig dels paisatges, sota sensacions immediates, et creus el centre del món. I veus la vinya luxuriosa, i els àlbers blancs, el moltons, les vaques, el ruc d’abelles. L’aigua corre per les sèquies i el refileig dels ocells s‘ajunta a la remor de les fonts, i satisfàs normalment les teves necessitats naturals, menges i beus, tens dona pròpia i honesta, fills a casa, i una esclava encara. T’ecalfes a l’hivern i t’estens damunt l’herbei al bon temps”
- Fuges de l’agitació el món, de l’ambició, de la vanitat, de la lluita i et reclous en tu mateix.
-Això vol un esforç, ja ho sé! És una amputació, i potser també una covardia, perquè i tots els homes ho haguessin fet així, viuríem encara a les cavernes i en lloc d’aconseguir aquesta pau de l’esperit, ens menjaríem els uns als altres. I com que el que és natural és allò altre, cal, per això, fer-se violència, i són molt pocs els qui assoleixen la limitació.
- Com fer-ho? A nosaltres, els Sunyer, hauria de ser-nos difícil, perquè om frenètics de natural. Ens commouen estímuls que potser no valen la pena. Tot allò que és accidental ens excita i se’ns enduu, i ens amaga sovint els valors primordials de la vida. La nostra agitació –mal de família- és el més contrari a aquesta serenitat.
- Hi ha d’haver, potser sí, una predisposició natural. Però hi pot la voluntat i, com et deia, també el vi. A un home que beu i a qui el beure li fa mal, li diuen borratxo i és la riota de la gent. I són pocs els qui es pregunten per què aquell home beu
- Tu ets feliç, doncs?
- Sí, ssóc feliç. No em sobra res, però tampoc em falta; tinc una ona que m’agrada –cosa que no vol dir que no m’agradin també les altres-; la mainada creix bé, i no estan malalts gaire sovint; no n’hi ha cap de repatani; tinc un llibres i mitjans per a comprar-ne, tinc el cel i tinc el mar i uns ulls per a mirar-los, unes orelles per a escoltar els secrets del vent i un nas per a olorar les sentors marines. Sóc feliç, obretot quan em faig la il•lusió que els anys no passen.
- Això que els anys no passen....
Els sol ha anat pujant. S’ha estès un petit garbí i la mar és més blava- Unes veles llatines, immòbils, al lluny. A baix, abocant-se des de la cima, una aigua verda i quieta i unes roques submarines de diversos colors. Enfornt, Norfeu, immens, assolellat, extàtic, mil•lenari. Un gran silenci plana pertot. Els dos xiprers són flames fosques i quietes. Fins el fil de l’aigua de la font és igual, i l seu cant, monòton i lleuger. Baixa de l’nfinit un sentit d‘eternitat. En Sunyer i en Romà ja no parlen.
August Pi i Sunyer; La novel•la del besavi
POETES I PINTORS
El Conveni europeu del paisatge, signat al Palazzo Vecchio de Florència el 20 d’octubre de 2000 per iniciativa del Consell d’Europa i, des de llavors, ratificat per un bon nombre d’estats europeus, reconeix explícitament que el paisatge és un element important de la qualitat de vida de les poblacions, tant en els medis urbans com en els rurals, tant en els territoris degradats com en els de gran qualitat, tant en els espais singulars com en els quotidians. El paisatge, acaba concloent el Conveni, “constitueix un element essencial del benestar individual i social”. Per la seva banda, l’Organització Mundial de la Salut defineix la salut com “un estat dinàmic de benestar complet físic, mental i espiritual, i no tan sols l’absència de malaltia”. La connexió entre paisatge i salut és, per tant, evident, encara que sovint passi desapercebuda o no s’hi doni la rellevància que es mereix, bé perquè hi ha qui veu en el paisatge poc més que una escenografia de caràcter purament estètic, bé perquè hi ha qui entén la salut com poca cosa més que l’absència de dolor físic.
Savies paraules de Joan Nogué, director de l’observatori del paisatge de Catalunya, en la presentació del llibre “Paisatge i Salut”. Pere Puig Vayreda, director de l’Institut d’Estudis Empordanesos també reivindica, des d’altra perspectiva, les cabdals vinculacions entre paisatge i ésser humà. Una relació ancestral que va ésser el fil condutor dels actes de celebració del cinquentenari d’existència de l’Institut d’Estudis Empordanesos, que es va centrar en aquesta cabdal riquesa tant característica de l’Empordà. Gràcies a diversos comunicadors provinents de diferents àrees, urbanisme, arqueologia, es va poder subratllar la trajectòria i la importància que el paisatge ha tingut en dues vessants artístiques fenomenalment conrreudes en el nostre país: la pintura i la poesia.La llums, el color, els harmónics equilibris naturals desvetllen sensacions, vivències, experiències que els “afectats” senten la necessita de trasladar a la tela o al full en blanc pruduint-e aleshores uns colossals exercicis artístics que creen i nodreixen un imaginari col.lectiu molt apreciat i estimat, tant pels autors com pels contempadors, lectors, usuaris en general.
Poetes a/des de Roses
Una de les encisadores tradicions de Roses ha estat durant molts anys la de publicar els poemes fets pels seus vilatans a la revista de la festa major, amb la qual cosa l’època de joia, alegria i felicitat incloia també la part lírica-poètica.
Cert és que sovint el tema es decanta pels panegírics locals que volen cantar i pujar dalt de tot del pedestal el seu poble emprant versos endogàmics inspirats tan sols en la contemplació d’un melic narcisista afectat per encanteris desaforats, exagerats. Aquests llefiscósos, empalagosos exercicis de versificació rodolaire amb mètrica encorsetada, han eclipsat altres poemes que si més no indiquen una font d’inspiració comuna: el paisatge, l’entorn.
A través dels versos hom detecta la colossal petjada que la contemplació i la vivència deixa sobre esperits profundament marcats per la llum, el vent, la salabror, els colors, l’aire, el mar, l’aigua..ingredients altament nodridors de les singularitats i les caracterísques de les gents que viuen encerclats per una harmonia, un ordre, un equilibri que desvetllen en l’espectador poderosos desitjos, que tan sols es poden guarir deixant-se endur pels misteriosos, seductors, eròtics atractius de la bellesa.
Avui Sunyer prova d’arribar-se fins a les envistes del Castell de la Trinitat. Ha passat, vora mar, per davant el poble, extramurs. Més enllà de la Trencada vella, i a un tret de canó, comencen les cases noves, que formen ja dos rengles, amb un carrer entremig paral•lel al mar, i arriben prop la riera dels Ginjolers. Ve, després, la Punta, anomenada així perquè s’inicia així en el petit delta de la riera. La Punta és el nucli inicial de la Roses nova, perquè, ja de segles, hi ha hagut en ella casetes i barraques de pescadors. I en un ample espai, a llevant, on hi ha uns camps encara no aprofitats, es té el propòsit d’aixecar-hi la nova església. Prop de la futura església, d’esquena al mar, té comprats Sunyer dos sóls, on projecta fer la casa.
Roses acaba al rec de les Mariques i el camí segueix vorejant els cenissos fins a l’altre rec, el de les Puces. Arriba al peu de la muntanya del Puig Rom i aviat es bifurca. Un dels braços va enfilant-se pels turons fins al castell, a mitja llegua del poble, i l’altre corriol, tocant l’aigua, arriba a l’extrem del cap, la punta del Castell, on hi ha la bateria baixa.
Camina sol, avançada la tarda, i va trobant pescadors, terrassaires i treballadors de la terra que tornen a casa.
El camí franqueja les roques de la Guarda i la Llosa després, per damunt de petites platges abrigades. La de la Llosa es prou ampla perquè s’hi pugui tirar l’art. Més lluny ve la Font dels Palangrers, passada la qual es remunta un petit promontori per atènyer immediatament la bateria.
Del cim del promontori la vista s’estén. La mar llisa de la badia, a primer terme. A la dreta, la corba del poble i la ciutadella, amb el puig de l’Àguila al fons i més enllà Sant Pere de Roda, i sota d’aquest, Palau Sabardera i el pla de la Garriga. Davant per davant, l’extensió immensa de la plana empordanesa, limitada, molt lluny, per les muntanyes: el Canigó, el Puigmal, la Mare de Déu del Mont, el puig de Bassegoda. I al sud, fins arribar als pujols de Torroella, amb l’Escala, els penya-segats de Montgó i finalment, les illes Medes.
Visió única! El petit gargaló ni s’atreveix a arrissal la mar, però és prou per enfosquir-la. El ventijol, que és tramuntana a França, ha enquinçat els núvols de ponent estirant-los en línies horitzontals tenuissimes. Al fons de tot, sobre les muntanyes, prenen els núvols opacitat. Va baixant el sol ataronjat i acoloreix amb reflexos rutilants les llenques ennuvolades, que passen dels grocs brillants als vermells encesos. I, en emmillarar-se el sol ponent en el mar, esclata un ample camí esmaltat i rutilant.
Sunyer contempla suspès l’espectacle sobrenatural, etern i sempre nou. El cel canviant de l’un a l’altre moment, dins de games que van des del foc i el verd tendre a ponent, el blau obscur de l’altra banda. De sobte, romp en el cel la llum vivíssima de l’astre descobert, que es pon en una apoteosi d’or!
I ja no és el ventet que sona suau a l’oïda de Sunyer. Una harmonia còsmica s’estén pel zenit i un cant insonor penetra l’univers. Sunyer cau a terra de genolls. Sent, dins seu, els corns d’or dels arcàngels, les trompetes d’argent dels serafins, les arpes angèliques i les dolces veus de les ànimes redimides! I retruny dins dels seu cor la veu immensa del Creador que l’omple de paüra.
August Pi Sunyer; Sunyer metges pare i fill
