ROSES I ELS PI SUNYER




LA RECERCA

Els de la meva generació, nascuts als 50, contemplaven la segona dècada del nou segle i mil•lenni 2020, amb fe amb esperança i molta il•lusió. Ens jubilaríem i per fi ens podríem dedicar a aprovar assignatures pendents de la nostra infantessa. En tenim un bon grapat, per tots els gustos. Una d’elles encara cou pica i no acaba de cicatritzar, malgrat els nyaps i els pedaços que hem arreplegat per aquí per allà. Calla que les parets senten. I qui realment sentia quelcom érem nosaltres quan rebíem les clatellades que ens fotien per fer preguntes impertinents o perilloses o fora de lloc. Total que ens sabíem la llista del visigots els afluents de l’Aconcagua i la mare natura que el havia parit però allò de les muralles era tan o més misteriós que els rojos, la guerra fratricida o les fascinants bombolles que produïen els litines quan tocaven l’aigua recollida ala font de la cantonada. I així varem anar aparcant coneixements, vivències, sentiments amb el vist i plau de la dèria de la gallina dels ous d’or, una mena de manà plogut del cel que ens accelerava l’oblit, la pèrdua de consciència col•lectiva i la memòria bàsica d’on tot el poble ha de xuclar si més no per a mantenir una identitat, que, tot sigui dit, no es seva, és producte d’un col•lectiu.


Per això les primeres vegades que vaig llegir els poemes dels Pi Sunyer em vaig quedar fred com el glaç. Allò ni m’arribava ni sabia de què em parlaven. El meu exili d’infantesa encara em va allunyar més dels rituals tribals. Dels nou als quinze anys vaig estar reclòs en un internat salesià, a Mataró, que vivia molt lluny d’unes arrels marineres d’un petit poble vora mar. Altrament aquella mateixa manca de referents, d’agradables històries vora la llar m’impedien identificar, catalogar, ordenar, classificar cognoms estranys. Va haver de ploure molt perquè la curiositat em fes remenar per les xarxes, els hams, els esquers que la història va calant pels mars de la buidor. T’agradi o no arriba un moment que vols saber que necessites saber que ja no pots viure més sense saber. Probablement perquè el cementiri es va apropant i abans de fer-hi llarga estada vols tenir ben clar amb qui has de compartir espai durant tota l’eternitat.

L’atzar, savi murri, intervé sovint en aquestes històries i treu el nas per les més inversemblants escletxes que l’ésser humà pugui imaginar. No recordo a qui varem anar a dir adéu i malgrat em va sobtar a l’entrada del cementiri una mena de poema mal escrit sobre quatre rajoles. Allà hi havia alguna cosa que a mi no em quadrava. I així ho vaig fer saber al meu pare. Tu, Vicens. Qui ha fotut això aquí, d’on ho han tret? Com que les nostres relacions ja eren més cordials i finalment jo tenia aquell diploma que ell tantes vegades em va reclamar els diumenges de Mataró, tot i que el paperot era d’Amsterdam i amb segell universitari, em va respondre amb agradable i cordial abraçada per tot seguit confessar-me secret de conspiradors a cau d’orella: són uns sapastres. I allà va quedar.

Aleshores encara tenia molt bona memòria i jo sabia que aquell colpidor vers darrer l’havia vist en altre lloc. Vaig remenar per la meva biblioteca i ja ho crec que finalment ho vaig trobar. Formava part del paquet de més de sis-cents sonets que jo vaig analitzar en diferents idiomes per finalment arribar a la conclusió que un sonet no és senzillament dos quartets i dos tercets, sinó que era una unitat poemàtica sotmesa a estricte versificació i a unes lleis on misteris i esoterismes anaven de bracet. 14 versos per 11 cops de respiració –ritme- oferien 154 que sumat en donava l’unitat 1+5+4=10=1+0=1. Tan fort era que si fa o no fa tot poeta finalment cau en el parany i fa sonets perquè tal i com deia Brossa: qui sap fer un sonet sap fer poesia. Un filtre doncs del “Gai Saber” inventat a zona occitana quan els idiomes actuals encara no s’ havien emancipat de l’esclavitud del llatí i anaven pidolant pels mercats com si fossin trobadors sense SGAE ni mecenatge, això sí escampant l’encisador missatge de l’amor explicat amb isomorfismes. És a dir amb normes, regles, intuïcions, formes ben allunyades dels corsets de les gramàtiques. Comme il faut!! Heus aquí la clau de volta dels encisadors, captivadors misteris, dels pinzells que escriuen i de les paraules que pinten. I tant uns com els altres sempre amarats de bellesa. Què sinó ens permet explicar, o entendre, el que hi darrera de paraules tan senzilles com:

Ser hi enterrat és ser encara a Roses.

El vers final, i el sonet, era, i és, de Carles Pi Sunyer, i va donar la coincidència que el dia que el varen enterrar a Roses el meu pare em va demanar que fes alguna cosa de profit i fes fotos, vaig pujar al terrat de la carnisseria Plana i vaig immortalitzar l’esdeveniment. Ni me’n recordava. I així fent rimembers em vaig ensopegar amb aquell llibre que en Vicens tantes i tantes vegades em va dir que llegís, que allà hi era tot. I ja ho crec que tenia raó. El vaig devorar, a més a més, August Pi Sunyer (germà del Carles) explicava part de la història de Roses en format de novel•la històrica, una de les meves dèries.

I vet aquí que estant a la Fundació Roses Història i Natura, varem començar a remenar el tema del bicentenari de la guerra del francès, la de la independència, la napoleònica i la peninsular war, la mateixa però segons els criteris de qui l’explicava. Era una magnífica oportunitat per posicionar Roses i endegar un projecte meravellós i fascinant que tenia el Castell com a fonament i on es podia bastir un espai únic sobre recreació virtual del patrimoni. Paral•lelament varem proposar-nos la recuperació i reedició de l’obra cabdal de l’August Pi Sunyer: Sunyer metges pare i fills.

D’allà el tema va anar agafant embranzida i al cap de poc temps m’apuntava a un curset sobre viatges literaris a l’UdG, la qual cosa em va permetre poder empescarme el projecte de parc literari a Roses. Amb els anys vaig descobrir l’existència de la Xarxa Espais Escrits i ens varem presentar amb el tema Pi Sunyer sota el braç.


LA FAMÍLIA PI SUNYER: UN MAGNÍFIC FIL CONDUCTOR

Arrelats a Roses des del Segle XVI, els Pi Sunyer han mantingut sempre un lligam molt especial amb la vila marinera, de la qual n’han estat enamorats i encisats durant diverses generacions. Aquests vincles, aquests intensos lligams varen prendre considerable significació a partir de les obres literàries del tres germans, Carles; August i Maria, que dedicaren milers d’hores i pàgines a descriure elements paisatgístics i antropològics, ja fos sota el format de narració, de poesia o d’assaig. Una iniciativa que ara amb els pas dels anys ens permet redescobrir un entorn privilegiat i conèixer molts detalls sobre factors gairebé desconeguts de Roses. Una acurada selecció de textos i poemes, permetria aportar valors afegits als itineraris excursionistes de Roses. Tanmateix la lectura de les emocions, sentiments, vivències esdevé un preuat recurs i tresor intangible que incrementa notablement la valoració i la percepció dels recursos naturals. L’art esdevé un poderós aliat en la recerca de la pau espiritual, el benestar, el retorn a la natura, eixos claus i fonamentals per poder assolir processos d’autorealització personal, de creixement interior. Les angoixes, ansietats, estats depressius provocats pel ritme accelerat, incert de l’actual societat, troben en l’exaltació de la bellesa, fenomenals antídots i plataformes a partir de les quals es poden bastir programes o activitats que contribueixin a millorar la qualitat de vida. Un desig que dia rere dia rep més atenció i troba nous adeptes.
Els textos dels germans Pi Sunyer estan farcits de comentaris, indicacions, descripcions, de tota mena, històrics, costums, paisatgístics, espirituals o poètics gens menyspreables i poderosament encisadors.


Paisatge de l’Empordà. Si hom en volgués donar una definició, podria dir que és l’harmonització ponderada d‘elements distints, cap d’ells exagerat ni extremós. Hi ha paisatges de muntanya, de plana i de marina; però com que el territori és reduït i el relleu no gaire alterós, tot s’emmarca i ordena.

Carles Pi Sunyer; Una interpretació de l’Empordà.


El paisatge, el mar, es converteixen en uns tònics actius, que afluixen el cos, impulsen a obrar, estiren la pell i l’esperit com un arc....

Per a gaudir plenament de la bravor i la dolços d’aquesta costa, cal venir-hi diposat a donar a la peresa la importància que té a la vida, que és considerable----la lluminositat de l’aire, el somriure innumerable del mar, semblen excitar les formes més íntimes del pensament, d’una manera més serena, equilibrada i lúcida.

Pla per CPS


CIRCUITS

LA CASA DE LAVI VORA MAR

Acabada la guerra, la família Sunyer torna a Roses. La casa de la ciutadela ha esdevingut inhabitable. Es fan unes precàries reparacions. Provisionals, perquè els militars dificulten més cada dia la permanència de ciutadans civils dins del clos de la fortalesa, per altra part, tan mal parada. La guerra i el setge han dispersat les famílies amigues que abans hi habitaven.

Els Sunyer es veuen obligats a bastir la casa que de temps tenien projectada. En el petit tros de terra, adquirit fa anys a la Punta, prop de la que haurà d'ésser plaça de l'Església nova. Però no amb vista a la plaça mateixa ni tampoc al mar. L'emplaçament es troba a la primera travessia del carrer d'en Mairó, que comunica la platja amb els camps. Un carreró de mala mort.

Però disposar de diners en aquests moments és un greu problema. I urgeix el trasllat. Uns petits estalvis i un préstec que fa Bonavia rondinant. "Estém tots arruinats ara!", permeten de començar una casa ben modesta. L'escriptori del metge, on hi rebrà Sunyer els malalts, un petit magatzem i l'estable per a la mula, a la planta baixa. Un estret menjador, la cuina i quatre cambres reduïdes al pis de dalt.

LA POSTA DE SOL

Visió única! El petit gargaló ni s'atreveix a arrissal la mar, però és prou per enfosquir-la. El ventijol, que és tramuntana a França, ha enquinçat els núvols de ponent estirant-los en línies horitzontals tenuíssimes. Al fons de tot, sobre les muntanyes, prenen els núvols opacitat. Va baixant el sol ataronjat i acoloreix amb reflexos rutilants les llenques ennuvolades, que passen dels grocs brillants als vermells encesos. I, en emmillarar-se el sol ponent en el mar, esclata un ample camí esmaltat i rutilant.

Sunyer contempla suspès l'espectacle sobrenatural, etern i sempre nou. El cel canviant de l'un a l'altre moment, dins de games que van des del foc i el verd tendre a ponent, el blau obscur de l'altra banda. De sobte, romp en el cel la llum vivíssima de l'astre descobert, que es pon en una apoteosi d'or!

I ja no és el ventet que sona suau a l'oïda de Sunyer. Una harmonia còsmica s'estén pel zenit i un cant insonor penetra l'univers. Sunyer cau a terra de genolls. Sent, dins seu, els corns d'or dels arcàngels, les trompetes d'argent dels serafins, les arpes angèliques i les dolces veus de les ànimes redimides! I retruny dins dels seu cor la veu immensa del Creador que l'omple de paüra.

LA CIUTADELLA-MURALLES


Els matins de tardor, quan el temps hi acompanyava, i mentre en Lluís feia les visites de consuetud, la Maria se n'anava a caminar una estona. A esbargir la boira de tantes preocupacions. A pensar qui sap en què. Records, fantasies, projectes vagues. Un dels llocs preferits per a caminar-hi era per damunt de les muralles de l'antiga ciutadella, amb els baluards abatuts pels estralls dels setges. Seguia el polígon de la vella plaça forta un petit camí entre l'herba esgrogueïda. D'un costat albiraba el tros de la plana de Roses, que s'estén oberta fins a l'amfiteatre de muntanyes que la tanquen. Puig-rom, el Puig de l'Àliga, Sant Pere de Roda. A primer terme, els retalls d'hort, la gràcia senzilla dels vells conreus, el groc del rostoll dels camps segats, el verd de les userdes i de les vinyes; més enllà, el més fosc de les oliveres. Potser el soroll del sotragueig d'un carro pel camí estret entre els camps, o el grinyol planyívol de la pouaranca. D'un costat, les cases blanques del poble, amb el teló de fons de la Punta del Castell; de l'altre, la cinta de la platja en la qual ve a acabar la plana empordanesa. I la gran extensió del mar fins a la llunyania, amb el miratge fugaç de les veles blanques. El paisatge clàssic dels grecs. altres cops, en lloc de caminar per les muralles, la Maria entrava al recinte de la ciutadella. En aquell clos reduït hi hagué durant molt de tempsencauat tot un poble. De les cases apinyades, els carrers estrets, les casernes, els magatzems militars, no en restaven més que ruínes. En una d'aquelles cases reduídes, qui sap en quina, un segle enrera hi havia viscut un avantpassat seu. Temps de guerra, de setges, de devastació, que portaren a abandonar aquell vell poble per a bastir el nou a la vora del mar. ara, entre aquells enderrocas sense grandesa, elegíaca de les pedres enrunades brotaven les plantes salvatges entre les tiges de fonoll. I al fons, damunt d'un petit turó, les ruínes de l'antiga església de Santa Maria de Roses; en restaven només en peu una llenca de paret, un tros d'absis i un costat del que fou el campanar. Un perfil tan sols, però amb quant de contingut i quanta d'evoció dels temps que foren!

August Pi Sunyer; Sunyer metges pare i fills



Els primers dies de juny solen ésser a Roses meravellosos. El sol comença a picar, pero el llebeig que ve del mar assuauja les fiblades. Segons l'hora, segons el dia, estareu millor al sol o bé a l'ombra; però sigui el que sigui el que vosaltres feu, l'ambient serà amable. El cel serè tanca una volta enlaire i el mar s'eixampla, monocromat de blau, des de la corba del golf fins a l'obert horitzó. Enfront, a l'altra banda del mar hi veureu les muntanyes de Torroella, amb el castell al cim, encimbellat, els penyasegats de Montgó i les illes Medes.

Però aquest matí la conversa s'allarga a baix to. La vida a Roses s'ha fet difícil en els últims anys, i això porta malhumor. Ha passat temps des del setge del 1794 que tants estralls produí i els nou anys transcorreguts no han remeiat encara tots els mals d'aleshores. Bon nombre de cases foren destruïdes, propietats cremades o desemboscades. La terra dóna poc i la pesca és magra. I el comerç molt tocat. Guerres s'han vingut succeint gairebé sense treva a la mediterrània. Guerres amb França un dia i l'endemà amb Anglaterra, per a tornar a lluitar després contra França, i així seguint alternativament i sense solta. Anglaterra sempre està activa i a punt de combat perquè vol mantenir el domini marítim que li permeti la comunicació amb les colònies asiàtiques.

-Fa més de vint anys que les guerres -guerres a la mar, a les nostres mars- no ens deixen viure. Guerres amb França, més sovint guerres amb Anglaterra. Ara contra els uns, ara contra els altres, segons les decisions versàtils dels nostres governants. Resultat, que la mar nostra ha estat, d'un temps ençà i sense interrupció, teatre de combats ferotges i estada de corsaris de tota naturalesa -francesos, anglesos, napolitans-, quan no de pirates sards, corsos, ligurians, sicilians i turcs, o bé de Tunis, d'Alguer o del Marroc, i àdhuc d'espanyols.

-La navegació s'ha vingut fent cada vegada més perillosa. Calen tripulacions valentes i vaixells ben armats. Menys mal, pels que vivim a les costes, que no han fallit encara les defenses de terra.


L'endemà el foc dels assetjadors es fa irresistible. Tiren totes la bateries sobre la Ciutadella, sobre la vila i sobre el Castell. S'esberlen les muralles del bastió de San Antoni, ja tan consentides, i s'obren bretxes que es van eixamplant. A la vila, cases en gran nombre són avariades i altres destruïdes totalment. esclaten alguns incendis i es gran el nombre de morts i de ferits. Els carrers, desolats, i ni es té esma d'apagar les cases que cremen. Roses és una vila morta. Queden pocs sobrevivents. Nombrosos ferits i molts malalts: febres, tifus, inanició... I encara una altra bateria que s'ha instal-lat a Puig Rom. El Castell és poc més que un munt de runa. Saint Cyr, el general francès, fa saber que l'assalt definitiu serà immediat i proposa encara la capitulació.


PLAÇA DEL PEIX

Carles Pi Sunyer; Maria Pi Sunyer i el seu temps.

Però no tots eren dies de tramuntana i de grop. En contrast amb ells, quina meravella els matins serens d'hivern! Matins de calma en què el poble semblava encantat en un conjur de miracle. El cel clar, la mar quieta, encalmada, l'aire fred, però no feridor; l'hora tenia aquell punt d'encís que fa sentir-se d'hivern! Matins de calma en què el poble semblava encantat en un conjut de miracle. El cel clar, la mar quieta, encalmada, l'aire fred però no feridor; l'hora tenia aquell punt d'encís que fa sentir-se tan profundament lligat a les coses del món. Uns matins que invitaven a sortir.... Era d'agrair al poble que enmig de les dureses de l'hivern oferís dies com aquests, de calma i de serenitat, que tant de bé feien al cos. I també a l'ànima. Matins encalmats d'hivern a Roses, aquells que sembla que, si s'hi entestaven, ens donarien la clau del secret de la vida. Però que tenen tanta serenor que sembla endebades de cercar-lo.


Un dels passatemps que més distreien la Maria era d'anar a veure la venda a l'encant del peix. A la plaça de la Punta, a la vora del mar, quan arriben els llaguts de la pesca. El venedor s'està dret davant les paneres del peix, darrera les quals, concentrats, seriosos, hi ha els possibles compradors. I entorn, un cercle de gent encuriosida. La subhasta es fa seguint una escala descendent de preus, la que el comprador atura quan el preu li convé


PASSEJADES

Sunyer s'ha aixecat. I pren calmós el camí dels estanys i dels salins. Segueix un corriol menjat pels joncs i tamarius, cenissos, salsures, barrelleres carnoses. Respira l'aire salobre. En arribar a la platja que s'estén immensa a dreta i esquerra, el sobta com sempre l'espectacle de meravella del golf. El mar encalmat, immòbil, metàl•lic i blanc, reflecteix Roses i la Ciutadella. Davant per davant, la punta de la Poncella amb el pes feixuc del castell. Molt lluny, blavenques com en un somni, les illes Medes i, pròxima, la sorra a banda i banda, dibuixant un cercle gairebé perfecte. Onades minúscules, que ni tant sols fan escuma es succeeixen mansament sobre la rampa mullada. I només el garlar de les gavines i el xisclet desesperat dels ànecs marins vinguts dels estanys torba el misteri del matí hivernal.

Sunyer, tot seguint arran de l'aigua, es fa de bon caminar, reprèn el retorn a casa. Es sent deslliurat davant el mar, i respira. L'aire li ompla el pit i una sensació, ara de poder, el va envaint. I intueix, una vegada més encara, que l'home és un esser transcendent, que cada home és una emanació de Déu, al que cal respectar sobre totes les coses. Que els homes han d'entendre's entre ells per conviure. Que els humans no són un ramat o una munió de ramats d'ovelles porugues a cura d'uns pastors omnipotents que disposen de gossos dentelluts...

-En una tarda com aquesta fa de bon caminar, sobretot si és en tan magnífica companyia...

Han sortit del camí i arriben al límit de la muralla. Passen el rierol de la Trencada vella pel minúscul pont militar que construí l'enginyer Mr. de Fourquille -el pont d'en Forquilla li diuen, i no us creieu que sigui cap gran obra- i avancen per la terra plana, el camí davant dels horts que comencen a la platja. Arriben aviat a les primeres cases del poble. Petit poble que va naixent fora de la fortalesa i que un dia es confondrà amb les barraques de pescadors de la Punta.

-Es van bastint amb penes i treballs noves cases. El pare pensa començar-ne una tan aviat com pugui, més lluny, a tocar de la que serà església nova -explica Magdalena.

-I deixaran la ciutadella?

-És clar. El viure-hi es fa cada dia més incòmode, i vosaltres, els militars, teniu pressa que la desallotgem els que no ho som.


Avui Sunyer prova d'arribar-se fins a les envistes del Castell de la Trinitat. Ha passat, vora mar, per davant el poble, extramurs. Més enllà de la Trencada vella, i a un tret de canó, comencen les cases noves, que formen ja dos rengles, amb un carrer entremig paral•lel al mar, i arriben prop la riera dels Ginjolers. Ve, després, la Punta, anomenada així perquè s'inicia així en el petit delta de la riera. La Punta és el nucli inicial de la Roses nova, perquè, ja de segles, hi ha hagut en ella casetes i barraques de pescadors. I en un ample espai, a llevant, on hi ha uns camps encara no aprofitats, es té el propòsit d'aixecar-hi la nova església. Prop de la futura església, d'esquena al mar, té comprats Sunyer dos sóls, on projecta fer la casa.

Roses acaba al rec de les Mariques i el camí segueix vorejant els cenissos fins a l'altre rec, el de les Puces. Arriba al peu de la muntanya del Puig Rom i aviat es bifurca. Un dels braços va enfilant-se pels turons fins al castell, a mitja llegua del poble, i l'altre corriol, tocant l'aigua, arriba a l'extrem del cap, la punta del Castell, on hi ha la bateria baixa.

Camina sol, avançada la tarda, i va trobant pescadors, terrassaires i treballadors de la terra que tornen a casa.


El camí franqueja les roques de la Guarda i la Llosa després, per damunt de petites platges abrigades. La de la Llosa es prou ampla perquè s'hi pugui tirar l'art. Més lluny ve la Font dels Palangrers, passada la qual es remunta un petit promontori per atènyer immediatament la bateria.

Del cim del promontori la vista s'estén. La mar llisa de la badia, a primer terme. A la dreta, la corba del poble i la ciutadella, amb el puig de l'Àguila al fons i més enllà Sant Pere de Roda, i sota d'aquest, Palau Sabardera i el pla de la Garriga. Davant per davant, l'extensió immensa de la plana empordanesa, limitada, molt lluny, per les muntanyes: el Canigó, el Puigmal, la Mare de Déu del Mont, el puig de Bassegoda. I al sud, fins arribar als pujols de Torroella, amb l'Escala, els penya-segats de Montgó i finalment, les illes Medes.

Visió única! El petit gargaló ni s'atreveix a arrissal la mar, però és prou per enfosquir-la. El ventijol, que és tramuntana a França, ha enquinçat els núvols de ponent estirant-los en línies horitzontals tenuissimes. Al fons de tot, sobre les muntanyes, prenen els núvols opacitat. Va baixant el sol ataronjat i acoloreix amb reflexos rutilants les llenques ennuvolades, que passen dels grocs brillants als vermells encesos. I, en emmillarar-se el sol ponent en el mar, esclata un ample camí esmaltat i rutilant.

Sunyer contempla suspès l'espectacle sobrenatural, etern i sempre nou. El cel canviant de l'un a l'altre moment, dins de games que van des del foc i el verd tendre a ponent, el blau obscur de l'altra banda. De sobte, romp en el cel la llum vivíssima de l'astre descobert, que es pon en una apoteosi d'or!

I ja no és el ventet que sona suau a l'oïda de Sunyer. Una harmonia còsmica s'estén pel zenit i un cant insonor penetra l'univers. Sunyer cau a terra de genolls. Sent, dins seu, els corns d'or dels arcàngels, les trompetes d'argent dels serafins, les arpes angèliques i les dolces veus de les ànimes redimides! I retruny dins dels seu cor la veu immensa del Creador que l'omple de paüra

Des de la Font dels Miquelets

Pi Sunyer, Carles.Una interpretació de l'Empordà

A Roses m'agradava de pujar fins a la Font dels Miquelets, a mig aire del turó de Puig Rom. Allà, des de sota uns pins -que avui ja no hi són- podia veure's, com en un panorama, tot l'Alt Empordà. En primer terme, a la vora del mar, el poble de Roses i, arrencant de Roses, la corba perfecta, com d'una petxina, de la platja, la cinta de sorra que arriba fins a Empúries. El golf tancat, des d'on jo el mirava, per la Punta de la Poncella, amb el castell romàntic en ruïnes; per l'altre costat, més lluny, els espadats de Montgó i el fermall de les Illes Medes. A la dreta, cenyint el tros de la plana de Roses, el puig de l'Àguila i Sant Pere de Roda.


LA PUNTA DE LA PONCELLA-POSTES DE SOL

MARIA PI SUNYER

Fidelitat a la seva terra i als seus. Era això el que pensava aquella tarda en què, sentint-se animosa, es decidí a pujar fins al castell de Poncella. El castell, que és com una estampa romàntica alçant-se damunt del puig que tanca la badia, amb les parets de pedra rogenca mig enrunades pel foc dels canons, amb els grans buits oberts que deixen veure al fons del blau mar. El quadre pren el to elegíac d'aquelles parets de pedra rogenca que guarden l'encuny de la Història. Fou en aquest castell on en els dos setges es lliuraren els combats més sagnants, on foren ofertes a la mort les més esponeroses collites. I tot passà. D'aquelles lluites, d'aquelles gestes, dels rancors entre gents enemigues, no en resta més que el mut testimoni de les parets de pedres mig en runes, daurades pel sol amb una pinzellada roja, com si encara guardessin el color de la sang. I en el fons, enllà, la gran estesa Però era sobretot de l'altra banda, la de la terra, que es girava l'esguard de la Maria. Des d'aquella alçada podia veure tot el panorama de l'Empordà. A primer terme, la taca blava de la badia; després, l'arc precís de la platja; més enllà, l'extensió de la plana, amb els perfils mig esfumats dels pobles, i, al fons, l'amfiteatre de les muntanyes, d'aquell tros de terra que la Maria mirava àvidament com si volgués sentir ben seva. Era allà on havien posat l'arrel d'un seguici de generacions. Encara que la Maria somiés volar, córrer món, veure terres, conèixer gent, fins en la fugida del somni, com s'hi sentia d'aferrada, en aquest racó de terra!

EL CASTELL

Avui Sunyer prova d'arribar-se fins a les envistes del Castell de la Trinitat. Ha passat, vora mar, per davant el poble, extramurs. Més enllà de la Trencada vella, i a un tret de canó, comencen les cases noves, que formen ja dos rengles, amb un carrer entremig paral•lel al mar, i arriben prop la riera dels Ginjolers. Ve, després, la Punta, anomenada així perquè s'inicia així en el petit delta de la riera. La Punta és el nucli inicial de la Roses nova, perquè, ja de segles, hi ha hagut en ella casetes i barraques de pescadors. I en un ample espai, a llevant, on hi ha uns camps encara no aprofitats, es té el propòsit d'aixecar-hi la nova església. Prop de la futura església, d'esquena al mar, té comprats Sunyer dos sóls, on projecta fer la casa.

Roses acaba al rec de les Mariques i el camí segueix vorejant els cenissos fins a l'altre rec, el de les Puces. Arriba al peu de la muntanya del Puig Rom i aviat es bifurca. Un dels braços va enfilant-se pels turons fins al castell, a mitja llegua del poble, i l'altre corriol, tocant l'aigua, arriba a l'extrem del cap, la punta del Castell, on hi ha la bateria baixa.

Camina sol, avançada la tarda, i va trobant pescadors, terrassaires i treballadors de la terra que tornen a casa.

Visió única! El petit gargaló ni s'atreveix a arrissal la mar, però és prou per enfosquir-la. El ventijol, que és tramuntana a França, ha enquinçat els núvols de ponent estirant-los en línies horitzontals tenuissimes. Al fons de tot, sobre les muntanyes, prenen els núvols opacitat. Va baixant el sol ataronjat i acoloreix amb reflexos rutilants les llenques ennuvolades, que passen dels grocs brillants als vermells encesos. I, en emmillarar-se el sol ponent en el mar, esclata un ample camí esmaltat i rutilant.

Sunyer contempla suspès l'espectacle sobrenatural, etern i sempre nou. El cel canviant de l'un a l'altre moment, dins de games que van des del foc i el verd tendre a ponent, el blau obscur de l'altra banda. De sobte, romp en el cel la llum vivíssima de l'astre descobert, que es pon en una apoteosi d'or!

I ja no és el ventet que sona suau a l'oïda de Sunyer. Una harmonia còsmica s'estén pel zenit i un cant insonor penetra l'univers. Sunyer cau a terra de genolls. Sent, dins seu, els corns d'or dels arcàngels, les trompetes d'argent dels serafins, les arpes angèliques i les dolces veus de les ànimes redimides! I retruny dins dels seu cor la veu immensa del Creador que l'omple de paüra.

EL CASTELL

Fidelitat a la seva terra i als seus. Era això el que pensava aquella tarda en què, sentint-se animosa, es decidí a pujar fins al castell de Poncella. El castell, que és com una estampa romàntica alçant-se damunt del puig que tanca la badia, amb les parets de pedra rogenca mig enrunades pel foc dels canons, amb els grans buits oberts que deixen veure al fons del blau mar. El quadre pren el to elegíac d'aquelles parets de pedra rogenca que guarden l'encuny de la Història. Fou en aquest castell on en els dos setges es lliuraren els combats més sagnants, on foren ofertes a la mort les més esponeroses collites. I tot passà. D'aquelles lluites, d'aquelles gestes, dels rancors entre gents enemigues, no en resta més que el mut testimoni de les parets de pedres mig en runes, daurades pel sol amb una pinzellada roja, com si encara guardessin el color de la sang. I en el fons, enllà, la gran estesa Però era sobretot de l'altra banda, la de la terra, que es girava l'esguard de la Maria. Des d'aquella alçada podia veure tot el panorama de l'Empordà. A primer terme, la taca blava de la badia; després, l'arc precís de la platja; més enllà, l'extensió de la plana, amb els perfils mig esfumats dels pobles, i, al fons, l'amfiteatre de les muntanyes, d'aquell tros de terra que la Maria mirava àvidament com si volgués sentir ben seva. Era allà on havien posat l'arrel d'un seguici de generacions. Encara que la Maria somiés volar, córrer món, veure terres, conèixer gent, fins en la fugida del somni, com s'hi sentia d'aferrada, en aquest racó de terra!


CALES I PESCA

Sunyer surt al balcó. La vila està sumergida en la fosca i cap remor no puja al carrer. Al cel serè, lluen frenèticament les constel•lacions. Una gran ve de la inmensitat de la nit sorda i estrellada que s'estén amb indiferència còsmica per damunt els sofriments d'aquesta cosa insignificant que és l'home. La galàxia va de cap a cap de l'horitzó. I Sírius, i Altair, i Aldebaran titil•len amb furor.

Darrera els estels, el cel és negre, il•limitat. El pensament de Sunyer es dilueix en l'infinit. I ara s'aixeca un ventet suau que canta secretamente en les orelles. Es el terralet de la matinada. Ven propici que diu tantes coses amigues als qui saben entendre'l...

Sunyer ha travessat una altra nit d'insomni. Deixa el llit a la matinada i els seus ni l'han sentit. Sense soroll, tanca la porta i surt al carrer. Encara és fosc. Tan sols a llevant, darrera de Puig Rom, s'afina el cel per les primeres tènues lluïssors de l'alba.

Es dirigeix a la platja. Uns llaguts avarats sobre la sorra prenen formes fantasmals, i difonen fortor de peix i de quitrà. Sobre l'arena, vora mar, van i vénen les minúscules onades de la calma nocturna. Silenci encara. Sunyer s'asseu a lam sorra i contempla el cel i el mar que enllà, en la fosca, es confonen. s'ha anat esvaint; s'allunya del seu ésser i de tota cosa que es troba a l'entorn, pròxim o llunyà. Comença a clarejar...

Arriba una lleugera remor de rems que cauen rítmicament sobre l'aigua. Són els llaguts de l'art d'en Ventós. Han sortit per tal de pescar amb foc i retornen a la matinada. El llagut de l'art porta a remolc, l'altre, més petit, el del foc amb el fester de ferro a popa, calent encara de la llenya cremada. Arriben amb eb Ventós, els sis remitgers.

Els que estiraran l'art -homes, i dones també, de pobresa irremidible, gent misèriosa de per vida- hauran vingut a peu de des de més enllà del Grau, després d'una nit de vetlla i de treball, i carregant en el seu cabàs la part de peix que els hagi tocat com a salari. El temps que la pesca és magra, malden tota la nit, es rebenten anant i venint del mar a la duna i de la duna al mar, estirant l'art si la xarxa s'encalla. I tot això per quatre llisses miserables i uns sorells sense personalitat.

Res més estrany que l'existència de qui va a l'art. Que no té ni menjar, ni casa, ni salut; però sí té família nombrosa que ningú s'explica com pot subsistir.

-Com ha anat, Ventós? -pregunta Sunyer així que el patró posa peu a terra.

-Minso, minso! Fa temps que el peix fuig de les nostres aigües. Tanta és que calem a la platja com a la costa, a ponent com a llevant. No és com abans. Ja no es troben aquelles mates de sardina o anxova que no podíem carregar ni entre els dos llaguts. Amb prou feines si fem per la llenya!


S'han calat unes gambines i s'ha pescat amb volantí sobre les roques dels Brancs. De bon matí l'aigua és verda i té mil transparències. Es veuen les pedres del fons amb matolls d'alguer dispersos damonu la roca. Actínies i calrués i les petadilles arrapades immòvils. De tant en tant, una medusa translúcida i espectral passa lentament amb contraccions rítmiques de la ombrel•la. I peixos de mena diferent van i vénen, agilíssims en la profunditat. Lleuger trepig colpeja els flancs del llagut i la mar és blanca encara. Puja el sol sense malícia en l'hora matinal i ve posant uns tocs de cadmi en les coses. L'airet és lleuger i el món feliç.

Més tard es lleven les gambines. La pesca no ha estat res de l'altre món, però suficient per el dinar. Es fa el campament a la platja de Canyelles, i les dones arrangen el que cal per la minestra. S'entra i surt del mar tot el matí i l'aigua és bona. La sorra va prenent escalfor i arriba mansament el llebeig. Matí de les darreries de Juliol. La punta falconera avança a l'esquerra i s'albira davant el mar il•limitat

FALCONERA

En Francisco, el fill, ha anat a passar uns dies a la casa que ha bastit en Romà proa de la seva pedrera. La casa s’aixeca sobre un penyasegat darrera la punta Falconera, a gran alçada i a plom sobre el mar. És gran i acollidora. Té una eixida descoberta, amb uns pins –hi ha molts pins a muntanya-, dos xiprers, una parra i una font. Una font, inesperada, en aquell nivell i entre rocam. L’eixida és circular i la limita un banc d’obra de rajola. De la finestra de la cambra que ocupa en Sunyer, del llit estant, es veu la badia de Montjoi, la massa gegantina del cap Norfeu i el mar infinit.

En Romà ha adquirit la pedrera per via de la seva muller. Però és ell qui tingué la idea d’explotar-la. Els seus sogres no n’havien tret mai cap profit; unes penyes i uns boscos de pins. La pedrera és de marbre que no serveix per a l’escultura, perquè és en excés trencadís. No és cap fortuna, aquella propietat. Però potser és un pretext. En Romà és un petit hereu casat amb una dona benestant. Viuen a Roses i a Figueres a temporades i van algun cop a l’any a la casa de la punta Falonera. De vegades també hi va ell ol amb alguns amics. En Romà té nombrosos fills, tots encara e poca edat. Es veu que s’ha pres de debó els deures dl matrimoni i la muller és prolífica. Té prou patrimoni per a anar tirant amb tota la família. De tant en tant, li cal alliberarse’n. És llavors quan se’n va a la punta Falconera amb els seus companys. Va estudiar Dret, però no havia exercit mai d’advocat. Li agrada llegir i s’ha fet una cultura. Estima els clàsics, el bon vi, la bona taula, els plaers de la vida. Res, però, en excés. És vagament liberal, però no li agrada comprometre’s.

Després d’esmorzar s’està a la eixida amb en Sunyer petit. S’han llevat de bon matí, han hissat unes nanes i han pescat de volantí. Són les vuit i esmorzen sota el blau de la primavera que s’aferma. És un matí clar i immòbil. Calma a la mar, calma a la muntanya. El cel és llis; Norfeu és fi. La superfície de l’aigua, immensa, brunyida s’aplana sense un accident fins a l’horitzó. El vent és suau i silenciós.

Els dos amics s’estan a la taula, encara amb uns vasos de vi clar, i han parlat poc.

Diu en Romà:

-És un bon vi. El conservo de les collites del meu pare, i en tinc unes bótes al celler. Té perfum i no gaires graus. Però és traïdor, insinuant i capitós. Diuen que el vi m’agrada i que, de vegades, en bec massa. Però el vi és un dels atractius de la vida. Ens fa veure les coses de tot un altre color. Sense vi, la humanitat seria més ensopida i faria encara més bestieses. Perquè les bèsties no en beuen...

-No ho sabria explicar, però sento que aquest vi teu s’adiu amb el paisatge

- Jo sí que t’ho explicaria. Veus aquest matí quiet? Ens sentim feliços perquè sembla que el món ‘hagi aturat. L’angoixa del viure es sentir-se passar. ¿Tal fet, tal record?Ah, sí! Fa un any, en fa dos, en fa deu. És aquest sentiment de trànsit, de cosa efímera, que ens lleva la tranquil•litat. ¿T’has fixat en el corrent d’un regueró irregular? L’aigua ‘escorre més o menys tumultuosament. Però hi ha raons i meandres on l’aigua s’atura. I la resta segueix el seu camí- Així en els moments en què podem aturar la nostra vida ens sentim feliços. Jo m’afiguro així l’eternitat. He intentat sovint formar-me’n una idea, i fins que no he arribat a aquesta conclusió m’he turmentat. Un temps que no té limit, en cicles que se succeeixen i que no acabaran mai. És per a enfollir. Si penses, en canvi, que l’eternitat és l’absència del temps, la idea et reposarà- La idea del temps és humana, perquè els nostres estats de consciència són successius i fugissers, perquè la nostra fisiologia canvia amb els anys, perquè tot té començament i fi. Però, i per sobre els conceptes humans? Tot, en el món físic i en el món natural, sembla que tingui un determinisme. ¿I en el món metafísic, sobrenatural? Doncs bé, el vi ens aparta del tumult de la vida i som també feliços perquè ell el temps igualment s’esvaeix. ¿Comprens ara per què hi ha relació entre el meu vi i aquest matí de primavera?

- Hi ha a l’univers alguna cosa oculta que ens arriba al cor per camins desconeguts. El meu germà se sent satisfet amb el seu positivisme. Jo penso com ell. Però el no dubta mai, i jo dubto sovint. Està bé que mirem la realitat sense sistemes ni dogmatismes. Les coses al nostres ulls, se succeeixen segons causa i es troben mútuament determinades. Ens ho ensenyà l’experiència. I després? Ser materialista? Però ¿ és que la matèria no és encara un mite? Per ella ens explicarem potser la constitució de les coses i els fenòmens que s’hi produeixen per canvis en l’estat de la matèria. Que poca cosa, tot plegat. En Francisco em reprèn i diu que sóc un escèptic. No sé què val més, si escepticisme o ingenuïtat.

- La ciència d’avui creu que ha fet un gran pas perque explica un bon nombre de fets interessants i perquè ha subministrat a l’home mitjan nous d’influir sobre la realitat que el volta. Tot això té molt d’interès pràctic. Però molt poca satisfacció de la natural curiositat de l’esperit, de la inquietud essencial.

-Normes de vida? Què hi fem, al món? ¿Per què hi hem vingut? Em fa sovint l’efecte que estem presoners sota una volta blava o sota un mantell espurnejat d’estrelles. Els astrònoms ens diuen que no hi ha tal mantell, sinó l’infinit amb mons immensos i a una distància de segles de llum de nosaltres. Per el cas, és igual. Jo no parlo de les dimensions de la nostra presó, sinó dels límits de l’infinit. Dius que som feliços quan evitem el temps- ¿No ho som també quan evitem l’espai? Aturar les hores i limitar el lloc pot ser el principi de la saviesa humana.

- Quid belicosus Cantaber et Sythes, comença l’Oda a Quint Hirpi d’Horaci “No pensis en l’enemic que és lluny i separat per la mar, ni en el fluir apressat d’una vida que et torna de jove a vell. ¿Per què cansar-nos inquirint designis que ens han de ser amagats? A l’ombra amable del pi, coronats de roses i entre perfums d’Àsia, beguem el vi de Falern i que la vella Lídia, la del cabell ben trenat, porti la lira i canti”

- Em sembla un excés d’hedonisme

- Els epicuris es confonen potser amb els estoics. Somiar la quietud i evair-se en el món. Beatus ille qui procul negotiis.. i continua Horaci “ Immòbil enmig dels paisatges, sota sensacions immediates, et creus el centre del món. I veus la vinya luxuriosa, i els àlbers blancs, el moltons, les vaques, el ruc d’abelles. L’aigua corre per les sèquies i el refileig dels ocells s‘ajunta a la remor de les fonts, i satisfàs normalment les teves necessitats naturals, menges i beus, tens dona pròpia i honesta, fills a casa, i una esclava encara. T’ecalfes a l’hivern i t’estens damunt l’herbei al bon temps”

- Fuges de l’agitació el món, de l’ambició, de la vanitat, de la lluita i et reclous en tu mateix.

-Això vol un esforç, ja ho sé! És una amputació, i potser també una covardia, perquè i tots els homes ho haguessin fet així, viuríem encara a les cavernes i en lloc d’aconseguir aquesta pau de l’esperit, ens menjaríem els uns als altres. I com que el que és natural és allò altre, cal, per això, fer-se violència, i són molt pocs els qui assoleixen la limitació.

- Com fer-ho? A nosaltres, els Sunyer, hauria de ser-nos difícil, perquè om frenètics de natural. Ens commouen estímuls que potser no valen la pena. Tot allò que és accidental ens excita i se’ns enduu, i ens amaga sovint els valors primordials de la vida. La nostra agitació –mal de família- és el més contrari a aquesta serenitat.

- Hi ha d’haver, potser sí, una predisposició natural. Però hi pot la voluntat i, com et deia, també el vi. A un home que beu i a qui el beure li fa mal, li diuen borratxo i és la riota de la gent. I són pocs els qui es pregunten per què aquell home beu

- Tu ets feliç, doncs?

- Sí, ssóc feliç. No em sobra res, però tampoc em falta; tinc una ona que m’agrada –cosa que no vol dir que no m’agradin també les altres-; la mainada creix bé, i no estan malalts gaire sovint; no n’hi ha cap de repatani; tinc un llibres i mitjans per a comprar-ne, tinc el cel i tinc el mar i uns ulls per a mirar-los, unes orelles per a escoltar els secrets del vent i un nas per a olorar les sentors marines. Sóc feliç, obretot quan em faig la il•lusió que els anys no passen.

- Això que els anys no passen....

Els sol ha anat pujant. S’ha estès un petit garbí i la mar és més blava- Unes veles llatines, immòbils, al lluny. A baix, abocant-se des de la cima, una aigua verda i quieta i unes roques submarines de diversos colors. Enfornt, Norfeu, immens, assolellat, extàtic, mil•lenari. Un gran silenci plana pertot. Els dos xiprers són flames fosques i quietes. Fins el fil de l’aigua de la font és igual, i l seu cant, monòton i lleuger. Baixa de l’nfinit un sentit d‘eternitat. En Sunyer i en Romà ja no parlen.