La imatge és la mateixa, és tan sols el sentit de l'humor, l'aplicació de noves tecnologies (fotoxop) la capacitat de rimember i cert esperit critic amb el que ens ha passat, que afegeixen canvis. De fet quan hom es dedica a recordar arriba un punt que no sap ben bé si el record es seu o si s'ha filtrat per alguna escletxa altres aportacions d'altres magatzems, en qualsevol cas l'exercici és lúcid i lúdic. A Roses sembla ser que ens hem capficat en recuperar la nostra historia, ja era hora. Enguany, 2011, la revista de la festa major (jo hi soc a portada) presenta imatges que podem contrastar amb la magnifica proposta del CRAC "Rosinc del nord" i amb el toxo "L'abans" tot plegat bones eines on jo afegiria la part textual dels Pi Sunyer. Amb tot plegat i atés que tinc una considerable arxiu ara i aqui obrim pàgina nova, reconeixent però que durant un hivern em vaig dedicar a escanejar les collecions Pàramo-Boix, per fer una peli que passavem de nit a la Ciutadella i que ens permetia poder obrir cada nit d'estiu afegint aixi valors a la nostra oferta turística. Amb les imatges el bon amic i exclent professional Pep Caballe es va empescar una presentació que varem titular "Roses un segle de canvis" Potser algun dia algú es decidira a editar-la perque rosincs i rosinques tinguin molts més coneixements sobre el seu poble i la seva historia. Jo de moment intento aportar algunb granet de sorra. Salut i Bon Provex.
En un tres i no res varem passar del blanc i negre al color, i ho varem fer de forma tant accelerada, tant neura, que no varem tenir temps de rumiar el procés. Potser que ja és hora de dedicar-hi temps. Jo ja vaig començar, fa molts anys una mena de dietari de reflexions al respecte amb recopilació d'articles qu he anat escampat arreu i que sempre tenen un comu denominador: la Roses Turística, tant d'abans del SXX com de d'ara SXXI, on, per acabar-ho d'adobar incloc certs estudis fets. De moment la portada ja existeix, els textes s'haurien de revisar i ja tan sols caldria trobar editor o entitat o qui sigui que ho editi. Jo ho tenia previst pel Sant Jordi del 2010, però la butxaca em va fer figa. En qualsevol cas és, crec, el millor llegat que puc deixar a les meves filles.
PER COMENÇAR BÉ, PARLEM DE LA TALASOTERÀPIA
LES MERAVELLOSES APORTACIONS DE CARLES BOSCH DE LA TRINXERIA
BANYS DE MAR-L’ALMADRAVA
Una de les estacions de la costa empordanesa més agradable per prendre banys de mar és Roses. Situada al peu de la muntanya, al fons de son hermós golf, té una platja de sorra molt fina, se pot anar a gran distància sense que l’aigua cobreixi. Ademés tant per mar com per terra la vista gosa de la immensitat. Tota la plana de l’Empordà, i al cap d’allà, lluny, negada en una atmosfera blavenca la cordillera dels alts Pirineus catalans. Quin cel més pur! A mar, de bon matí, la sortida del sol amb sa escala cromàtica de colors que es reflexen en los núvols, estirats com faixes paral•leles a l’horisont. A terra, per la tarda, la posta de sol darrera els Pirineus, enmig d’un celatge de núvols radiants d’or i foc!
En la fonda s’hi està prou bé; s’hi menja sobretot bon peix, encara viu....
En tots los pobles de la costa hi fa una calor sufocant, però a les vuit comença la marinada fins a la posta de sol. La nit és molt calorosa.
En la fonda hi havia banyistes ademés dels allotjats en la població. Entre ells un marit i una muller, amb quins vaig fer amistat, lo senyor Felip i la senyora Pepa. Eren d?olot; havien fet una fortuneta amb la fabricació de xocolata i vivien de renda.....No sé quina malaltia tenia, el cas és que el metge Robert de Barcelona li havia aconsellat los banys de mar. Feia vuit dies que eren a Roses i encara la senyora Pepa no havia pres cap bany. Los matins anàvem a la platja, ella ficava els dits a l’aigua, arronsava els llavis i amb molta catxassa es treia la mitja i s’assentava sobre una cadireta que es plega; sempre trobava l’aigua freda......
Pel matí, abans del bany, anàvem tots a La Punta a veure arribar el peix. Quina animació.....
A les vuit, a la platja, les senyores ene ses barraques i nosaltres més enllà, a la sorra; tothom a l’aigua. Los uns nedant, d’altres rabejant-se, alguns majestuosament abrigats amb sos lençols com senadors romans de la decadència, aquells amb disformes carbasses estacades a l’esquena, semblant amors envellits. Quines cares verdoses i estirades en sortir de l’aigua, tremolant de fred al buf de la brisa fresqueta del matí! Les senyores no volen ser vistes, i fan bé, res no guanyarien quan surten de l’aigua, malgrat l’elegància de sos trajos de bany.
Al capvespre, quan ha caigut la tardor del dia, tothom pren la fresca a la platja; s’organisen tertúlies, les mamàs broden, les criatures fan castells de pedretes i sorra, i la jovenalla flirta i galanteja. Així se pasen los dies de la temporada de banys. Aviat un se coneix; se fan berenades a les fonts del peu de la muntanya, excursions als voltants, barquejant o pescant amb canya o valantí per agafar aquells hermosos peixets de vius colors que tant abunden prop del rocam de la costa.
Un dia projectàrem una excursió a Montjoi per visitar l’almadrava. Sortírem al capvespre, los uns seguint la costa per terra, altres en barca.
Montjoi es una casa construïda en una platgeta que serveix de magatzem i d’alberg als mariners de l’almadrava; se troba a una hora de Roses costa enllà, vers cap de Creus. És indispensable passar-hi la nit per poder assistir a trenc d’alba a la primera llevada de l’extens filat. L'almadrava, que està parada a mitja horeta de distància de Montjoi, consisteix en una immensa xarxa d'espart, quals malles, que al principi tenen un pam en quadre, van disminuint fins a tenir només un centímetre. Baixa a sota l'aigua a gran fondària i té més d'un quilòmetre d’extensió. Per ses boies de suro es poden seguir les seves nombroses ramificacions, que comencen prop de la platja i avancen cap a fora.
Tot lo peix conegut per peix blau, com sardina, verats, bonítol, tonyines, etcètera, és peix de passa; ve de l'Atlàntic a la primavera, passa per l'estret de Gibraltar i entra en lo Mediterrani, costejant sempre i ficant-se en los golfos, seguint les sinuositats de la costa. Los vols de sardina entren a mils, perseguits per verats que se les mengen, los verats són perseguits per les tonyines i les tonyines per altres peixos grossos. Aquesta és la llei de l'existència de tots los éssers creats; la llei dels forts contra els dèbils: "Srugglle for life", com diu Darwin, la força prima el dret, com diu Bismark; i així va el món... Tornem a l'almadrava.
L'almadrava està construïda i col•locada de manera que el peix no entra ja no en pot sortir; passa per les diferents obertures que se li presenten, com per dintre un laberinto i a l'últim arriba a la ratera, a on la malla de la xarxa té menos d'un centímetre. La ratera té una llargària de 25 a 30 metres, 5 d'ample i 9 a 10 braces de fondària. Està rodejada de tres barcasses fortament ancorades, a les quals està adherit el filat; estan col•locades en quadrilàter; però la quarta barcassa que l'ha de tancar es té a trenta metres de distància, allà on comença la ratera. Quinze o vint metres són dins de la barca i un vigilant, aprofitant-se de la transparència de l'aigua, observa a molta fondària el que passa. Quan ha entrat un vol de peix fa la senya, tanquen la porta de la ratera deixant caure un filat, i cada u agafa la part de la xarxa que li correspon i l'aixequen endavant per a tornar a deixar-la caure endarrere; de manera que quan arriben a ajuntar-se les tres barcasses, lo filat es torna a trobar parat. Se comprèn, doncs, que a l'acostar-se a la barcassa, la ratera es va reduint, pujant fora l'aigua fins a quedar-se en sec; allavors tiren lo peix dintre d'una de les tres barcasses, la del vigilant se'n torna al seu punt i es repeteix la funció tant com entra el peix. Quan s'agafa sardina o verat, res no ofereix de particular; el dia que ens hi trobàvem vegérem una agafada de tonyines. La senyal del vigilant ho féu conèixer. Calia veure amb quin vigor i alegria els mariners alçaven la ratera! No tardàrem a distingir la negror dels peixarros que, no malfiant-se del perill que corrien, donaven volts a l'entorn del filat, que a poc a poc los pujava a dalt. Prompte les tingueren en l’espai reduït format per les quatre barcasses. Mai no havia vist espectacle tan singular i commovedor. Les tonyines (n'hi havia vuit i la que pesava menys pesava quaranta carnisseres), en trobar-se a disminuir el seu element, feien salts extraordinaris i a cada cop de cua ens arruixaven de valent. Los mariners se tiraven dins de l'aigua, abraonant-se amb elles, lluitant, de capgirells, anant a fons i tornant a sortir, fins que les pobres tonyines, cansades i rendides, foren tirades a pes de braços a la nostra barcassa, on expiraren als nostres peus. Tornàrem a Roses mullats com pops, portant a popa la bandera nacional, que és senyal que l'almadrava ha agafat tonyines. D'aquell dia endavant, la senyora Pepa, molt remullada començà a banyar-se. Son marit, lo senyor Felip, arreplegà un constipat amb una ronquera que el féu tornar mut durant alguns dies; sols xiulava de tant en tant sa sardana favorita.
Un altre dia anàrem a veure tirar l'art. És un filat que s'acaba amb una bossa, toca el fons i arrossega tot el que troba. La seva llargària és de 50 a 70 metres; el paren a la platja a una hora enfora. Les dues ales del filat, separades i eixamplades a una distància de 50 metres l'una de l'altre, són lligades amb una corda cada una que arriba a terra. L'hora fixada, a punta d'alba, comencen a tirar el filat a terra; per fer això s'ajunten a cada corda un grapat de gent: homes, dones, criatures, tota la xusma de pobles veïns; amb la cingla que porten es lliguen a la corda, ajupits i encorbats, i tira que tira, alternant uns després d'altres de manera que el qui es troba a la cua de la corda es deslliga i es trona a posar al cap, i així seguidament mentre la corda enrotllant-se sobre la sorra. A mida que l'art s'acosta a terra, les dues ales es van ajuntant i quan la boia del suro anuncia que ja ha arribat la bossa, llavors s'ajunten del tot, redoblen els seus esforços i apa!, apa...! Ja el tenim...! Ja es veu el peix amb els reflexos platejats de la sardina i el surell ja està a terra... Quina bellugadissa i quins salts...! Xanguet, pops, rogerets, etcètera. Vinguen coves i cap a Roses.
La gent que tira l'art és pagada amb peix que agafen. Quan la pesca és bona, tot és alegria; quan la bossa de l'art arriba plena de pedres, molsa i alga, tot és tristesa i mal humor, puix han treballat tota la matinada sense guanyar res.
EL REIAL CLUB MARITIM DE ROSES
D'acord amb el que ens explica JM Barris (arxiver municipal de Roses) en el llibre que recopila article publicats a DdG, "Roses o la recerca de la zona grisa", El Reial Club Maritim de Roses va ser fundat el 29 d'agost de 1925. Afortunadament tenim testimonis de rosincs benestants, d'estiuejants, de culs blancs (els primers turistes) que ens descriuen festes, trobades, ambients i alguna que altra sucosa anècdota.
Pere Pi Sunyer diu "tot canviava a la festa major. Teníem un gran ball a la terrassa del modest Club Marítim. Era l'únic dia que ens mudavem i les noies apareixien amb uns vestits d'organdi de tots colors, una mica maquillades i pentinades de perruqueria, i per tant amb un aspecte insospitat després de la uniformitat acostumada.Nosaltres també ens havíem de posar americana i mitjons, cosa que era pesada i calorosa però valia la pena. Acabada la festa, tard, decidíem esperar la matinada per anar a missa de cins i com que ningú no podia oposar-se a tanta devoció, nes quedaven unes hores lliures memorables. Després de la missa aconseguíem encara reunir-nos de nou per un bany matiner i estimulant que completava la festa. Els dos o tres anys darrers tinguerem a més un altra gran celebració, el "sopar a l'americana", que era un costum que s'havia establert per tal de comepnsar en alguna mesura els Vilà, els propietaris de l'hotel de la plaça, de l'abús que representava que els joves passéssim alla bona part dels vespres jugant a billar o a pingpong i sense sonsumir-hi mai res. D'altra banda aquell nou costum reflectia també l'enriquiment moderat que com he dit s'anava produint. Consistia simplement en un sopar amb música en que s'alernava el menjar amb el ball i que ens feia sentir grans i importants. Jo he estat sempre un lamentab le ballarí, però la bona voluntad d'algunes feia que l'esperés amb gust. Allà la Roser Rahola aconseguí ensenyarme el pericón, per completar el meu migrat repertori de pasodobles i algun esporàdic intent de vals, i si bé és veritat que mai no m'ha servit per a res, n'he quedat sempre agraït. A part del ball i la companyia hi havia tamé l'atractiu de menjar al restaurant -a la fonda com deiem encara molts- cosa que als joves, a l'estiu i amb quartos comptadíssims, no ens passava gairebé mai. És veritat que la gent gran prenia xampany Codorniu, a 7,80 pessetes l'ampolla servida, mentre que a nosaltres només ens arribava el De la Pierre a 4,80 pessetes, però no filàvem massa prim i ens alegravem tant amb l'un com ens haguéssim alegrat amb l'altre. Un dels punt forts de la festa era l'elecció de la miss, en la qual generalment hi havia candidadtes de diferents edats però guanyava sempre la nostra, ja que probablement per als grans era menys compromés votar-la que triar entre persones de la seva edat. Fos com fos, nosaltres ho celebravem com una gran victòria. Al setembre del 35, quan jo acabava de fer disset anys, vam anar deixant Roses segurs com sempre que ens retrobariem l'any vinent, que tot continuaria igual i que els enamoraments estiuencs reencendrien. No sabíem que aquella vida s'acabava definitivament i que allò significacria per a nosaltres no tan sols la fi d'uns anys d'il·lusions il·limitades, sinó també haver-nos d'enfrontar amb crisis, decisions i a vegades tragèdies, per a les quals res no ens havia preparat.
Elegia d’en Seseres
Sota de l’arbre frescal
bé juga la marinada,
emmarca el cel el portal,
el mar, la riba i la prada.
Les mosques brunzen al sol
i el polsim les fa daurades.
Teranyines al trespol,
cairats i llates fumades.
El Martell va fent el fet
i unes fustes són clavades.
Ara és hivern, vent hostil.
Fa el fred les cases ingrates.
Un llum cansat i roí
deixa en penombra la cambra.
Recons sòrdids, gent humil,
tuf d’humanitat suada.
El mar pla, negre enemic,
es perd en foscor llunyana.
Un llagut, un esquelet;
un gussi, pols a grapades.
Serradures i encenalls,
eines de fuster cansades.
Amb fustes, claus i quitrà
el mestre d’aixa fa barques,
que, després, sobre la mar,
seran vides animades.
Fa aquest miracle vivent
Seseres, a les drassanes.
Al cel ras i sense fi
amb fùria lluu l’estelada.
Bufa el nord tota la nit
i glaça a la matinada.
El rellotge, part de dins,
cargola el temps implacable.
Es sent pasar l’infinit
i fa una estranya basarda…
En Seseres s’ha ferit.
Ai, que no farà més barques!
August Pi Sunyer; Poesies.
Eren aquestes les drassanes que esmenta August Pi Sunyer? I la barca era la seva?
Tanmateix hi hagué un fet que canvià, al llarg d’aquells anys, la nostra vida a Roses: la il•lusió que ens feia navegar amb la barca de l’oncle August, Els Tres Germans. Tenia dos Pals, era bastant gran i una mica panxuda, estava pintada de blau marí i acollia gairebé tothom que volgués anar a banyar-se. Era coneguda com la barca, els plans de la qual havien estat portats pel fill gran de l’oncle Jaume, des d’Estats Units, on havia anat a fer un postgrau en fisiologia. Durant l’estiu sortia pràcticament cada matí i normalment anava a la propera platja de l’Almadrava, on les aigües eren cristal•lines i s’hi podien veure les algues. En aquestes excursions havia arribat a portar més de quaranta persones, amb un rècord de seixanta-set entre grans i petits, en un dia especial. Tot plegat aixecava remors al poble, on es comentava que un dia ens negaríem……..La barca tenia la particularitat, tot i haver estat construïda en les petites drassanes d’en Saseres, a Roses, que brandava molt, ja que els plans no eren per una embarcació de mar, sinó de llac, i no semblava del tot apropiada per les particularitats de Roses.
Saquejada pels incontrolats, després se la va quedar l’exèrcit que la va armar amb un canó antiaeri. Sembla que, des d’aquesta barca, es va abatre un avió italià que bombardejava Roses i que, amb l’eufòria i badant molt, els soldats la van estrellar contra l’escullera i s’enfonsà.
ANEM ARA A FER UN TOMB PER LA PLAÇA DEL PEIX, COR I PULMÓ DE ROSES
La plaça va arribar a un punt que quedava petita, no donava l'abast i començaven a apareixer problemes d'higiene, salubritat, tanmateix l'aspecte de comercialitcació aconsellava crear un nou espai que podés oferir millor serveis i gestionar amb més eficacia subhasta, venda, distribució. L'any 1949 es va inaugurar la Llotja.
Estava ubicada just i precisament en una zona ben a prop del coles, i és clar, els nens passavem per allà i convertiem aquell espai en zona màgica de jocs, tant a l'hora d'anar com a la de dinar, com a la de migdiada, com a la de sortida. Aquesta darrera sovint esdevenia la millor ja que coincidia amb el trafec de la subhasta del peix, l'arribada dels bots que portaven el que s'havien pescat amb les barques que quedaven "aparcades" amb els morts corresponents, ja que aleshores encara no existia el moll on podessin estar a refugi. Jo personalment en tinc molt bons records. El meu pare, en Vicens, treballava a la llotja i subhastava el peix. Aquesta feina la combinava amb la vigilancia de les propietats del notari de Barcelona, Sr Gabarró, que posseia mitja costa, gairebé de falconera fins a montjoi. Els diumenges eren memorables ja que anavem tots quatre amb la moto cap a la costa, concretament a La Rostella. Aleshores encara no s'havien escampat els focs destructors i tot el cami feia olor a pi, a natura, a frigola. Amb els anys i l'arribada del turisme tot sen va anar en orris. El pare va obrir la botiga, jo vaig anar a petar a un internat de Mataró i la plaça del peix i bona part del seu encisador entorn es varen destruir.
En Josep Maria Barris va escriure unes corprenedores, entranyables cróniques al DdG que deien així:AUREUM MARE (I)
El món de la pesca és, en essència, un univers de coneixement acumulats, mitjançant l’experiència i l’observació empírica, sobre el mar, les tècniques pesqueres i les relacions de producció que esdevenen un capital social preuadíssim, transmès de generació en generació, i que actualment està en perill de desaparició a causa de les vertiginoses transformacions que ha sofert el col•lectiu professional de pescadors. Aquest capital social basat en el coneixement s’estén també a les activitats derivades que s’efectuen a terra i que no són menys importants, des del moment en què cal transformar en valor el pa obtingut de les aigües, en una feliç paràfrasi de l'historiador José Antonio Mateo Oviedo.
Els avenços tecnològics han modificat substancialment la bacanal diària de peix que s’oferia en la subhasta. Les màquines, els botons, les cintes transportadores, els panells lluminosos han despersonalitzat la subhasta del peix, que ha perdut bona part de la càrrega emotiva, sensorial, que havia tingut temps endarrere. És difícil que una població qualsevol pugui celebrar cada dia una festa, en aquest cas una festa comercial amb el pa obtingut del mar. Ara poca gent sap com se subhastava el peix fa unes dècades, abans de l’automatització d’aquestes operacions d’intercanvi, de quins eren els referents simbòlics, de quina era la mecànica de l’ofici o, per exemple, de quins eren els codis d’actuació establerts per la tradició centenària.
Sortosament, encara hi ha persones, majors, sàvies, amb experiència i el cap clar, que poden transmetre els seus coneixements sobre com s’efectuava la subhasta del peix, l’operació que transformava les aigües blaves -a voltes glauques- del Mediterrani en un aureum mare, tant atzarós i volàtil com es vulgui, però, en definitiva, en una font de riquesa material i cultural. A Roses, Vicenç Juanola i Viñas és el subhastador de peix més antic que encara viu. Va treballar en aquest càrrec des de l’any 1948 fins al 1963, en un període cabdal per a la pesca, atès que s’intentà, des de l’estat franquista, impulsar aquesta indústria, en un context autàrquic que suposadament afavoria l’avenç de les pròpies forces productives. No ha de sorprendre, per tant, que a l’any 1946 un 70% de la població es dediqués a les activitats pesqueres (el 1955 l’índex encara se situava en el 42%) i que s’acabessin els treballs del Plan Nacional de mejoramiento de la vivienda de los poblados pescadores, que havia donat lloc a la redacció de projectes d’habitatges per a pescadors adaptats a les seves necessitats, o que, finalment, s’inaugurés el 9 de febrer de 1949 -just en el desè aniversari de l'"alliberament" de Roses per les tropes "nacionals" -la Plaça Nova del Peix. La pesca, per tant, fou el refugi laboral d’una gran part de població rosinca en els difícils anys de postguerra. La importància de la figura del subhastador de peix en aquest ambient econòmic no és minusvalorable: per les seves mans -pel seu cant- passava gairebé tota la riquesa del poble.
Vicenç Juanola va néixer el 13 de setembre de 1923, quan encara feia poques hores que el general Primo de Rivera havia assumit el poder en un cop d'estat. Als dotze anys començà a treballar de pescador. El 1937, en el transcurs de la Guerra Civil, treballà per la col•lectivitat de la pesca de la CNT i amb només catorze anys ajudava al subhastador del peix d'aquest sindicat, que era en Jordi Suquet. En aquell temps, també hi havia el sindicat UGT, que venia el peix capturat pels seus afiliats i tenia el seu subhastador.
Una vegada acabada la contesa bèl•lica, el 1939, va tornar a fer de pescador. A l'any 1948, al Pòsit de Pescadors -la confraria, segons la terminologia de l'època franquista, encara que tothom mantenia el terme pòsit- hi havia dos subhastadors: en Salvador Gispert i en Francesc Trull, conegut com en Francisquet d'en Ramon d'en Xicu, un personatge ja vell, bon coneixedor de l'ofici i ensenyament dels seus secrets a futurs successors. El pòsit encantà una plaça de subhastador, a la qual concorregué -i guanyà- Vicenç Juanola. El 30 d'octubre de 1948, doncs, entrà a ajudar Salvador Gispert a vendre en peix. Progressivament, anà assumint cada vegada més funcions de subhastador, complementant-se amb Gispert: quan no subhastava un ho feia l'altre. Salvador Gispert deixà la feina l'any 1958 o 1959 (fou substituït per Quim Gonzàlez) i Vicenç Juanola assumí plenament les funcions fins al dia 31 de maig de 1963. Actualment ell és el tresor de la subhasta.
Josep Ma Barris i Ruset
Arxiver Municipal
AUREUM MARE (II)
L'organització diària de la subhasta del peix seguia un procés molt pautat i repetitiu, fruit de pràctiques ancestrals que, d'una banda, adaptaven la comercialització a les necessitats horàries de la producció, però que, de l'altra, també impel•lien els pescadors a observar els requeriments del mercat final. Sigui com sigui, la jornada del subhastador era llarga, per bé que intermitent. La seva feina començava de bon matí. A la primavera se solia efectuar la primera subhasta -o, com s'anomenava, "la primera hora"- cap a les sis del matí; a l'hivern, la subhasta es produïa una mica més tard, al voltant de dos quarts de vuit o les vuit del matí.
A la primera hora s'esperava que arribessin els arts (el conegut tirat l'art de fotografies antigues i pel•lícules en blanc i negre) després d'haver acabat el primer vol. La primera venda del dia era la millor, la que donava més diners, atès que el peix era ben fresc i es venia el mateix matí a Castelló d'Empúries o Figueres. Interessava a la gent de l'art, per tant, èser-hi amb les captures just acabades de fer. Els participants de l'art solien ésser els elements més humils de la població, la base miserable de la piràmide social del món pesquer. Es podia afegir a l'art qualsevol persona, ja que no calia disposar d'uns coneixements de pesca especialitzats i concrets: qualsevol era capaç d'agafar un estrop i estirar feixugament platja amunt, una vegada i una altra. Hom recorda els dos arts que hi havia durant les dècades de 1940 i 1950: l'art d'en Salvador Salamó -en Bardalagues- i el de l'Antoni Marès -de can Pauet. Eren els únics arts que restaven als anys 50, una rèmora històrica dels molts que hi havia hagut anys enrere. Els arts agafaven, sobretot, rogeret (molt apreciat), calamars, roger, boga, reget, pops (on n'hi havia més era davant l'hotel Terrassa, al costat de les muscleres). Precisament, eren corrents i usuals les disputes entre pescadors -ja fossin entre simples pescadors, ja fossin entre els patrons i els pescadors- per quedar-se un pop qualsevol atrapat a la xarxa. Qui el veia cridava estentòriament "pop meu", però, de fet, se'l quedava el més espavilat, és a dir, el primer en agafar-lo. El peix de l'art, com s'ha dit, era molt apreciat pel fet de ser capturat viu i tenia una immillorable sortida comercial a les places del rodal.
També acudien a la primera venda matinal les teranyines, -o barques de llum provistes d'un bot auxiliar amb generalment quatre fanals-, que eixien a pescar al capvespre, entre les set i les nou del vespre, segons les condicions meteorològiques. Arribaven a port just abans de la primera subhasta. Les teranyines anaven a pescar a la Planassa -o Planeu, com en diuen els pescadors de Roses-, és a dir, per tot el golf de Roses, entre l'Escala i Jóncols, tot cercant peix blau (verats, anxoves...), però sobretot l'exquisida sardina.
A la primera subhasta del matí hi participaven els anomenats pescadors petits amb els seus llaguts de dimensions escarransides, mesurats a pams, que es dedicaven al palangre o a tirar la xarxa. Alguns d'aquests petits pescadors -simples unitats humanes, a vegades ajudades per un fill o un pare ancià- s'estaven dies a les barraques de pescadors de l'Almadrava, la Pelosa o al Jóncol. Era una pesca absolutament artesanal, sovint de pescador jubilat, una pesca viciosa, nascuda del delit irracional de trepitjar diàriament l'onatge davant la costa baixa de Roses. Finalment, no era gens infreqüent que el cotxe de línia de Cadaqués baixés peix per ser subhastat a Roses, una pràctica que s'allargà fins l'any 1960 i que completava l'oferta halièutica de la llotja rosinca.
A la subhasta, les primeres de vendre eren les teranyines, que tenien aquest privilegi històric. Tot seguit posaven en valor del mercat les captures dels pescadors petits i, després, el peix de l'art i el de Cadaqués. Si totes les subhastes del dia són un cafarnaüm de crits, de corredisses, de cops de caixes, de pescadors i traginers anant amunt i avall, com posseïts per una estranya i invisible força, atrafegats en mil i un detalls, la de la primera hora sempre s'hi afegia la pressa manada perquè el camió de Transports Brunet havia de sortir disparat, a les vuit del matí, cap als mercats de Castelló d'Empúries i Figueres, a dur el peix fresc. Ja s'havien cantat les primeres regles del jorn i s'havien venut les primeres planes d'escates. La subhasta de primera hora s'havia acabat i, lentament, la llotja tornava a una relativa quietud, intuïda simplement momentània. Per la seva banda, arrencat de l'aureum mare, el peix començava el camí cap a la taula.
Josep Ma Barris i Ruset
Arxiver Municipal
AUREUM MARE (III)
La plaça del peix de Roses, la llotja. Les vuit, quarts de nou del matí. La subhasta de primera hora ha finalitzat i els dinerons han canviat de butxaca. Passada aquesta primera tempesta comercial, tothom anava a esmorzar, generalment a casa seva, encara que Vicenç Juanola recorda haver vist, de ben petit, els pescadors de teranyines encendre un feix de tòries al costat de llevant del carrer Francesc Macià i esmorzar peix. Era usual -quotidià- esmorzar peix, el plat preferit, imbatible, tant se val si fregit o a la brasa. Els arts, a l'hivern, solien esmorzar -més habitualment dinar- olla, que era, una altra vegada, de peix. En aquestes ocasions, cadascú es portava el pa, mentre que el peix s'aportava d'una mena de fons comú alimentat dels especímens que no tenien sortida del mercat. L'olla es realitzava preferentment a la Pelosa o a l'Almadrava, llocs habituals d'alguns arts rosincs. A Montjoi, en canvi, no es tirava l'art perquè l'alguer era massa alt (l'únic indret apte, en aquesta cala, era a la sortida, del costat de la Pelosa, a l'esquerra, al Moro, que era un bon lloc per practicar aquest tipus de pesca).
Havent esmorzat, els pescadors de l'art tornaven tot segui a tirar el vol, les teranyines ressagades arribaven i preparaven el peix per la segona venda, que s'efectuava de les deu del matí endavant, una mica en funció de l'hora d'acabament del segon vol. Es repetia, doncs, el ceremonial: els pescadors petits presentaven el peix per vendre directament a terra; les teranyines posaven les seves captures en caixes. Era una subhasta més relaxada, sense les presses d'haver d'abastir un mercat comarcal, sense l'obsessió de veure l'automòbil d'en Brunet esperant. El peix comercialitzat ara no sortia fins al vespre o bé l'endemà amb l'inefable tranportista.
Tanmateix, el comerç del peix no s'acabava amb la subhasta de la segona hora. Cap a les sis de la tarda s'efectuava una altra -la darrera- subhasta. Primer es venia el peix de les barques petites que no havien estat a temps al matí de vendre. Posteriorment, es licitava el peix de les barques d'arrossegament o de bou -les més grosses i capitalistes-. Aquestes barques d'arrossegament, equipades amb motors de combustió interna, generalment d'uns 45-50 cavalls de potència en aquells anys centrals del s.XX -encara que les més grosses podien arribar als 90cv-, sortien a les 5-6 del matí, acompanyades del record de la sirena anunciant un altre dia de feina al mar. No tronaven fins a les 6 de la tarda, abans que, una altra vegada, la sirena s’erigís en àrbitre del temps. Si les teranyines perseguien el peix blau, els bous anaven al peix blanc: lluç, lluça, popets, rap, gamba, escamarlà... Les barques més potents, òbviament, anaven a la recerca de la gamba i l'escamarlà que residien plàcidament a una major profunditat: en aquest sentit, la capacitat econòmica comportava la possibilitat d'obtenir millor calades.
Arribats a la llotja, els pescadors de l'arrossegament preparaven el peix en unes safates circulars anomenades "planes". Malgrat tot, quan hi havia molt de peix, per exemple molta lluça, es posava en caixes per tal de facilitar la constitució de lots de venda uniformes i coherents. La subhasta de tarda començava i, amb l'incipient turisme de la segona meitat dels anys cinquanta i primers dels seixanta, esdevenia un veritable espectacle, en el qual es barrejaven en rotllana pescadors cansats, compradors -o traginers, com se'ls anomenava- d'ull viu i ociosos turistes embadalits davant el tipisme d'unes formes comercials amb regust antic. el cant numeral del subhastador, àgil, gairebé frenètic, era estroncat periòdicament per un "meu" que, pel profà, tenia més de màgic que de racional lògica capitalista: per què ara? Per què no esperar unes pessetes més? Quines havien estat les raons, les causes, immanents de la decisió? eren, en definitiva, les lleis del mercat en el seu estat més pur i simple, salvatges per la seva immediatesa i despietades pel comerciant pusil•lànime. La llotja regalimava activitat, tensió, fressa; l'ambient esdevenia una barreja exultant de mercadeig seriós i de festa aparentment desordenada. En passar pel lloc on hi hagué la plaça del peix, hom pot sentir encara la veu greu i rogallosa de Salvador Gispert, un subhastador, bramant: "aneu a xerrar al carrer" o un furiós pescador anònim engegar un "tú, valdria més que anessis a l'art".
Però la subhasta era un espectacle efímer. Dues hores més tard, ja s'havia venut tot el que es podia vendre. L'endemà a primera hora es tornarien a repetir el gestos, els crits i els nervis. Ara, però, la llotja tornava a quedar deserta, lentament. Només una quants empleats del Pòsit es mantenien ferms en el propòsit de netejar un terra irisat per les escates del peix subhastat.
Josep Ma Barris i Ruset
Arxiver Municipal
AUREUM MARE (IV)
El procés de la subhasta, pel seu atavisme i antiguitat, estava replè de petits secrets i costums. L'ofici de subhastador s'aprenia per la pràctica quotidiana, l'experiència. Des de la mateixa manera de valorar el peix que s'havia de cantar, que es pesava a ull, fins a la forma de dirimir les disputes que poguessin sorgir, es regia per una sèrie de normes no escrites i per uns procediments ancestrals d'actuació enfront cada situació.
Arribades les barques, el subhastador era qui, en darrera instància, decidia quan començava la subhasta i emprenia amb veu decidida el típic cant de cada lot o partida, que eren fets pels mateixos pescadors. Usualment els pescadors petits presentaven el peix per vendre directament a terra, mentre que les teranyines posaven les captures en caixes. Les barques d'arrossegament, per la seva banda, utilitzaven unes safates anomenades planes. En canvi, quan hi havia molt de peix, per exemple molta lluça, es presentava també en caixes. Així mateix, el peix de més valor (per exemple, un bon mero) solia posar-se en la preferència solitària i cerimoniosa d'una plana. Al seu torn, se subhastava per rengles formats per cinc planes cadascun. A vegades, en funció de la qualitat del peix que hi havia, el subhastador esmentava que se subhastava "a la llibertat" d'una o totes les planes d'un rengle, és a dir, que el comprador podia adquirir a preu convingut tot un rengle. A més, es podia vendre d'un cop més d'un rengle. Hom deia: "un rengle a llibertat d'un altre" o "un rengle a llibertat de tots", menys l'últim rengle, per tant, es guardava per a qui volgués comprar a la menuda i era, de fet, una deferència al comprador petit o esporàdic.
Cal esmentar que la subhasta del peix també reglamentava l'ordre de la venda de les barques d'arrossegament. Els bous venien el gènere per un ordre establert segons una llista apuntada en una pissarra on hi havia anotades totes les barques. El primer a vendre era el primer de la llista i, així, successivament. Cada dia començava a vendre primer el següent de la llista. Quan s'arribava al final es tornava a començar per ordre invers, de baix a dalt de la llista, de l'últim al primer. Com totes les activitats humanes hi havia l'habitual picaresca: sempre hi havia alguna barca que no volia ser la primera a vendre per poder especular amb el preu del peix i que arribava tard expressament i, així, passar al final de la venda. Tanmateix, però, el torn s'havia de complir, si no avui, l'endemà. El torn no li passava. Si a una barca li tocava vendre primer i no ho feia per qualsevol raó, l'endemà li tocava ser el primer a vendre.
La mecànica del cant de la subhasta és a bastament coneguda. El subhastador cantava de dalt cap a baix, és a dir, la cantarella començava per un determinat valor monetari i, en sentit decreixent, s'anava restant import al lot. De sempre s'havia cantat de mitja pesseta en mitja pesseta. Després es passà a cantar de pesseta en pesseta. Aquest canvi es va produir amb el trasllat del lloc de venda de la Plaça Vella del Peix (plaça de Sant Pere) a la Plaça Nova, el febrer de 1949. Al final de l'activitat de subhastador de Vicenç Juanola, a principi de la dècada de 1960, malgrat que el més corrent era continuar cantant de pesseta en pesseta, ja es cantava en duros, sobretot en lots d'un import elevat.
Quan s'havia de cantar un lot important -per exemple, un mero o una tonyina de bon pes- se solia dir "va de X pessetes d'eixau", que vol dir que el subhastador -previsor davant la possibilitat que la seva valoració de lot no fos la correcta- es guardava la capacitat de tornar a començar el cant per un import superior a les X pessetes d'eixau. Era una mena de roc comercial a la faixa. Això passava quan, al començar a cantar, agafaven el subhastador pel mot (per exemple, començava per un lot de 40 pessetes i ja li prenien de seguit); l'evidència de la valoració a la baixa efectuada pel subhastador i l'esment previ de l'eixau li donaven el dret a tronar a començar a cantar la quantitat inicial (40 pessetes) més l'eixau que havia previst (per exemple, 10 pessetes: "va de 10 pessetes d'eixau"). El traginer també tenia el dret de fer tornar a cantar quan, davant d'una equivocació clamorosa, el subhastador li admetia l'error flagrant o comprovava que estava despistat. Tanmateix, Vicenç Juanola també reconeix que sempre hi havia qui anava de mala fe.
Josep Ma Barris i Ruset
Arxiver Municipal
AUREUM MARE (i V)
En el moment àlgid de la subhasta del peix arribava en aquell instant immediatament anterior al crit de "meu" etzibat per un traginer qualsevol, aturant el cant al preu que més li convenia. De tant en tant, sorgiren disputes per dirimir quin comprador havia aturat el cant. Evidentment, en aquests casos -poc corrents-, el subhastador esdevenia l'àrbitre que havia de posar pau. Vicenç Juanola, el nostre subhastador de referència, és del parer que, quan dos traginers es barallaven, la causa de fons, sovint, era la competència directa que es feien a les places de venda. La feina de subhastador, per tant, requeria estar sempre amb l'ull viu: no només havia de tenir suficient mà esquerra per lidiar els conflictes, sinó que calia vigilar, per exemple, la qualitat del peix -que no fos del dia abans- o comprovar que tots estiguessin ben arreglats. Un altre motiu de discrepància -de petita discrepància, tanmateix- es produïa quan el cant ràpid del subhastador impedia escatir en quina quantitat s'havia aturat la venda. Què passava quan el "meu" del traginer ressonava per tota la llotja, mentre el subhastador ja estava cantant un nou import? Sempre s'estava entre l'espasa i la paret, entre els interessos dels pescadors i dels traginers. La corda sempre era ben tibada.
A vegades es posava a cada lot un paper o una targeta amb el nom del comprador per evitar embolics. El subhastador, al seu torn, anotava el seu nom en una llibreta, que s'organitzava per columnes de compradors. A cada fila s'apuntaven les quantitats adjudicades o pagades per cada lot adquirit (50 ptes, 100 ptes...). al final de la jornada, cada dia, el subhastador feia una nota a cada traginer amb l'import que havia comprat. No era infreqüent que el mateix subhastador, moltes vegades, la hi portés a casa seva (només als del poble; als de fora, evidentment, no). Els compradors de fora de la vila havien de pagar diàriament la mercaderia adjudicada, mentre que els comerciants locals liquidaven amb el Pòsit de Pescadors a final de setmana. Els dissabtes es passaven les quantitats consignades a la llista diària del subhastador en un llibre major per procedir, seguidament, a liquidar amb cada comprador el deute. Generalment, hom complia religiosament amb aquest tràmit ineludible, encara que encara hi havia a qui li costava més anar el dissabte a pagar i ajornava el pagament del deute fins al dilluns o al dimarts. De fet, es tractava del que, actualment, els economistes en dirien "petites operacions financeres destinades a millorar la liquidesa". els pescadors, conseqüentment, cobraven també a final de setmana, una vegada el propietari de la barca -o el patró, si així ho havia decidit el propietari- havia cobrat de la Confraria de Pescadors.
Val a dir que els traginers havien de disposar d'una llicència per poder accedir a la subhasta del peix. No podia anar-hi qualsevol: calia, i encara cal, un permís d'intermediació comercial. Tampoc es tractava d'un tràmit gaire onerós. Usualment, aquesta llicència només es demanava a la concurrència forana, sobretot si era de caràcter esporàdic i, per tant, poc coneguda a la plaça local.
La llotja del peix esdevenia, en definitiva, un dels centres de la vida social i econòmica de la població. Abans, com ara, era el millor lloc on trobar a gairebé tothom. Abans, com ara, era el millor lloc per copsar el pols econòmic de la població: si les captures eren abundants i els preus bons, les cares dels pescadors i dels seus familiars dibuixaven, enriolades, la felicitat. Era, en definitiva, la subhasta de mitjan de s.XX, una subhasta una mica posterior a l'escena típicament costumista que anys abans havia escrit Carles Bosch de la Trinxeria, a Records d'un excursionista (1887), sobre la venda del peix a Roses: "Quina animació...! Les dones, airosament arrebossades, treuen de les embarcacions les canastes plenes de tota classe de peix; formen un rotllo, prompte el peix és venut i vinga carregar el carro d'en Ciset, que tresca tot seguit cap a la peixateria de Figueres".
Els propietaris, els patrons i els pescadors d'unes 40 barques de pescadors petits, gairebé 25 bous i una quinzena de teranyines -l'autèntic salobre humà de Roses, com l'escarquillat Angelet - extreien de les aigües mediterrànies, a finals dels anys 50, l'or escatat que donava vida econòmica i sentimental a les rosinques i als rosincs. Perquè, al capdavall, sempre és difícil transformar el mar en l'aureum mare.
Josep Ma Barris i Ruset
Arxiver Municipal.
