Retalls del llibre "Els errors" de David Cirici.
Estava tan avesat a la solitud i als rigors de la vida militar que no se sentia estrany en un poble on gairebé ningú no li adreçava la paraula. Les seves passejades solitàries van portar-lo a descobrir les runes de la Ciutadella i els murs de l’església de Santa Maria i, a poc a poc, durant molts capvespres de passejar fins que els ulls li feien pampallugues i de tornar a casa endevinant el camí en la foscor, va anar desenvolupant una afecció gairebé malaltissa per les restes antigues. Quan començava el bon temps es passava el dia dins de la Ciutadella, burxant amb una agulla de fer mitra les parets de les rases abandonades d les últimes excavacions. Hi trobava ceràmica negra, dracmes, restes d’ossos que no sabia si eren de pollastre o de criatura i petits recipients de vidre que semblaven pensats per contenir olis i perfums, i dedicava els vespres a la neteja i reconstrucció de cada peça. L’any 1949, quan el doctor Font i Grau, el catedràtic d’arqueologia que havia posat en marxa bona part d’aquelles excavacions, va tornar a disposar d’un permís per continuar-les –després de gairebé deu anys d negatives amb les quals pretenien castigar-lo per la seva desafecció al nou règim-, l’almirall fins i tot va rebre un cert reconeixement com a arqueòleg autodidacte. En Font i Grau va saber que l’almirall feia anys que potinejava per les excavacions abandonades i, quan va voler veure què n’havia tret, es va trobar amb la sorpresa que l vell militar havia iniciat pel seu compte una nova excavació i que durant quatre anys de moure tones de terra amb l’únic ajut d’una cullera sopera, una agulla de fer mitja i una brotxa d’afaitar resseca, havia desenterrat gairebé una casa sencera del barri hel·lenístic i havia recuperat centenars d’objectes i fragments sobre els quals, a falta d’altres coneixements, havia escrits històries i suposicions que omplien un quadern de dos-cents fulls. L’única troballa que no va mostrar, temorós que la hi prenguessin per portar-la en algun museu, va ser una moneda de plata amb una rosa de quatre pètals i una inscripció on el militar va endevinar que hi deia “Rhode”. Més tard, cap als anys seixanta, l’arqueòleg Miquel Oliva, d família originària de Roses, va determinar l’emplaçament de l’antiga ciutat grega a partir de les descobertes de l’almirall.
ANY PERSONA-INSTITUCIO
1995 JOAN RABELL
1955 PEPITA BARBARA
1996 JULI SOLER-FERRAN ADRIA
1996 MOISES GARRIGA
1996 JAVIER BOSMA
1997 CARME VILÀ
1998 JOAN DUNJO
1999 MOSSEN JOAN
1999 JAUME TURRO
2000 M TERESA SESERAS
2001 AE ROSES
2001 PERE GOMEZ
2002
2003 MIQUEL VICENS
2004 BENET VIGO
2005 GEN
2005 ELOI BORRAS
2006 GTR
2006 IGNASI TOMAS
2007 ANNA LLOSA
2007 REMENDADORES
2008 ROGER VIUSA
2008 ARTUR FONOLLERAS
2009 ROSES CONTRA EL CANCER
2009 FADIR
2009 CARITAS
2009 CREU ROJA
2010 SUF
2010 ANNA MARES ESTANC CA L’ ANITA
2011 ASSUMPCIÓ LLACH
Enguany la revista de la Festa Major inclou unes pàgines especials dedicades a l’agermanament amb els grecs de Rodes, els fundadors de Roses ara farà uns 2.756 anys, que s’establiren al bell mig del nostre recuperat a la memòria Parc Arqueologic de la Ciutadella. Un indret on no fa gaires anys es trobaren les monedes dels rodis, els dracmes, que s’han convertit en emblemàtics símbols del poble. L’Ajuntament empra el Dracma de Roses per lloar el rosinc o la rosinca que s’ha fet mereixedor/a de tan significativa distinció, i a ningú hauria d’estranyar que s’escolli precisament aquesta sala per fer-ne l’entrega, ja que no deixa de ser la versió actualitzada de l’agorà grega: Plaça, espai pùblic on no tan sols es desenvolupà la democràcia sinó que era també el lloc on confluien els grecs per a practicar la justicia. Un fonamental valor de la nostra societat que un grec sacralitzar amb la seva actitud.
Si fa no fa és pels voltants del 400 adC, quan Sócrates compareix davant d’un tribunal. El procés,l’acusació, la defensa és tota una delicia, no tan sols jurídica,. Sócrates fa trontollar l’estupidesa i la mesquinesa amb la seva capacitat dialectica i malgrat tenir mil i un camins per capgirar la comdemna, no rebutja la cicuta, refregant pels morros a jutges, tribunals, fiscals i advocats un concepte que s’arrelà profundament en l’escala de valors dels esers humans:La dignitat no té preu.
Jo però no els demano res més que una cosa-digué Sòcrates- Quan els meus fills seran grans, atenesos, castigueu-los turmentant-los tant com jo us he turmentat, si us sembla que estimen la riquesa o alguna altra cosa primer que la virtut; i si es pensen ésser alguna cosa i no són res, renyeu-los com jo us he renyat a vosaltres perqué no s’ocupen del que cal i es pensen ésser alguna cosa no valent res. Si feu això, m’haureu fet justícia, a mi i als meus fills.
Gràcies a Platò no tan sols coneixem l’Apologia sinó també tot el pensament del mestre que el deixeble va anar pulint durant anys i que amb el lent pas del temps hauria de marcar poderosament la història i la cultura de bona part del món. Un dels diamants que va acostar-se a la saviesa hel.lènica i en sorti ben amarat confessà en una ocasió:
“El teatre és una escola pels plors i pels riures i una tribuna liure on els homes poden posar en entredit normes morals velles o equivocades i explicar amb exemples vius, normes eternes del cor i del sentiment del home”
Federico García Lorca, víctima ell també de la injusticia, era profund coneixedor del teatre grec i sabia que mitjançant les representacions teatrals, es pot pulir i difondre la ética, la moral, emprant si cal el recurs literari de presentar el món com un gran teatre.
Aquest rerafons és el que dona alè i fa bategar el Dracma de Roses que enguany s’otorga a la rosinca Teresa Seseras Vicens. Defensora ferma i aferrisada de la dignitat humana. Co Sòcrates davant de tribunals i com Lorca des d’els escenaris, un art aquest que duu a la sang.
En Cinto i la Maria varen fer-la debutar, com a molts altres rosincs, amb un menut paper asl pastorets, posteriorment s’inicià en la declamació recitant poemes durant les festes de la vellesa. A les Paules de Figueres va arrodonir coneixements i ben decidida anà a Barcelona per fer Dret. Entrà en contacte amb el Teatre Experimental Independent sense per això oblidar les seves arrels. A Roses es representava Macbeth i ella no hi podia faltar. Mentrestant va fer de passant al buffet del que seria il.lustre magistrat Josep Mª Martí Farré un penalista dels que fan càtedra. No satisfeta en exercir a Girona ho compaginà amb La Bisbal i posteriorment amb Figueres.
1975 és any destacable car coneix l’Enric Matarrodona, un altre Teatreferit, amb qui tindria dues filles Lluisa el 1980 i Julia cinc anys després. Anys de frenètica activitat que no tan sols la duen de nit cap a Roses per assatjar “Quan la ràdio parlava de Franco” o “La terra es belluga” ara ja sota la direcció de l’Ignasi Tomàs, sinó que també la involucren amb
projectes concrets, clars i definits Encara tenim viu el record de la memorable representació de la Senyora de Sade, paper i personatge que va compartir amb la seva mare
Foren uns anys d’innumerables reunions, d’anades i tornades, ja fos a la vila natal participant i implicant-se amb l’Associació de Veïns de Roses, o ja fos amb el grup de defensa de les dones a La Bisbal. Activisme militant que també la va empenyent cap un sector molt concret del Dret civil especialitzantse en el rengló del dret familiar. Un sector on cal filar molt prim, tenir domini de la lletra menuda i estalviar en tot el que sigui possible que cap de les parts implicades es carreguin amb el complexe de boc expiatori o be es sentin amenazats per la síndrome que el Sr Grisham i els sucedanis hollywoodians de teatre escampen arreu del mon amb absoluta impunitat com si fos l’esport predilecte de l’humanitat: la recerca busqueda captura i comdemna del culpable. Tot un show molt americà que queda molt bé a la tele i en les series però que en la realitat és molt més complexe del que aparentment hom està disposat a admetre. La lloable continuitat i fermessa amb que la Teresa Seseras Vicens ha desenvolupat la seva feina s’ha vist recompensada pel càrrec que li han ofert a Girona: Defensora del Ciutadà.
Un repte que des de Roses hem contemplat amb els ulls ben oberts car sabem que la Teresa està ben amarada d’esperit socràtic i que antepossarà la virtut per davant de qualsevol altra riquessa ocupant-se en tot moment del que veritablement cal.
Roses 15 d’agost del 2000.
És també una magnifica oportunitat per a invitar a les noves generacions a seguir l’exemple, subratllant la importància que té per la comunitat el noble esforç de mantenir i de lluitar per una digna qualitat de vida. L’A.E. Roses, ja des de’ls inicis dels anys 20 ha passat per etapes feixugues, difícils i una de molt crua que la va posar en hivernació. Sortadament ho va superar i ja des de’ls quaranta va treballar tenaçment pel benefici del poble, educant les noves generacions en les virtuts de l’esport, obrint portes a les noves families que s’anaven incorporant, integrant al poble.
Com a rosinc vull també agrair aquesta lloable constància que va permetre també que molts de nosaltres visquéssim intensament els valors de la unió, la pinya, la fe en projectes comuns.
Ara fa vuitanta anys que uns joves emprenedors crearen una agrupació esportiva, quelcom nou, quelcom que probablement despertà escepticismes i alguna que altra mostra de rebuig, i malgrat ells seguiren endavant convençuts amb el seu projecte de voler beneficiar el millor possible els amics, els coneguts, els veïns, en definitiva el seu poble.
Carles Pàramo i Ponsetí; Alcalde de Roses
BREUS DADES PER LA HISTÒRIA DE L’A.E. ROSES
Tan sols el testimoniatge oral es capaç de ficar el nas allà on la documentació històrica es veu impotent, rodejada de dubtes, interrogants, imprecisions que li impedeixen certificar la certesa dels fets o dels esdeveniments. En aquests casos escoltar la memòria popular esdevé un exercici prudent i cal fer-ho abans que calli i s’endugui lluny, molt lluny, totes aquelles histories, intrahistories, que també formen part de la vida d’una comunitat, d’un col•lectiu, en definitiva.. del poble
Segons “diuen” les memòries dels socis més antics, a principis del S XX (1900-1910) la pràctica del futbol era quelcom habitual de veure per les platges, o per algun carrer. “Diuen” les mateixes veus que per poder jugar els vailets empraven suro, cordills, fils i draps per a confeccionar les pilotes. I fins i tot hi ha qui “diu” que existien ja grups que tenien el costum d’ajuntar-se sota l’aixopluc del nom d’un Bar per a tenir així signe d’identificació. Es parla de l’equip del “Bar de la Taranena” i de l’equip del “Bar/Cafè del Modern”. Probablement que aquest fos l’inici, l’embrió del que posteriorment seria l’Agrupació Esportiva Roses, si bé que tampoc està encara documentat amb suficient fiabilitat.
Malgrat els dubtes sí que hi ha data fidedigna del primer president, El Sr Primitiu Salomó, que va compartir tasques directives el 1921, any de la Primera Junta coneguda, amb el Sr Dunjó.
A partir d’aleshores les dades ja són més fresques i la memòria, oral, molt més rica en detalls.
Es sap que l’any 1926 el president fou el Sr Joan Denclar, i “diuen” que al cap de tres anys, 1929, la Junta es va desfer la qual cosa no va impedir que es seguissin jugant partits.
Els espais on tot això va succeir foren l’anomenat “Camp dels Fosos” molt a prop del pont de la Forquilla (Avda de Rhode on encara hi ha l’edifici de Correus), i posteriorment el “Camp del Salatà” conegut aleshores com el Clot dels Franquets.
Tot i no haver-hi Junta oficial durant aquells anys varis rosincs, sovint els mateixos encarregats, varen oficiar com a tal. Es parla de noms com ara en “Pepet Serrats” aleshores propietari del Cafè Modern, i comencen a aparèixer noms claus en l’historiografia de l’AE Roses com ara Buscarons, Berta, Rigau, Bosch, Joan Ferrer, Quimet de la Tartera, Marcó, el “Nen”, Manel Donat, Espigoler, Baldiri Marés, Sinyol, Ferrolà, Rubí tots ells jugadors prou coneguts per la contrada especialment per a Llança i l’Escala pobles amb els quals la rivalitat provocava que els partits “acabessin com el rosari de l’aurora”.
Anècdota si més no “històrica” és la que fa referència a un partit jugat amb l’equip l’Escala que va fer el desplaçament mitjançant el vaixell “Ciutat de Palma”. Era el 5 d’agost de 1934 i el Sr Pi i Sunyer, aleshores batlle de Barcelona, fou qui va posà la pilota en joc amb la “sacada d’honor”
Durant la República es va jugar al “Camp de la Cortina”, espai on posteriorment s’edificaren les “Cases Barates”. En esclatar la Guerra Civil el futbol quedà aturat i ja no va reprendre l’activitat fins el 1940 actuant com a President el Sr Pere Guitart (“En Pere de la Jana”). Diuen que va ser sota el seu mandat que es va fer un canvi de nom. “Centro de Deportes de Rosas” es convertí en “Agrupación Deportiva Rosas” i no seria fins el 1978 en que el President, Sr Lluis Expòsito “Masblanch”, traduiria el nóm al català convertint-se definitivament en l’actual Agrupació Esportiva Roses.
La represa esportiva de 1940 es va dur a terme a la Ciutadella, indret on els rosincs no tan sols anaven a compartir les hores d’oci, esport i esbarjo, sinó que també acollia una de les fonts d’ingressos d’aleshores: el conreu dels horts.
Les primeres llicencies federatives es varen demanar i bon nombre de jugadors s’hi apuntaren. Cusí, Huguet, Donat, Rigau, Margalef, Tonet, Solà. En aquell temps no hi havia encara arbit federat i algú que tingués mínims coneixements havia de fer el paper. A Roses sovint li tocava al Sr Jaume Ballesta.
Gloriosos anys que varen dur el Roses a les més altes categories. Campió Provincial d’Afeccionats dos anys seguits, sota la presidència del Sr Serra que compartia esport i alcaldia. Tatu, Pèrez, Dillinger, Abad, Riuriu, Sauri, Pallarés, Terol, Guitart, Huguet, Xamec, Xispa, Montià, Ramonet, Fontdecaba, Dunjò, Gerardo... formaven equips gairebé que imvencibles que a més a més esperonaven encara més l’amor als colors, la dedicació d’un dels personatges carismàtics: Agusti Buscarons. Mai un no. Sempre a punt per fer de massatgista, àrbitre, entrenador, president. I per altre feines menys grates com rentar la roba, inflar pilotes, cosir mitjons, escombrar vestidors, marcar el camp...molt sovint acompanyat del seu amic Joan Turrò.
Malauradament aquella eufòria es va anar refredant i el Roses no trobava ni els jugadors ni els directius idonis que engresquessin el personal o que si més no revisquessin antigues glòries. Finalment va ser el Sr Forns qui va poder entusiasmar de nou incloent l’equip en els calendaris de competicions provincials. Amb la presidència del Sr Gómez i del Sr Díaz Pacheco el futbol engrescava de nou joves i grans.
El 15 d’octubre de 1961 es va gravar amb lletres d’or en la història de l’A.E.Roses. Quedava enrera el Camp de les Muralles i s’estrenava el Camp Municipal Díaz Pacheco que va acollir l’Agrupació durant vint-i-quatre anys. La dècada dels seixanta va ser de nou gloriosa. Any rera any l’equip pujava de categoria, Afeccionats, Segona regional, Primera regional, arribant a Preferent, oferint diumenge si diumenge no, un espectacle que a més tenia un elevat nombre de gols: cent trenta per temporada.
Onze anys seguits va estar el Sr Díaz Pacheco com a president de l’A.E.Roses, el de més longevitat de tots que hi va afegir encara dos anys més entre 1975-1977. Va seguir-lo el Sr Lluís Masblanch que hi va estar durant cinc anys. El 1982 el Sr Agustí Donat va resultar l’elegit retornant l’equip a Primera Regional i endegant aleshores el projecte més ambiciós de l’AE Roses: la construcció d’un nou estadi, fita que gràcies a la col•laboració de l’Ajuntament es va poder assolir.
El 18 d’agost de 1985 l’AE Roses va poder estrenar l’Estadi Municipal i així va poder donar aixopluc a un ampli reguitzell de mainada que durant la dècada dels vuitanta va convertir l’AE Roses en una amalgama de Clubs on la pedrera i tenia una vital importància.
Al Sr Donat el seguiren el Sr Mora durant tres anys i posteriorment el Sr Pujol que va ser rellevat pel Sr Saenz. Durant els seus nou anys del seu mandat l’AE Roses va arribar a Primera Catalana, considerada aleshores degut a les modificacions, la categoria Or del futbol català. Des del 1999 dirigeix l’Agrupació el Sr Rodríguez que ha assolit justament en l’any del vuitantè aniversari la gesta de retornar l’AE Roses a la categoria Preferent.
Recopilació del Servei de Premsa de l’Alcaldia.
Opuscle redactat gràcies a l’estimable col•laboració del Sr. Joaquim Prats, a l’autorització de l’A.E. Roses per usar l’arxiu gràfic, i a la col•laboració del Sr. Josep Mª Barris, Arxiver Municipal.
DRACMA 2001: A.E. ROSES
Treure la pols a la memòria és un exercici sa que molt sovint desvetlla espectaculars resultats. Ara mateix fa déu anys que la Ciutadella obria les seves portes. Des d’aleshores hi han passat uns 800.000 visitants.
Quants d’ells no hauran quedat seduïts per la seva màgia, pels seus tel•lúrics encanteris, pels tresors que guarda? Com per exemple la meravellosa exposició que podem visitar durant tot aquest estiu: Roses 1875-1975 Del model comercial a la revolució turística. Un fascinador exercici que ens permet poder-nos conèixer un xic millor, intercanviar impressions i així intensificar els vincles de la cordial convivència. La memòria de la mà de la Història aporta aquests mena d’avantatges i estimula el desig de saber-ne encara molt més i descobrir el racons i els amagatalls per on ha passat la nostra pròpia existència.
August Pi i Sunyer a la novel•la del besavi ja advertia del perill que significa deixar de banda la memòria:
“El record s’ha esvaït... no hi ha prou dades per a reconstruir la història grega de Roses, ni tan sols per a saber si tal història a existeix. Ens hem de limitar a suposicions, a judicis per analogia, però ens falta el fonament científic. Potser en el futur exploracions arqueològiques, excavacions sistemàtiques i ben dirigides ens donaran fonaments per a deduir conclusions justificades”
Afortunadament la recerca arqueològica va trobar la moneda que s’emprava a Roses: El Dracma. Una prova d’un passat part del qual encara no ha emergit per confirmar el que diu Estrabó sobre la creació de Rodes ara fa cosa de 2780 anys. La qual cosa si més no vol dir que a Roses hem de seguir gratant ja que estem carregats d’històries. Sense anar més lluny, la nostra benvolguda Ciutadella i el seu Dracma ens en poden explicar-ne una de molt juganera. Millor dit els nostres invitats Sr Cusí, Sr Huguet i Sr Perez, jugadors de l’ Agrupació Esportiva Roses en la gloriosa etapa que va anar del anys quaranta fins els seixanta, tenen històries per donar i regalar. Histories succeïdes al Camp de Futbol de les Muralles: La Ciutadella que en la darrera etapa va tenir al Sr Gómez de President, avui també aquí, fent pinya amb els jugadors. Històries que tingueren testimonis excepcionals: el dracmes que enterrats per allà sota estaven desitjant de sortir si més no per poder veure ells també, una cosa nova dels humans, un nou invent : un partit de futbol. El Dracma ja feia vint anys que sentia campanes i sabia que uns metres més enllà uns vailets havien començat a donar puntades de peu a una cosa estranya, rodona, feta amb suro, o amb draps, o amb fils embolicats, que corria pels camps del Fossos, del Salatà, de la Cortina fins que finalment i acabada la Guerra Civil, La Ciutadella va poder acollir-los, perquè revisquessin en les seves entranyes el consell ancestral: Mens sana in Corpore sano
Una activitat que ja fa molts anys que a Roses es practica, i no tan sols pels beneficis personals que s’obtenen. Els Sr. Cusí, Sr. Pérez, Sr. Huguet aquí presents com a representats de tants i tants jugadors, molts d’ells malauradament traspassats cap altres camps, saben perfectament que no tan sols es tracta de un joc. Si importants són les habilitats personals què dir-ne de la feina en equip, de valors com saber on són els límits i les responsabilitats, valors com renunciar a l’interès personal en favor de l’equip o del col•lectiu, valors en suma que s’afegeixen a la pràctica esportiva, que com ens podria explicar el Sr. Gómez, no és tan sols un mitjà d’oci o d’esbarjo.
En els difícils anys de la postguerra l’AE Roses no era tan sols un club, el camp de futbol era l’únic espai on hom es podia reunir, manifestar, ben és cert que amb molta prudència, i fins i tot desfogar-se dels traumes i dels malstràngols de l’època dirigint al que es vestia de negre, símbol d’una imposada autoritat, missatges enverinats. Socis i espectadors no anaven tan sols a veure guanyar els seus colors, altre partit també hi havia amb joc i amb la fermesa de la paciència l’esforç i el sacrifici del dia a dia també es va poder guanyar el que anys enrera semblava perdut. Durant tots aquells anys l’activitat no es va dirigir únicament al Corpori sano sinó a mantenir la Ment ben sana, ben fresca, ben freda.
La història de la AE Roses s’ha escrit de forma paral•lela a la de l’evolució i dels canvis que ha viscut el poble. Observant el seu desenvolupament i la seva progressió al llarg del temps es detecten unes formes noves de veure el món, amb noves exigències i noves necessitats. Cert és que de les Muralles es va passar el 1961 al Camp Díaz Pacheco, ho diuen els documents i la història, però també es cert que jugadors socis i directius també varen adaptar-se al boom turístic que si bé aportava font d’ingressos també aportava nous problemes i noves situacions. l’AE Roses va contribuir a que famílies vingudes d’arreu s’integressin a les noves dinàmiques d’una convivència molt més rica i molt més plural.
Amb la recuperació de les institucions i pràctiques democràtiques l’esport també va viure novetats i va començar a exigir la seva parcel•la en els mitjans de comunicació que ja no en tenien prou amb la crònica dominical. El soci, l’afeccionat, volia tenir més detalls, saber més histories, viure més intensament un esport desempallegat de continguts polítics, senyal evident de salut democràtica. Aleshores varen aparèixer altres personatges en escena, uns individus que vivien amb calor i intensitat tot el que succeïa al Club per poder-ho explicar en els diferents mitjans de comunicació que ja no duien esparadrap a la boca. Honest és doncs homenatjar també aquells que amb llur gota a gota a la premsa contribuïren i contribueixen a mantenir viva la flama de l’esport. Sortadament tenim amb nosaltres un infatigable lluitador de la ploma que des de múltiples i diferents sectors ha anat explicant bona part de l’historia esportiva de l’AE Roses. El Sr. Joaquim Prats, digne successor del seu predecessor i mestre Sr Badosa, porta gairebé vint-i-cinc anys suant tinta per les taules de redacció de la premsa esportiva, difonen els secrets que sense cap mena de dubte interessen a tots aquells que senten el mateix amor pels mateixos colors.
Colors que han anat canviant d’espai i que han viscut tota mena de vivències i de vicissituds, com el poble del que ha defensat la imatge. El mateix poble que mitjançant els seus legítims representats, avui i aquí, a la Sala d’Actes de l’Ajuntament amb tota la càrrega de cerimònia oficial, vol agrair-li la seva aportació atorgant-li el Dracma de la vila, la màxima distinció, just en l’any en que celebra el seu 80è aniversari.
Aquests vuitanta anys d’existència de l’AE Roses són un excel•lent mosaic i mirall que les noves generacions poden consultar. Les vitrines reflecteixen la lluita del dia a dia, les victòries que s’han assolint sempre en equip. Jugant net. Defensant amb generositat i coratge aquells colors en els que veritablement es creu de debò. Parant pilotes de gol, defugint els fores de joc i sobretot sabent estar amb tota dignitat sobre el terreny de joc. Amb aquestes tàctiques i estratègies que tan magnífics resultats han donat al poble de Roses és pràcticament impossible que es perdi res.
Roses 15 d’agost 2001
LLIURAMENT DEL DRACMA AL SR MIQUEL VICENS SALA; JUTGE DE PAU
L’any 1978 ha quedat inscrit amb lletres d’or en la cronologia de l’Estat Espanyol. En aquella època el poble recuperava lentament tots els drets que els anys de la dictadura franquista havien anul•lat. Un procés que va tenir la seva culminació en l’aprovació de la Constitució. Espanya deixava de ser un estat confessional i s’obrien les portes al estat laic, un canvi que afectava substancialment totes les institucions i administracions. Ben aviat es va poder palpar el nou camí i així el dia a dia quedava impregnat de constants novetats. El Ministerio de Justícia posava a disposició dels interessats un llibre de família valorat en 30 pessetes on calia afegir el segell que costava 50 pessetes. Una inversió per tota la vida.
El número 184.042 de la sèrie I correspon a Roses, tal i com certifica el registre civil local en el tomo 39 pàgina 89. Allà consta que José Maria Borràs Terol i Maria Lluïsa García Navarra es varen casar pel civil, donant-ne fe el Jutge de Pau mitjançant una signatura que apareix novament, al mateix llibre, els anys 1984, 1986 i 1996 en les pagines 8, 9 i 10 del llibre de família dels Borràs que en podien haver registrat set més encara, si així ho haguessin volgut i no haguessin tancat l’aixeta. El Jutge no hi hagués posat cap impediment. En tot cas sempre hi hagués imprès la mateixa signatura. Un traç geomètric, ple de figures que si més no semblen indicar de forma grafològica que el seu autor no és tan sols una persona encisada pels nombres, pel dibuix o pel disseny, darrera de cada línia hi viu un ser pacífic, afable, comprensiu que posseeix un do molt especial: saber escoltar.
El Sr Miquel Vicens Sala signava, en qualitat de Jutge de Pau de Roses, el 7 d’octubre de 1979 el seu primer llibre de família, després d’haver llegit a la Lluïsa i en Pep els seus drets constitucionals i les seves obligacions envers els fills. Un acte que l’expansió demogràfica de la vila el va condicionar a repetir una i altra vegada en un despatx on s’hi donaven cita molts Peps i moltes Lluises.
Rosinc, nascut el 1921, Miquel Vicens tenia una especial afecció pel dibuix i el disseny. Un somni que convertí en realitat esdevinguent delineant, Fou però durant el servei militar de tres anys a l’Africà on el va posar especialment en pràctica, en acabar el servei militar va emmagatzemar-lo pels mobles de la fusteria familiar. De retorn a Roses decidí seguir la tradició i ajudar al pare a la fusteria. Fou allà on va desenvolupar una especial aversió per les caixes de morts. Tant és així que no es cansa de manifestar que ell no vol romandre tancat per l’eternitat sinó que reclama el seu dret a que s’escampin les seves cendres pel paratge rosinc que li té robat el cor: Cap Norfeu. Un indret del qual fins i tot n’ha fet un llibre amb un tiratge molt limitat i molt exclusiu, tan sols el fa, de puny lletra i dibuix, pels seus íntims amics.
Va participar activament en la vida social del poble sent regidor amb tres diferents alcaldes arribant fins i tot a ocupar accidentalment l’alcaldia l’any 1969. Fou precisament al cap d’uns pocs anys que un fets novament accidentals l’haurien de catapultar cap altres sectors de la vida municipal. El Jutge de Figueres cansat ja de que la malaltia dels Jutges de Pau, bloquegessin el Jutjat Rosinc decidí intervenir i anomenar de forma provisional Miquel Vicens Sala Jutge de Pau. Aquest va acceptar però amb una condició: no haver d’assistir als aixecament de cadàvers. El cert es que no li varen fer gaire cas i aquest ha estat el pitjor tràngol que ha hagut de suportar. El dotze de maig de 1977, tenia 56 anys, entrava com a Jutge de Pau de Roses a les oficines que l’Ajuntament tenia aleshores al porxo, i ja ha demanat que quan caduqui el carnet que l’acredita com a tal, el proper febrer del 2004, tindrà 83 anys, li deixin posar punt final a una tasca que ha dut a terme durant més de 25 anys. Durant tot aquest temps dos signes s’han afegit a la seva identitat, el nostre Jutge de Pau no anava enlloc si no l’acompanyava la seva ineludible pipa (vigilada els darrers anys per la Glòria), una companyia a la que s’afegia l’amic fidel de tota la vida: un Tekel que respon al nom de Floc i que ha tingut diferents rostres, el darrer li fou presentat ara fa poc amb motiu del vuitantè aniversari.
Miquel Vicens Sala ha fet la seva feina de forma silenciosa, sense escàndols ni aldarulls ni rebomboris, la qual cosa ja denota un talant i una forma de ser i de fer. Ja s’ha esmentat l’aspecte que menys li agrada al qual en els darrers anys s’hi ha afegit el rengló de les faltes lleus, amenaces, coaccions aspectes gens agradables per una càrrec honorífic no remunerat que a més, segons manifesta ell mateix, té un greu handicap: Els Jutges de Pau no son gent de lleis, la seva tasca és registrar defuncions, naixements, casaments, fer notificacions civils, intervenir per delegació del Jutjat de Figueres, però sobre tot actuar com a conciliador. Aquest és l’apartat on Miquel Vicens, més ha intervingut com a Jutge de Pau i és alhora es el que més satisfaccions li ha proporcionat. Al seu despatx ha rebut, ha atès i ha escoltat molts rosincs que li posaven sobre la taula tota mena de problemes, molt especialment aquells matrimonis que en moments de dubtes i vacil•lacions li consultaven el seu cas. Era aleshores quan El Jutge Sr Vicens podia aplicar la facultat que més ha valorat durant tots aquests anys: el seny, el sentit comú. Amb aquesta facultat com a divisa i estàndard el nostre Jutge ha estalviat més d’un divorci, més d’una separació i drames familiars on massa sovint els més innocents són els que reben i pateixen el càstig. Aquesta saviesa, aquest saber estar saber escoltar i aconsellar no estan establerts enlloc i és sense dubte per aquest motiu que tenir al poble un Jutge que apliqui aquesta mena de criteris i lleis enlloc inscrites enorgulleix la població i els ciutadans. És per tot plegat doncs, Sr Miquel Vicens Sala, que avui el poble de Roses li vol retre aquest homenatge atorgant-li la màxima distinció: la Dracma.
Benet Vigo i Trull (Roses, 1918)
L’esdevenir d’una població està estretament vinculat a les iniciatives impulsades pels seus habitants que, ja sigui individualment o col•lectiva, dinamitzen l’entramat de la seva societat i la fan avançar cap a formes de millor convivència i qualitat.
Quan aquestes actuacions es mouen en àmbits com l’ensenyament, la sanitat o l’assistència a les persones, la seva importància es multiplica. En el cas de Roses, la figura de Benet Vigo personifica perfectament aquest tarannà dinàmic i constructiu que, basat en el cooperativisme i en l’esforç conjunt amb els seus conciutadans, l’ha portat a impulsar diverses de les entitats rosinques amb una trajectòria més llarga en el servei a la seva població.
Coneixedor i defensor acèrrim de les experiències creades durant els anys vint pel Pòsit de Pescadors de Roses (cooperatives de consum, escola, assistència sanitària, previsió de retirs, etc), Benet Vigo ideà a partir de 1950 la creació de la Cooperativa Agrícola Celler de Roses, construïda en uns solars de la riera Ginjolers cedits per l’Ajuntament.
Després de dos anys d’entrebancs i dificultats, la cooperativa elaborà el seu primer vi amb la collita de raïm del setembre de 1952. La fi del racionament aquell mateix any i la conseqüent alliberació del mercat, provocà que el preu del vi caigués. Lluny de l’abandonament, Vigo proposà la creació de punts de venda directa (el primer d’ells al carrer d’en Mairó), que ràpidament s’estengueren per tota la província i garantiren la subsistència de l’activitat.
La segona iniciativa cooperativista empresa per Benet Vigo va ser la creació de la Societat Cooperativa Catalana Centre Escolar Empordà, fundada l’any 1973 davant la situació que es vivia en aquell moment a Roses, on un gran nombre d’alumnes es traslladaven a centres d’ensenyament repartits per tota la província de Girona.
Els dos primers cursos es van impartir en uns locals llogats a la urbanització de Santa Margarida, mentre es construïa el nou centre. En el seus inicis, l’escola comptà amb uns cent cinquanta alumnes, i en algunes èpoques va arribar a aplegar els mil cinc-cents.
La mort dels dos metges que exercien a Roses als anys 70, ocasionà un buit en l’atenció sanitària que provocava el neguit entre els veïns. Davant aquesta situació, i esperonat pel seu amic Domingo Coll, Vigo decideix emprendre una nova societat cooperativa, encarregada en aquesta ocasió d’apropar els serveis sanitaris i assistencials a la població
El resultat serà la creació, l’any 1976, de la cooperativa S.C.C.L Dr. August Pi i Sunyer, la qual l’any 1992 s’amplià amb la posada en funcionament de la residència “Nova Vida”.
Emprenedor infatigable, Benet Vigo va posar en funcionament l’any 1959 l’Hotel Univers, establiment que encara regenta la seva família en l’actualitat i, anys més tard, va impulsar la central de compres i promocions turístiques PROTUR. Ha col•laborat amb el Centre d’Esperanto de Roses i ha estat president de la secció local de Creu Roja.
Benet Vigo és membre de la Fundació Roca i Galès, encarregada de la promoció i difusió del cooperativisme a Catalunya com a element indispensable de l’economia social
GRUP TEATRE ROSES-IGNASI TOMÀS
Malgrat tots els avenços i les sofisticades tecnologies encara no sabem com funciona el cervell dels éssers humans. Sovint s’ha comparat a un megaordinador que rep tota mena de missatges, percepcions, que són processats per assolir diversos objectius, un d’ells és la felicitat. L’ésser humà cerca aquesta estat de gràcia per viure amb plenitud. Tant fort i tant vital és aquest ideal que el cervell desenvolupa una mena de magatzem on va desant pulcrament totes les sensacions, vivències, experiències que contribueixen positivament a l’autorealització de la persona. Per aquesta raó la memòria treballa selectivament i acostuma a passar el tippex per esborrar informació, per millor oblidar. Una genial estratègia que si més no permet paladejar una i altra vegada experiències que poden ser curtes o efímeres en la dimensió de la realitat, però que just per la seva transcendència aquest meravellós, fascinant, superinteligent ordinador que tenim enganxat al terrat, ens fa reviure una i altra vegada. Evidentment aquesta invent no és humà, la qual cosa fa pensar en intervencions divines a l’hora de programar-nos el cervell. Per allà dalt existeix un grup d’experts en programació propietaris de la marca Olimp, creadors d’absolutes meravelles, renovades i actualitzades dia rere dia gràcies a un excel•lent servei tècnic de manteniment: les muses. Sempre a punt. Mai et deixen penjat. Nosaltres, els mortals de Roses, ens podem considerar més que afortunats, ja que ens tenen un carinyo molt especial Aviat farà ja 3000 anys que ens mimen, ens visiten i ens porten meravellosos obsequis.
Ni Thanatós podrà esborrar de la memòria el seu darrer regal: Medea. Tragèdia grega d’Eurípides planificada i escenificada en un espai màgic, telúric. Just al damunt de les restes de la primera colònia grega de la península ibèrica establerta pels nostres germans de Rhodes. I tot plegat embolcallant la celebració de 25 anys del GTR. Grup de Teatre de Roses. Absolutament impossible que totes les emocions, vivències, experiències que ens han ofert durant aquest període caiguin en el pou de l’oblit. Aquí mateix, en aquest magnífic teatre ens varen regalar una entranyable mise en escene per poder-lo inaugurar. Tan sols fa 4 anys i encara es poden sentir els cants encisadors de la mainada de Roses, participants actius d’una cerimònia que feia pensar en els cors dels inicis del teatre grec. Ritual mediterrani per excel•lència, terapèutic, catarsic en honor de Dionís. Divinitat grega fenomenalment arrelada a Roses, latent amb motiu dels carnavals, que el GTR celebra amb entusiasme, present en els actes de cultura popular, com els pastorets, i gairebé sempre de bracet pel poble amb el daimón platònic. Una força temible i terrible que de la mà de Lorca es va passejar per la Ciutadella mitjançant l’excusa de la “Invitació al somni”. Una altra d’aquelles perles que any rere any amb una constància i tenacitat envejables, ens ofereix el Grup de Teatre de Roses. Un col•lectiu que s’atreveix amb tot, Pirandello, Molière, Teixidor, Guimerà, Mishima.... que no te por a cap proposta, gràcies a la convicció pròpia a l’autoestima que tenen, sabedors i conscients de ser un dels potents mitjans culturals del nostre poble, capficats en voler fer arribar al seus coneguts, amics i familiars, la força i la màgia del teatre.
Un misteri que Kavafis, propietari de l’agencia de viatges espirituals lluny sempre molt més lluny, desxifra amb precisió en un meravellós poema:
I de sobte la meva imaginació va començar a dibuixar la teva bellesa amb els pinzells i els colors que varen escampar ahir la nit al teatre.
Gràcies a tots plegats per la vostra magistral lliçó d’amor, respecte i veneració per les muses. Gràcies per escampar el vostre missatge pel nostre poble, gràcies per mantenir viu el caliu grec de l’art i la cultura, tant ric, tant polièdric i tant necessari. Tant de bo els deus de l’olimp segueixin escoltant les vostres ofrenes i ens enviïn més missatgers que seguint el vostre exemple, creïn altre mena d’elixirs per la memòria i per la felicitat.
La rosa
no buscaba la aurora:
casi eterna en su ramo
buscaba otra cosa.
La rosa,
no buscaba ni ciencia ni sombra:
confín de carne y sueño,
buscaba otra cosa.
La rosa,
no buscaba la rosa.
Inmóvil por el cielo
buscaba otra cosa.
A l’octubre de 1935 Barcelona va tenir el privilegi de poder viure en directe la fenomenal conferència del genial poeta, músic, dramaturg i també assagista, Federico García Lorca. Feia poc que havia donat a conèixer el seu magistral estudi “Juego y teoría del Duende” i a Barcelona per col•locar el llistó encara molt més amunt va decidir parlar i recitar, el Romancero Gitano. Un tema que fins aleshores s’ havia autoprohibit i era tabú.
La virtud mágica del poema consiste en estar siempre enduendado para bautizar con agua oscura a todos los que lo miran, porque con duende es más fácil amar, comprender y ser amado, y esta lucha por la expresión y por la comunicación de la expresión adquiere a veces en poesía caracteres mortales. La verdadera lucha es con el duende……
Aquesta i no altra és la particularitat “sine qua non” d’una obra d’art sigui del color que sigui. Una particularitat paradoxal ja que el públic la sap identificar immediatament perquè detecta i reconeix el misteri, la passió, la seducció, o la màgia, però, malauradament, no tots els mortals gaudim d’aquest do diví, d’aquesta capacitat de contactar amb el duende per crear el que sigui. No obstant això, els deus són benevolents, generosos i tene previst un sistema perquè podem percebre aquestes meravelles gràcies a la intervenció de missatgers.
Mai no hi ha hagut màgia sense druida, xaman o bruixot que la sàpiga trobar per tot seguit contagiar-la i saber-la compartir. Aquests personatges semidivins dotats de poderoses antenes, són una mena de insadollables cercadors, detectors hipersensibles, convertits en descodificadors que tornen a codificar perquè la resta en podem gaudir.
Durant 25 anys el GTR ha tingut en Ignasi Tomàs la figura del detectiu del duende, el mitjancer dels deus, el Prometeu que baixa cap a la terra els secrets divins. Per agrair la seva dedicació l’Olimp va decidir intercedir en afers terrenals, mostrant a certs directius bancaris el seu error, feien perdre el temps amb banalitats crematístiques, a un mortal privilegiat. I per demostrar-ho varen desvetllar el rostre ocult del Sr Tomàs. Sí, ell és veritablement Isnasiós, així, tal com sona, en grec. Afortunadament per a tots nosaltres, la voluntat de l’olimp ha estat respectada. Amb les noces d’argent del seu estimat grup de teatre inicia una nova etapa. Què no burinarà el seu cervell, quines agosarades propostes no ens presentarà? Donem li temps i tranquil•litat. Ja se’n cuidarà be prou la memòria d’enriquir la nostra col•lecció de perles imbescanviables.
ANA LLOSA MARTÍNEZ
L’arxiu municipal de Roses du a terme una fosca i amagada tasca de recuperació històrica, conservant documents que en determinats moments convé rescatar de l’oblit. Avui és una magnífica ocasió per a recordar una carta, 14 octubre 1931, del rosinc Esteve Bech i Cusí, mestre d’escola, adreçada a l’alcalde de Roses, Li recorda que a l’any 1915 el rei Amadeo de Savoia havia fet una donació per tal de construir una escola a Roses, al cap d’un bon grapat d’anys el tema encara estava pendent. La informació va arribar a mans del director general de primera ensenyança, Jaume Pi i Sunyer, que es va preocupar del tema fent que finalment es podés desencallar i es dugués a terme el projecte presentat anys enrere pels germans August i Santiago Pi Sunyer. Es varen atendre les reclamacions i finalment l’Ajuntament va decidir ubicar l’escola al Mas de les Figueres.
L’any 1936 s’inaugurava la nova escola amb el nom de Sacco i Vanzeti, unificant aixì les que havien existit de forma molt precària, escampades per la vila: Escola nacional dels nens, l’escola nacional de les nenes, l’escola de les monges franceses i l’escola del pòsit de pescadors. Poc va durar l’alegria. El Canàries va bombardejar Roses i va malmetre bona part del edifici, que per raons bèl•liques va passar a ser una base naval, amb la qual cosa nens i nenes tornaven a la situació anterior. Sobre aleshores un període d’incerteses i sembla ser que l’escola no va obrir-se fins a finals de 1944.
Just al cap de deu anys una jove parella es coneix, durant unes oposicions que aproven, s casen i al cap d’uns anys al 1956 ambdós poden venir a Roses ja que es produeixen dues vacants. Robustiano Ruiz i Ana Llosa s’instal•len definitivament a Roses i viuen en directe les vicissituds per les que passa la vila, amb els seus bons i els seus dolents records. Doña Ana es nomenada directora de l’escola Nacional que a proposta d’ella mateixa es passarà a dir Narciso Monturiol. Durant trenta anys dirigeix l’escola i esdevé l’artífex de moltes reformes, moltes d`elles propiciades pel creixement demogràfic de Roses i el fet d’anar-se convertint lentament en destí turístic de la Costa Brava que de retruc aporta un nou fenomen: la immigració. L’escola s’ha d’ampliar construint un nou pis amb 6 aules i una biblioteca, afegint 3 aules més a la primera planta, un menjador una cuina i un magatzem, per tal d’atendre uns escolars que ja no van a aules separades sinó que s’ha assolit l’escola mixta.
Ana Llosa reconeix que van ser anys molts durs i els fet de ferir o menysprear l’escola era com ferir la seva pròpia existència. Recordant aquelles èpoques Doña Ana diu que la seva gran satisfacció ha estat la d’haver contribuït satisfactòriament a que nens i nenes trobessin el seu lloc en la societat convertint-se sobretot e gent amable i honrada.
El lliurament avui de la Dracma vol ésser un reconeixement i un sincer agraïment a tota una vida dedicada a l’educació que tanta importància i ressò ha tingut en el nostre poble. Agraïment no tan sols de les rosinques i dels rosincs que varen passar pel Narcís Monturiol, sinó també de les posteriors generacions que avui en dia poden gaudir i beneficiar-se de l’important llegat que Doña Ana ens ha deixat per sempre.
LES REMENDADORES DE ROSES
Amb el nou segle i mil•lenni el turisme ens ha portat una agradable sorpresa. D’un temps ençà estem assistint a una revifalla dels valors i de les costums tradicionals. Un fenomenal filó que alimenta de valent aquest nou segment anomenat turisme cultural. Estan de moda els mercats medievals, les fires de brocanters, les fires artesanals, els espectacles històrics, la qual cosa fa que museus i centres culturals hagin desenteranyinat aquells temes que abans eren avorrits, pesats i sense cap mena d’encant. Aquí mateix a Roses, al Museu de la Ciutadella l’exposició sobre el suquet està assolint uns importants nivells d’interès i de difusió, impensables anys enrere.
De fet aquesta nova onada no té res de nou, més aviat a l’inrevés. Permet mostrar la riquesa antropològica que justament el turisme de masses va estar eclipsant durant un temps i no tan sols als ulls del turistes o dels visitants, sinó que fins i tot semblava no tenir cap mena d’importància pels propis residents locals, especialment per les noves generacions que poden així conèixer la seva pròpia història i per tant les marques i les petjades d’una identitat no tan llunyana. Recomanable exercici aquest de la recuperació de la memòria que sovint permet que costums i tradicions no desapareixin, si bé que amb altres gairebé ja se li ha fet tard i malauradament es van perdent de forma irrefrenable.
L’Ajuntament de Roses vol avui, i aquí, fer un més que merescut homenatge a un col•lectiu de rosinques que durant molts anys han contribuït molt positivament al desenvolupament del poble: les remendadores. Pals de paller de les economies domèstiques la seva feina esdevenia vital per mantenir l’activitat pesquera. Abans de l’arribada dels motors i del gel, compaginaven les feines de la casa amb la venda de peix i el sargiment de les xarxes. La modernitat i el progrés varen aportar importants canvis que lentament han anat arraconant la seva feina fins gairebé la seva desaparició d’un imaginari altament transformat per la revolució turística. El cotó s’ha anat substituint per les fibres sintètiques i ja no cal ni tenyir les xarxes, perquè no es podreixin, ni remendarles, ja que actualment és més econòmic comprar xarxa nova que no pas pagar remendadores que les arreglin. El mercat també ha trasbalsat una activitat eminentment artesanal, com els ormejos, fent que la demanda de peix es solucioni calant la xarxa a la platja enlloc de fer-ho a la costa on el rocall malmet més ràpidament els estris. Les barques d’art menor ja no sovintegen tant uns indrets productors de peix de gran qualitat, però que tenen un alt risc de trencadissa degut a la presència de iots, submarinistes i altres activitats turístiques.
Les poques remendadores que existeixen encara en l’actualitat mantenen viva la costum i la tradició com una mena de fidelitat i lleialtat a tradicions ancestrals que elles varen aprendre de les mares. Un ofici desagraït, dur, i alhora absolutament necessari per al sector pesquer, un sector que no hagués pogut anar endavant si allà a terra, a port, no haguessin existit mans i cors que de forma constant, generosa, pacient, arrangessin totes les trencadisses que venien de la mar.
L’activitat dels ports pesquers no es limita a l’aspecte mercantil sobre la venda de les captures del dia o de les possibles operacions de càrrega i descàrrega.
Un port és també un vital punt del batec social del poble, és un punt de trobada, és un espai privilegiat on es produeixen interaccions socials que van molt més enllà del tràfec comercial que molt sovint s’ha presentat com si fos l’únic protagonista d’una complexa història on els aspectes social i humans van adquirint la dimensió que els correspon.
Altrament les activitats que s’hi desenvolupen precisen i creen un ampli ventall de serveis imprescindibles que contribueixen també a impulsar els mecanismes socio econòmics. Activitats que amb el pas del temps es converteixen en importants industries o en comerços
Drassanes, cooperatives de queviures, salaons, ormejos, manteniments reparacions i conservacions, tabernes.....barris de pescadors
Una de les activitats més fosques desagraïdes oblidades és la del manteniment dels estris de pesca. Una activitat comprensible i de sentit comú ja que sense ella ni bots ni barques ni bous ni teranyines podrien desenvolupar la seva feina de no tenir els estris de treball en perfectes condicions. Les remendadores duien a terme una tasca silenciosa, artesanal de gran precisió i en unes condicions gens envejables. Hores i hores a l’aire lliure, sota un sol implacable protegides tan sols amb un barret o un mocador, sense cap altre més companyia que les agulles i els fils de cotó
historia de la dracma de roses
Per regla general quan algú es posa la mà a la butxaca esperem que faci un gest vinculat amb una operació comercial que queda sublimada amb l’aparició de papers de colors o targetes magnètiques. A vegades però ens trèiem de la butxaca altre mena de símbols vinculats també amb la compte corrent personal, les claus del cotxe, les claus de casa, que si més no també apunten cap a intercanvis comercials. Aparentment són gestos sense cap mena de transcendència, rituals rutinaris. I no obstant això i en funció del que surti de les butxaques ens podem enriquir d’altra manera. Per exemple, si ara nateix jo em poso la mà a la butxaca i trec el meu estimat clauer aleshores apareixen en escena altre mena de claus. Si a més a més allargo la mà i amb gens dissimulada generositat el faig sospesar a qui sigui, llavors el tema ja pren altre mena de rumb. L’enorme pes de la moneda ja li fa veure al interlocutor que allò es un veritable tresor, quelcom molt estimat i apreciat, ja que d’altre manera no s’entendria que anés pel món tant carregat.
El meu clauer pesa 250 gr i per mi no té preu. Tant és així que en vaig comprar una bona carretada a la botiga del Museu de la Ciutadella, i els regalo a tort i a dret ben embolicats amb la nota que difonia el missatge de la FRHN:
El patrimoni no es tan sols un llegat que ens fan els nostres pares, és també un préstec que ens fan els nostres fills.
I convé subratllar que patrimoni no es limita a tresors monumentals, també fa referència a riquesa natural i a un món que ara diem intangible: tradicions, senyes d’identitat, valors, codis etc etc etc. Si analitzem en profunditat el missatge, o les dues cares de la moneda, ens adonarem que aquí res s’ha deixat a l’atzar Tot plegat obeeix a una ferma convicció amarada fins al moll de l’ós d’intencionalitat.
La Dracma simbolitza l’orgull rosinc, les nostres arrels, la nostra forma de ser, el fet de pertànyer i formar part d’un col•lectiu concret. Per una banda la deesa Dèmeter vinculada a l’agricultura i als misteris d’eleusis, senyalen les dues cares dels aliments els biologicament tangibles i els espiritualment imprescindibles. L’altra cara ens mostra una rosa tetrapetala vista per sota. I aquí es concentren simbolismes, iconografies, imaginaris.
...flor d’amor per excel.lencia que contemplada ben a prop ens mostra els pètals que s’han obert, com si fossin les pàgines del llibre de les històries que ja hem viscut, però també la rosa mostra en el seu interior la riquesa del que encara ha de venir, les històries que s’hauran d’escriure, tots aquells pètals d’embriagador perfum que ens volen seduir.
Així deia el nostre alcalde Carles Pàramo ara fa 11 anys quan varem signar l’agermanament amb els rodis, just en el mateix indret on varen trobar les dracmes encunyades aquí a casa nostra el V abans de Crist. D’aquí de Roses, emergien monedes, els nous mètodes que varen donar nova dimensió al comerç escampant-se el sistema ben aviat més enllà de casa nostra. La dracma va ser l’autentica protagonista de tant colossal pàgina de la història, que no es limitava a la part crematística, ens va obrir les portes al món, mostrant-nos els camins i les petjades de la hospitalitat, la cordialitat, la generositat, l’altruisme, la força de viure en harmonia, qualitats totes elles que podien omplir la Badia convertint-la en un mar de pètals, mentre ella orgullosa, alegre, cofoia, fresca, seguia bressolant dins del seu cor tots aquells infinits pètals que encara ens queden per descobrir.
El 1995 Roses va decidir donar forma Des de 1995 Roses converteix pètals, de plata en Dracmas, com a la màxima distinció del poble, com a símbol, icona de reconeixement a persones o a institucions que han vetllat i treballat perquè el nostre llegat, la nostra forma de ser la nostra identitat els nostres valors segueixin aflorin, segle rere segle, dècada rere dècada, any rere any. Indicant camins rumbs a noves generacions, difonent altre mena de tresors, altres riqueses, tot allò que malgrat no ser tangible, no cotitzar a borsa, no poder-se ingressar en la llibreta d’estalvis o la compte corrent, mai ha tingut preu tot i que és d’un valor incalculable.
