SOMIARTRUITES


UN BON JOC D'OUS

Tal i fot les ganes, els coneixements, la passió o les energies que inverteixis, en aquesta país carregat de setciencies, de tansemenfots, els tècnics de la gestió cultural o del turisme cultural ho tenim pelut. No ens foten ni putu cas, i malgrat sabem (o volem creure) que cal seguir fent la feina i que potser d'aquí uns anys certes propòstes potser siguin escoltades.
Jo com que tinc la deria de bogar pels mars de pètals de Roses, m'empesco una i altra "bajanada" amb l'esperança que algun dia se l'escoltin. Per aqui n'he recopilat una seleccio.




L’any 1883 l’Ajuntament de Roses ja cobrava una concessió de 5 ptes a la platja del rastrell per a col•locar casetes de bany. Aquesta activitat es va anar ampliant per la qual cosa el fet de prendre un bany es va començar a comercialitzar. L’arxiu municipal de Roses detecta una autorització de construcció de 25 casetes en el mateix any iniciant-se així una activitat que es mantindria fins a l’aparició en escena de la guerra civil, que tantes histories va trastocar.


Carles Bosch de la Trinxeria a “Records d’un Excursionista” explica, des de la perspectiva del excursionista, amb detall el tema dels banys de mar


En la fonda hi havia banyistes ademés dels allotjats en la població. Entre ells un marit i una muller, amb quins vaig fer amistat: lo senyor Felip i la senyora Pepa. Eren d’Olot; havien fet una fortuneta amb la fabricació de xocolata, i vivien de renda.........No sé quina malaltia tenia, el cas és que el metge Robert de Barcelona li havia aconsellat los bayns de mar. Feia vuit dies que eren a Roses i encara la senyora Pepa no havia pres cap bany. Los matins anàvem a la platja, ella ficava els dits a l’aigua, arronsava els llavis i amb molta catxassa es treia la mitja i s’assentava sobre una cadireta que es plega; sempre torbava l’aigua freda.




Als primers turistes del S XIX se’ls ha batejat com a “culs blancs”, eren famílies benestants que començaven a tenir la costum d’estiuejar i a implantar el model de tenir una segona residència. Glòria Soler a “L’estiueig” rastreja acauradament aquesta nova forma de relacionar-se motivada per un llarg reguitzell de motivacions on destaquen:

- Marcar l’estatuts social
- Excursionisme a Catalunya
- Banys de mar com a teràpia o cura de salud
- Complement lúdic al “dolce non far niente”
- Complementarietat a les festes del poble





Tot plegat creu un considerable poti poti del qual Roses, destí turístic madur, obviament n'ha de treure profit. El marc idoni per a la questió podria ser el 27 de setembre dia mundial del turisme. Com a modus vivendi, com a font d'ingressos, com a industria que tenim i que cal preservar. La proposta feia una "jugada de billar" colossal (per no perdre la costum) i si més no intentava conjuntar elements aparentment dispersos per donar forma a un programa amb cara i ulls que fos atractiu, que tingués ganxo, que es dugues a terme en el mesos de temporada baixa i que tingues continuitat.

Ara que ens han inclos dins el selecte grup de Badies més guais del món mundial, es podria recuperar un projecte de l'any 2004 que donava molta singularitat, diferenciació i altres atractives perles a la nostra estimada badia-comarca. És en blanc i negre perqué ja se sap que amb el foc no és juga i per tant no fos cas que sens cremés la pagina abans dhora. Salut...noble Empordà











LA BADIA DE LA DIVINA PROPORCIO




Josep Pla estava enamorat del paisatge empordanès, tant, que deia allò de “El paisatge és l’única cosa d’aquest país que no falla mai”. La seva obra està ben farcida de descripcions i anotacions sobre paisatge. En el volum 7, pg 256, de l’obra completa, “El meu país”, descriu una troballa esgarrifant:


“És absolutament obvi que el perfil del Golf de Roses és la forma més admirable, més impressionant, d’una més excelsa bellesa, més inoblidable de l’Empordà. És possiblement, la clau de volta de tot el restant. És una forma geogràfica, de la naturalesa produïda per unes condicions objectives (climàtiques, etc) inenarrables i fatídiques. És una forma d’una tan gran bellesa, produïda per la naturalesa en cru, que mai, potser, l’obsessió artística no arribarà a dibuixar una forma que s’hi assembli..

abans de seguir, ara i aquí convé obrir un parèntesi: Pla que era tan amic de Dalí, en va parlar amb ell d’aquest tema? No podem oblidar de cap de les maneres que quan Dalí està a Nova York estableix contacte amb Mathila Ghyka, un especialista en la divina proporció que alliçona Dalí fins el punt que aquest explora la seva obsessió de la irracionalitat des d’altra perspectiva, afegint coneixements de física nuclear i quàntica, la qual cosa endega la seva etapa mística. Tanmateix Dalí inclou en múltiples teles la badia de Roses i molt probablement el sol crepuscular sigui també el que es pon a la mateixa badia. Un fil que haurem de resseguir més endavant. Ara seguim llegint a Pla



Tant si es mira del nord com del sud, com si es mira de qualsevol punt de les muntanyes que el volten, tant si es contempla en la seva totalitat com en detall, la impressió és excepcional i singularíssima- singular per la seva naturalitat mateixa. El senyor Macau se l’ha mirada amb ulls d’artista i científic n’ha donat una informació de gran categoria. Una visió superficial del gols fa aparèixer una forma el•líptica geomètricament perfecta. És una el•lipse com si hagués estat traçada amb un tiralínies per un delineant expertíssim. Però d’el•lipsis n’hi ha dues: una de petita del cantó de Roses, i una de més llarga del cantó de l’Escala. L’eix de l’el•lipse de la banda de Roses coincideix en direcció i situació amb la perllongació dins del mar de l’últim tram de la Muga. L’el•lipse de la banda de l’Escala coincideix, encara que no tan exactament, amb la direcció de la perllongació del penúltim tram del Fluvià, abans de l’última divagació final, potser artificial. Els eixos grossos d’aquestes dues el•lipsis resulten de 8.6km i de 13.9 km, i per tant llur relació val 0.68170 que precisament és, amb un error molt petit, el valor de la relació àuria....

Escriu el senyor Macau: “..els eixos grossos d’aquestes dues el•lipses estan lligats per la relació àuria, que tant sovint trobem en la naturalesa, a part de la geometria, com per exemple en la distribució de les fulles en els troncs de certs arbres, en la de pètals de moltes flors, en les estrelles del mar.. i que descoberta pels grecs fou adoptada per aquell poble d’artistes...com una de les regles fonamentals per aconseguir les proporcions de totes les figures” El senyor Macau és demana si aquest no és l’orígen de la bellesa de la forma del golf......


Arribats aquí, a la bellesa, cal fer parada i fonda. El tema aquest de la bellesa es de cabdal importància. Per copsar-ne la seva trascendencia em voldria remetre aun dels capitols del meu llibre "Codis Dalinians. Alla diu:

Mirar fotos no és tan sols un nostàlgic gest ni un efímer desig de voler desenganxar de l'àlbum dels records intensitats manllevades al temps. Sovint és un saludable exercici que permet entendre fets i esdeveniments que ni s'havien ensumat. Les fotos sempre són les mateixes, són els observadors els qui canvien o afegeixen quelcom de nou al seu bagatge. Enrera ha quedat un mil•leni, tot un àlbum per explorar i potser voler entendre. Més a la vora queda el SXX que déu n'hi do la quantitat de records que ha deixat. I tots ells amarats per dues notables característiques: Imatge i Acceleració.

Tot el segle ha anat "revolucionat a tope", mai s'havien produït tantes i tantes troballes, avenços, invents, amb tant curt espai de temps. La imatge, ha envaït tot el segle fins a l'extrem de convertir-se en l'avenç més important i que ha tingut immediates aplicacions en la quotidianitat. Dalí pot ser considerat com a cas paradigmàtic del segle XX . No hi ha hagut invent o troballa que contribuís a demostrar científicament quelcom que no li interessés. I pel que fa al món de la imatge es pot fins i tot defensar amb tota fermesa que ha estat l'artista que més lluny ha volgut anar atrevint-se a oferir les imatges del somnis i fins i tot les de l'inconscient col•lectiu. D'aquesta proesa dos elements destaquen pel damunt dels altres: la hiperrealista incorporació del paisatge del Cap de Creus, i una poètica cimentada en les formes geomètriques. Una i altra característica deuen molt a la seva obsessió per qualsevol mena d'andròmina òptica. Ja de petit hi va agafar afecció i en els seus textos juvenils proliferen a tort i a dret les al•lusions a fotografia i cinema.

Dos avenços que emprava amb notable sentit de l' humor i amb aquella refinada ironia que sabia remenar amb perícia. Una ironia que mai s'està quieta, que espera, com la història, el moment oportú, per treure el cap i aparèixer somrient amb cara de no haver trencat mai cap plat. Tal i com va fer a la platja d'Es Llané l'estiu de 1927 que va aparèixer disfressada de "Lluiiiiiissss" En aquella ocasió fou Anna Maria Dalí que rebé l'encàrrec d'immortalitzar "una sessió fotogràfica" on apareixia un invitat especial, conegut ja de la família: Federico García Lorca. Una "paisana" seva va voler estudiar les relacions entre aquells dos genis arribant a la conclusió que l'amistat havia estat traïda. Les seves tesis foren finalistes del premi "Espejo de España" de 1981 i Planeta les publicà lluint a la portada una foto, una imatge, que per l'art del "birlibirloque" a qui traeix és justament a la seva autora que amb les preses s'oblida d'una frase simptomàtica de Federico. L'any 1935 declarava a la premsa: "Somos dos espíritus gemelos. Aquí está la prueba: siete años sin vernos y hemos coincidido en todo como si hubiesemos estado hablando diariamente". Apa que no xerraven pas poc. Les fotos en són la prova més evident. I si alguna vegada s'ha dit allò de "Una foto vale más que mil palabras" en aquest cas la sèrie segueix la dita al peu de la lletra, tant es així que puc jugar-me-la manifestant que d'aquelles fotos se'n pot deduir la columna vertebral de les poètiques de Lorca i de Dalí.

Estava jo llegint tranquil•lament "El Banquet" de Plató, quan un paràgraf em va clavar a la cadira, una mena d'ensurt que si em descuido i no reacciono a temps em condueix a la UVI:

"Què en seria, de bo, oh Agató, si la saviesa fos quelcom de tal mena que, posant-nos en contacte els uns amb els altres, s'escolés des d'allò que hi ha més ple fins a allò que hi ha més buit de nosaltres, tal com l'aigua s'escola a través d'un fil de llana en les copes, des de la més plena fins a la més buida!"

Les meves neurones anaven a tot drap, irrefrenables, sabien que per algun prestatge del magatzem mnemoticneuronal havia desat la imatge. Allò que jo llegia ho havia vist abans. On? Com? El llibre. La foto. Es Llané. De sobte vaig entendre, en dècimes de segons perquè és tan difícil i complicat descriure que és la joia, la felicitat, l'embriagadora sensació de plenitud. Aquells dos malparits havien estat tota l'estona, durant anys i anys picant-me l'ullet i jo gegantí badoc ni m'ensumava el gairebé imperceptible alè de salabror que l'objectiu de l'Anna m'enviava, com si fos una brisa llevantina de dos quarts de sis del vespre quan la badia se'n va a dormir i la nit obre el teló i fa aparèixer en escena la màgia de la lluna plena. Geometria cubista a dojo. Recerca de la bellesa. El daimon platònic com a mitjancer entre la divinitat i l'ésser, xamanisme amb pedigrí. Nietzsche i l'origen de la tragèdia. El mussol de Port Lligat. La proliferació polièdrica per les teles. La divina proporció. Tot el pes harmònic del Renaixement italià... no donava l'abast. Amb un ham tan sols, amb aquell ínfim esquer havia capturat, millor dit, interconnectat, vinculat, hipertextualitzat, tot un amplíssim reguitzell de mots, conceptes.

Una foto em duia cap a la sublimació mística de la bellesa, altre amb els gots em conduïa cap aquell rostre-dors que es va metamorfosant en diferents teles arribant al màxim dels mínims en la composició "El enigma sin fin", on no n'hi ha una de doble imatge sinó que juga amb sis. I per rematar-ho l'altre foto, la de la portada del totxo malentès on Dalí apareix dret acaronant un prisma i Lorca assegut amb un got a la mà -apol.llinisme i dionisisme s'ha dit amb una òptica força opaca- em posava a la mà l'entrada, el tiquet, l'abono per creuar el llindar del marc i penetrar en l'Acadèmia de Plató, on estudià Aristòtil, sublim espai que rebia els alumnes amb l'advertència "Prohibida l'entrada als no geòmetres". Dalí mai oblidà la lliçó. Després de 53 anys encara se'n recordava. Al 1980 Dalí realitzaria una obra esteroescòpica barrejant dues teles de Rafael, L'incendi del Borgo i !L'escola d'Atenes!!. Plató i el dit senyalant endalt cap el mon de les idees, Aristòtil marcant cap a baix. Als costats Apol.lo i Minerva i al bell mig de la composició, sobre els esglaons, l'admirat i benvolgut Heràclit, omnipresent en la complexa galaxia daliniana: La Natura juga a amagar-se. I Dalí convençut que es disfressa mitjançant les formes geomètriques. Lorca ja ho detectà a l'Oda. Dalí ho intuí en el cubisme i en la pintura metafísica de De Chirico. Des d'aleshores que repartia a tort i a dret formes geomètriques. Tossut, encaparrat, seguí explorant la qüestió fins a topar amb els codis genètics, amb la biologia , amb la física quàntica que l'empordanès va saber llegir de la mà de les proporciones divines del Renaixement italià. Aleshores s'adonà que el seu benvolgut Rafael (amarat fins el moll de l'ós de neoplatonisme) ja ho havia entès. Cubs, cilindres, espirals, cons, que es sublimen mitjançant la perfecció de l'esfera. "Sphera infinita cuius centrum est ubique circumferemtia nusquam" Esfera infinita el centre de la qual es arreu i la circumferència enlloc.


i ja posats observem per uns moments certes elucubracions sobre la divina proporció publicades també en el llibre esmentat

Des d'Itàlia s'escampa pel món aquella sàvia dita del "Dolce far niente". Un parany on hi cauen babaus que confonen la no activitat física amb un apàtic no fotre ni brot. Potser que la imatge més emprada per il•lustrar aquella frase lúdica sigui la del personatge que s'aguanta el cap, o dit d'altra manera: la melangia. Estat depressiu en que cau la persona quan posa el fre a l'activitat. Segon parany, car es confon rumiar, pensar, meditar, contemplar amb un treball que no dona fruit, que perd el temps. Just a l'entrada del Teatre Museu Dalí de Figueres hom pot observar un ésser en aquesta actitud molt semblant a les melangioses postures de Durero o de "El Bosco", o del italià De Chirico que empra ous sense cara per simbolitzar rostres. Dalí empra l'ou a trot i a dret fent un agosarat joc d'ous. La part dura de la closca tanca la vida interna. Aquesta lectura simbolista iconogràfica es pot detectar precisament en altra italià, la qual cosa ens apropa a la mare dels ous. Piero della Francesca és l'autor d'una composició on a la part central superior hi penja d'un fil, emanat d'una petxina capgirada, aquell estrambòtic ou que Dalí empra i inclou a Madonna de Port Lligat. I no acaba aquí el ball. L'italià camufla ben estratègicament un personatge vital, un dels incendiaris del Renaixement Itàlia: Fra Luca Paccioli.

Franciscà capficat amb matemàtiques, protegit pels prínceps, arriba a Milà on convenç a Leonardo da Vinci perquè il•lustri el seu gran tractat: "De divina proportione" L'essència diu que "omnia consistunt in numero, pondere et mensura" és a dir Déu va fer l'Univers amb nombre, pes i mesura, per tant l'estudi de les formes geomètriques no deixen de ser una metàfora, una iconografia, un simbolisme de l'obra de Déu. Sense Pacciolli molt probablement no hi hagués hagut Renaixement Itàlia. La infinita llista d'afectats per les seves teories eliminaria els arbres que calen per fer la pasta de paper on reproduir-los tots. Vitruvi, Bramante, Alberti, Palladio, Ficino, Mirandolla... però també i més indirectament la gloriosa triada: Da Vinci, Miguel Àngel, Rafael. Harmonia i proporció són els indispensables ingredients per a abocar artista i observador en estat de consciència tal que pugui contemplar i viure la bellesa. I aquesta recepta no tan sols era aplicable a la pintura, arquitectura i poesia també hi havien de sucar pa. La matèria conte l'espiritualitat amagada. Per això col•loca Rafael a Heraclit al bell mig de la composició Escola d'Atenes? Itàlia, generosa i lúdica, també ofereix solució al pobre investigador que malgrat intuir no pot demostrar empíricament: "Si non e vero e ben trobato". Renaixement equival a neoplatonisme i aquest a l'estudi simbòlic de formes geomètriques. Tetràedre, Cub, Octàedre, Icosàedre equivalen a Foc, Terra, Aigua, Aire i totes elles s'uneixen i es concentren en el dodecàedre, en l'esfera, el tot, l'unitat, Déu: "Sphera infinita cuius centrus est ubique circumferemtia nusquam" Una terribilità que encara avui en dia esgarrifa. El centre de l'esfera és arreu, la circumferència enlloc.

La insadollable esponja amagada dins l'ànima de Dalí l'estimula a buscar, a fer recerca, a xafardejar arreu. L'obsessió no el deixà viure mai: conquerir l'irracional, saber perquè la matèria juga i evidentment apropar-se conèixer i dominar l'estranya força, la poderosa energia que mou tota aquesta història. Tal i com deia Dante: l'amor che move il sole e l'altre stelle. Vers final que cal interpretar, darrera perla de la Divina Comèdia, poemari que Dalí va estar estudiant durant deu anys. De la mateixa manera que va estudiar tots els intringulis, martingales, percals i sidrals inherents a la Divina Proporció de Lucca Paccioli. Va fer-ho ajudat per un tal Matila Ghyka tutor privat que va endinsar-lo pels sagrats secrets dels ritus i ritmes pitagòrics, hermètic iceberg de la saviesa, de la gnosis mediterrània.

Així va començar a endinsar-se Dalí per un camp perillós on altres ments hi havien perdut l'equilibri. Perillosa fulla d'esmolat ganivet on a cal ser mestre fonambulista car a la més mínima et talles el cordó umbilical, l'aorta o la jugular. A l'altra banda de la espiritualitat calia col•locar hi compensació de forma tal que la llargaruda barra no tremoles ni posés en perill la integritat mental del detectiu de misteris irracionals. L'any 1944 Dalí topava de morros amb la física atòmica. Allò pla el va sacsejar. Incontenible energia esclatant. Un perill en mans inexpertes o esbojarrades. Einstein ja ho va preveure: l'estudi de la física condueix cap a la metafísica. Avui en dia aplaudim i ens trenquem les mans amb les troballes, simposis, conferencies sobre les connexions entre Ciència i Religió, però en aquells anys endinsar-se per segons quins camins era tasca poc fiable. I sense cap mena de dubte en aquest punt és on Salvador Dalí i Domènech mereixeria que tota la humanitat, si més no, li agraís l'agosarada valentia que va tenir. Ho va tenir claríssim, no va dubtar un instant. De petit ja havia vist una i mil vegades "Es cucurucuc", aleshores, pels anys quaranta, va saber que tota aquella informació era tan sols la punta d'un seductor iceberg. Ja ho crec que va fer immersió. Ja ho crec que va fer exercicis espirituals. Són els anys més silenciosos de Dalí. És l'etapa en que pràcticament roman mut als EU, i això ja és gairebé un miracle. Però noi quan va considerar que ja estava xop, quan es va veure ben amarat, aleshores pla la va fer grossa, aleshores pla va emergir ple d'energies. Retorna el 1948 al seu bressol, a Port Lligat, i ho fa duent sota el braç el dietari de tots aquest anys. "50 secrets màgics per a pintar". El seu particular sentit de l'humor li permet haver avaluat la pintura i presenta una mena de "Top Ten, la Creme de la Creme" And de winner is: Vermeer. Segueix Rafael, Velázquez, Leonardo i ell mateix Dalí. Tots ells matricula Cum Laude, després d'haver superats assignatures tant feixugues com Tècnica, Inspiració, Color, Dibuix, Geni Composició, Originalitat, Misteri i Autenticitat.

Com sempre i per a no perdre la costum duu asos amagats a la màniga. La Sumpectica del seu bon amic Pujols arrodoneix i poleix tota la informació que ha clissat i absorbit. Està en l'etapa més pletòrica de força, de continguts, d'energia de la seva vida i això per la senzilla raó que ha trobat autoestima, es sent confiat, segur, exaltant, ple a vessar, i per no perdre tampoc el costum ha de manifestar-ho, ha de dir-ho proclamar cridar-ho. A Neully va començar i acabar el Manifest Místic signat el 15 d'abril de 1951 a les 3 de la matinada. La primera frase ja advertia que Dalí estava fermament preparat per atacar de nou. Probablement més d'un crític d'art, més d'un periodista, més d'un apalancat artista va sospirar implorant "Oh no. Ell altra vegada. Senyor aparta de mi aquesta creu" I és que si fa no fa el tema anava per aquí:

"El mil nou-cents cinquanta u, les coses més subversives que poden passar a un ex-superrealista són dues: la primera tornar-se místic, i la segona saber dibuixar: aquestes dues formes de rigor m'acaben d'arribar alhora"

Amb tot plegat, fet i fotut ara podem entendre una part de la tela de Rafael, oer allà mig perdut apareix Sócrates, practicant aquell esport que tant dominava: xerrar pels colzes i fotre la tabarra, en aquest ocasió sembla ser que alliçona Alexandre el magne, però què li diu? Si ens hi acostem escoltarem un joc de miralls, és a dir, Sócrate repetia a tort i adret allò que li va explicar un dia Diotima:

“Heus aquí doncs, oh Sòcrates, els assumptes amorosos en el misteri dels quals potser podries iniciar-te. Pel que fa, tanmateix a la iniciació i a la revelació perfectes, a causa dels quals existeixen aquelles primeres, si algú procedeix correctament, no sé pas si en series capaç. Per consegüent, jo mateixa te les explicaré i no estalviaré cap esforç..

En efecte aquesta és exactament la via correcta per arribar als assumptes amorosos o ser-hi conduït per un altre: començant per les coses belles d’aquí i tenint com a objectiu aquella bellesa, anar enlairant-se sempre servint-se’n com si fossin esglaons, passant d’un cos bell a dos, de dos a tots els cossos bells, dels cossos bells als costums bells, dels costums bells a les ciències belles i, a partir d’aquestes ciències, acabar en aquella ciència que no és altra cosa sinó ciència d’aquella bellesa explicada i es conegui finalment que és la bellesa en si mateixa.

Heus aquí, oh estimat Sòcrates, el punt de la vida en el qual, més que en qualsevol altre, val la pena viure per a un home: quan contempla la bellesa en si mateixa”




ARTICLES ELUCUBRACIONS
I ALTRES DERIES
Mecenatge atramuntanat V


Sembla ser que la invitació, el prec, el clam a resar no ha calat. Res de nou. Al nostre poble s’ha arrelat l’immubing, un gerundi saxó amarat fins al moll de l’os d’escepticisme, tantsemenfotisme. I de res serveix que la invitació a participar superi el primer obstacle dels rasca rasca, propostes que provoquen al•lèrgies a la butxaca. El poble segueix essent perillosament descregut. Altrament res d’estrany. Li han fotut tantes esbardofades a la moral, a l’utopia, al somni, a la quimera que finalment opta per l’opció més sàvia: tornar a la posició intrauterina: tranquil•litat i bons aliments. Genial! Això voleu. Això tindreu.Som-hi.Fem-ho.

Per arribar-hi, per fer-ho realitat, tan sols hi ha un camí: resar, vuit cops al dia cada tres hores. Caurà la morterada i endegarem el projecte “No matabalis”. Aquest, resumit, es basarà en les 4 columnes horacianes, autèntics pilars de la mediterraneitat, avui en dia disfressada de “Slow Tourisme”: Carpe Diem,Beatus Illae, Tempus Fugit, Locus Amoenus. L’objectiu es la neteja, aplicada a molts residents i a forces visitants. Uns per passar el dia esnifant ciment i delirant urbanitzacions els altres per venir a tocar els collons i no deixar res de res, o millor dit: embussos de tota mena arreu. Fent l’embut: reciclar les neurones afectades per la crematística i començar a viure, és a dir a fer just allò que els turistes venen a buscar però que els nadius han oblidat.


Mecenatge atramuntanat IV



Ya ha deedle deedle, bubba bubba deedle deedle dum. …. així fa la melodía, la lletra ja és més entenedora: "Dear God, you made many, many poor people.//I realize, of course, that it's no shame to be poor.//But it's no great honor either!//So, what would have been so terrible if I had a small fortune?//If I were a rich man// dubidubidubi dubidubidubi dubidu dudua......

Si fa o no fa ve a dir que Déu ha fotut al món molts pobres, i que malgrat no ésser cap vergonya tampoc és quelcom que agradi o et faci sentir-te orgullós de ser-ho, així que tampoc passaria res si em donessis una fortuna. Ai si jo fos ric!!

I aquesta és la meva cançó enfadosa de l’estiu. Tot el dia la canto, la xiulo o la xiuxiuejo. Fent aquest gest tant senzill, simpàtic, agradable i cordial, col•laboro harmoniosament a que el visitant gaudeixi de la seva estada. Faig promoció sense gastar ni un euru. Com? Oh que meravellosa és la comunicació quant batega a ritme del cor. Molts turistes també la coneixen i somriuen al meu pas. Com si volguessin dir, oh tant de bo aquest senyor tant agradable sigui ric, segur que faria coses perquè fóssim més feliços i ens ho passéssim xupipiruli. Heus aquí una prova més de que tothom interpreta l’art com vol escombrant cap a casa. I a qui no agradi aquesta lliçó hermenèutica d’Umberto Eco, sempre pot pensar en l’altre més planera del “traduttore tradittore”. La sort dels turistes que ensopeguen amb el meu savoirfaire és que no entenen la lletra. Pel que fa a residents-nadius haig de confessar que segons on vaig o qui trobo no vocalitzo gens ni mica. La meva versió ha fet certs canvis en la rima i el text, tenint present una variant espanyola, compatible amb la del violí pels terrats, que excita al personal explicant que si tingués una escombra déu n’hi do el que escombraria, o més aviat esborraria. Tu ja m’entens!

Ni m’he begut l’enteniment, ni se m’ha fos la neurona. Senzillament anem ja per la quarta sessió de mecenatge, l’estiu passa volant i plorant, i encara no ha plogut allò que molts de nosaltres esperem. Per tant m’ha semblat adient, oportú i molt assenyat demanar la col•laboració del poble perquè resi i faci tots els possibles perquè allò sigui realitat i em/ens toquin els 100 milions que tant i tant, però tant, necessitem tots. Convocar a resar no és cap bertranada ni bajanada nova meva. Això té rigor científic i caldrà fer-ne cinc cèntims: Un fill d’USA, en Gregg Braden, estudiant el essenis del Mar Mort (?!, jo mut) ha trobat connexions magnètiques tel•lúriques entre l’ADN i l’inconscient col•lectiu que ve a ésser una xarxa de pescar, en 3D però, on tot està interconnectat. Per tant qualsevol prec, pregaria, oració, petició que formuli un nus de la xarxa pot arribar a ser “sentit” (no tan sols amb l’orella) per la resta i aleshores és quan el miracle és pot fer realitat: quan tots els nusos desitgen el mateix es produeixen camps energètics que possibiliten el tema. Jo com que sóc de lletres no acabo de captar aquestes martingales de la física quàntica espiritual, a més a la meva edat se m’escapen les noves aplicacions tecnològiques i la veritat és que prou he fet per saber com va el mòbil, el pendraif , internet i el vídeo, la resta ja me la remflamflimfla i no tinc temps per perdre temps amb noves andròmines, altrament haig de confessar que vaig molt atrafegat intentant salvar l’ànima (ja em queda poc), vigilant molt bé i estudiant les ofertes de reencarnació, a segons què diré que no. Tu ja m’entens. Així que qui vulgui saber més coses al respecte que consulti www.greggbraden.net .

Dit això podem seguir amb el tema que ens interessa: que jo sigui milionari. A fi i efecte de fer més efectiu i ràpid el procés seria bo pensar/resar en base a números concrets: 7,11,14,20,43 i de complementaris el 3 i el 4. Així doncs si tothom mentalitza la sèrie segur que em toca amb la qual cosa tots absolutament tots (fins i tot un grapat que no es mereix ni aigua) en sortirem beneficiats. I ara bé lo bo. Cal que ho fem/feu ben aviat i de forma intensiva, uns vuit cops al dia, cada tres hores. Per què? Doncs perquè m’he adonat que l’estiu ha fet figa, la tardor serà dura, molt dura, i us convé, i molt, fer exercicis de depuració mental mitjançant l’aplicació del tipex perquè esborri certs detalls. Jo ja estic enllestint una proposta per oferir a tots els dirigents empresarials locals uns mesos de relaxació i meditació a balnearis de Dubai, per tot seguit fer cursets intensius fultaim sobre mentalitat positiva que facin entendre la necessitat de pagar i aportar pela llarga. Òbviament que de tot plegat en donaré puntual i concreta informació, la qual cosa m’obliga de moment a congelar allò de la rosa ja que el projecte “Depura’t (abans que sigui massa tard)” té prioritat absoluta.

Així que benvolguts vilatans/nes reseu, o quelcom semblant, amb fe, amb passió, amb desig. I entre prec i prec podeu cantar la cançó màgica: Dubidubidubi, dubidubidubi dubidubi dudua.


Mecenatge atraamuntanat III



Això és increïble. Assimilat el meu nou paper de mecenes, ara tan sols cal el petit, ínfim, esquifit, minúscul, detall d’encertar els 5+2. Que tot sigui dit serà automàtic. De moment és que no paro, visc immers en processos indescriptibles, com ara allò de l’ autorealització personal per haver assolit un alt nivell de sublimació i superació interior que va pujant cap a nobles, lloables estats de consciència espiritual. I n’hi ha que encara diuen que la pela no fa la felicitat. Ximplets!

Total, que per no omplir aquest full amb mils d’adjectius descriptius del meu estat de felicitat, afectada i contagiada pel virus, “rara avis” puix no s’escampa ni contagia gaire, de la generositat, altruisme, filantropia, haig de confessar que les meves antenes tenen especial cobertura. Capto tant que dubto. ¿Sóc extraterrestre? ¿Sóc extramarrestre?. Tal i fa, la qüestió és que estableixo connexions que ja voldrien saber fer els mamons de la telefonia mòbil.

Per exemple. Estava jo relaxat, contemplant místicament la butlleta pel proper sorteig, quan de sobte veig a la tele una pancarta genial. Tant, que vaig haver de preguntar a la meva costelleta si jo també havia anat a la manifestació. Em despisto molt sovint i l’alemany aquell que el net li recorda a l’avi, a mi també em visita de tant en tant. No pas per res, sinó tan sols perquè allò era meu. Un cop més algú m’ha copiat una genialitat, de forma fatxenda i sense passar per caixa. Temps enrere ja vaig estar a punt de denunciar per plagi els nòrdics de la fusta bricolatgera. Allò de la república independent és made in Duby ( MAD IN DUBY). I el de la pancarta duia a terme el consell que jo tantes i tantes vegades he donat als d’Esquerra Republicana. Prou de demanar, prou de gemegar, prou de plorar, prou de victimisme. Aneu al parlament amb dosis de màxima generositat. “Sus señorios y sus señorias banimos a comunicarles una gran notisia: lla no pediremos nunca jamás nada, paro nada de nada eh, ahora lo faremos al reves, nusotros les damos, les regalamos ¿Què? Pos justo lo que no tienen, no saben o no constestan: la independensia. Apa. Bon provex” I au, cap a casa. Ja està. A què tanta llet i tanta comèdia. Doncs el de la pancarta explicava, si fa o no fa, el mateix amb una imatge ben entenedora. Unes estisores retallaven el mapa de Catalunya i a sota deia: SI A LA RETALLADA. Ahí, mas dao” Zi zeñor, con dos cohone! Ele.

Que què té a veure això amb els programes de mecenatge? És que ho haig d’explicar-ho tot. No és pas tan difícil, collons. Turisme. Singularitat. Diferenciació. Remenar l’inventari. Què tenim? I vés per on també hi podem trobar el miracle del Carnaval del 2001. Aquell del toro que no estava sol, n’hi havia dos. Un de groc i un de vermell. Del groc ja es sap la cançó, en canvi del vermell n’ hem perdut el rastre. Ell simbolitzava el genial, meravellós, fascinant invent que Roses aportava a la humanitat: El setè sentit: l’ humor, i això tenia mèrit i pedigrí si es té en compte que l’invent s’havia concebut gestat i parit a LA REPUBLICA INDEPENDENT DE LA PENINSULA DEL CAP DE CREUS.

No diuen que estem boixos, entramuntanats, folls, embogits...? doncs vine, comprova-ho, mira, balla, menja, canta, salta, beu, visita, gaudeix, sigues feliç, dorm als magnífics hostalatges de l’ENR... i paga que es gata. Després que ho expliqui i recomani a familiars, coneguts, companys de la feina, socis del club, membres del que sigui etc etc. Mentrestant nosaltres desestacionalitzarem tant que omplirem tot l’any de joia, alegria, disbauxa, xerinola, gatzara i alguna que altra proposta més agosarada de caire eroticosesua, com per exemple un festival gastronòmic afrodisíac. A més a més si ho fem ben fet podem demanar a la comunitat europea subvenció en concepte de protecció d’espècies en vies d’extinció. Amb un dossier ben fet dubto que ens ho deneguin. I quan ens la donin, aleshores direm que no, que no la volem, establint així un precedent absolutament anormal. Qui és el guapo que ha tornat mai una subvenció a la CEE? Aquesta pla serà sonada, ens col•locarà al centre de tots els telediaris mundials, sense pagar ni un euru!!

Òbviament un cop hàgim tancat aquest capítol promocional la resta serà bufar i fer ampolles. Ens podrem empatollar el que ens roti, fins i tot podrem per fi col•locar la famosa frontera dels mínims per tenir el privilegi de venir a casa nostra. Quan diu que porta? Que no sap llegir? Mínim per una setmana 25.000 eurus. Rien ne va plus.


Mecenatge atramuntanat II
Estic ben atabalat. Em fan anar de bòlit. Ara resulta que el safareig ha escampat vés a saber tu què i la gent em para pel carrer. Tu noi –tot un afalac a la meva edat- com ho haig de fer perquè em donguis calers? Jo? A tu? Estàs molt carregat de llets. I s’emprenyen. Ja donen per fet que m’ha tocat l’euromilions i ara els toca la part proporcional que ells mateixos han calculat. Jo cap problema, però clar, de moment tan sols puc fer el llistat de peticions i el meu particular de mecenatge, que s’aplicarà com deia la vella quan anava als enterraments “toki ki toki”. Per acabar-ho d’adobar la morterada em fot uns maldecaps de cal ample. Em faltarà gent, projectes i temps. Aquest darrer és tema pelut i hauré de parlar amb la meva neboda, la Gemma, que ha tornat del seu viatge espiritual per la India, per esbrinar si sap, coneix, o em pot recomanar algun gurú o lloc on em puguin dir que haig de fer per a solucionar el greu problema que tinc amb allò de les reencarnacions. Fet i fotut me’n caldran unes vinticinc. M’explico: Dels 100 milions previstos la meitat aniran a termini fixa a un interès mínim del 10%. Aleshores vol dir que el primer any afegirem 5 milions, el segon 5.5, el tercer 6.05, el quart gairebé set i així es van acumulant de forma tal que al cap de 20 anys, si fa o no fa, tornés a estar allà on eres 100. I ara què faig? No s’acabaran pas mai, és quelcom semblant a l’acudit d’aquell que estava a la platja espaterrat per terra mentre que els infermers li feien el boca boca per reanimar-lo, fins que va passar l’espavilat i els va dir: si no li traieu el cul de l’aigua no acabareu mai. Si fa o no fa, dis is da kuestion. Altrament detecto un problema afegit. Candidats que ja tenia previstos fan com els pardals i prenen sols volada, s’espavilen, per la qual cosa la meva intervenció ja no cal. Sí que és cert que m’omple de joia, alegria, felicitat, veure i constatar que, si més no, algú em fa cas i entreu profit dels meus consells d’assessor de bata blanca. Hi ara ho hauré d’explicar, no fos cas que els safareig fotés un altre embolic i em paressin per demanar-me pastilletes.

Anys enrere jo participava a les reunions del gremi de llibreters de Girona; un bon dia vaig presentar una moció, que va ser denegada per unanimitat. Encara no he entès el perquè. Però vaja. Jo defensava la necessitat de que els llibreters s’equiparessin als farmacèutics, titulació com cal i bata blanca. Ells pretenen curar la part biològica i nosaltres la part mental/espiritual, amb la particularitat que sovint fem de loqueros ja que amb els nostres consells més d’un s’estalvia l’ ingrés a Salt.

Dit això, seguim. El fet d’ésser assessor-consultor qualificat i titul.lat no garanteix que els altres t’escoltin per molt que jo vagi afegint diplomes a la meva galeria privada personal que, per raons estratègiques i laxants, vaig ubicar al lavabo de casa. Què vols, a mi contemplar allò pensant amb el cas que em fan, m’alleuja molt. Per això quan em demanen: com tu fas per estar tan prim, jo responc que estudio molt, aleshores m’envien a cagar i jo ric perquè la veritat és que no crec que em faci falta, altrament la tassa és bon lloc per a rumiar projectes que ja saps abans d’escriure’ls que se’ls llegirà la depuradora. Per això m’omple tant veure que algú em fa cas. Concretament els meus bons i grans amics dels hotels Canyelles i Terraza. Ambdós han fet una publicació guia amb la particularitat i singularitat que inclouen l’entorn de Roses com a part de la magnífica oferta que tenim si la sabem gestionar, oferir i vendre. Ja era hora que algú ho veiés ben clar!! Aquesta mateixa tàctica l’ha dut a terme l’ACOR que inclou, en la seva fabulosa guia comercial de Roses, la primera amb cara i ulls, el privilegiat entorn de Roses. Si bé que aquests sí que els tinc al llistat del mecenatge perquè van força eixuts de cartera. Una bona embranzida els permetria organitzar events, fires i martingales de tot color a fi i efecte que els cliks clonks de la caixa registradora cantessin la melodia celestial. Tots feliços i contents, que d’això es tracta.

Acabo ja recordant, una vegada més, que no m’he oblidat de lo la rosa. Ans al contrari cada dia que passa creix i creix i creix i darrerament se m’està embolicant amb lo de l’estanc de l’Anita que també mereix capítol apart. Ja ho veurem, quan toqui


Joan Juanola
Roses, 30 de juny de 2010

Mecenatge atramuntanat I


Com una mona em vaig emprenyar.. i encara em dura. Estava tot mastegat, controlat, planificat, i vet aquí que un fill de la gran Bretanya ho va fotre tot en orris. 100 kg es va endur, els meus 100 milions d’euros que em tocava que em toqués al sorteig Euromilions d’ara fa, res, quatre dies.

Coneguts o saludats treuen de la butxaca el clàssic repertori del estàs sonat, ets boig, tu no files, la neurona et fa pampallugues o altre bajanada d’aquelles que creuen que em poden penjar a l’esquena, com si diguessin alguna cosa nova o haguessin descobert la sopa d’all. Ben a l’inrevés dels meus amics, res, quatre gats, que saben que les meves dèries en tema de mecenatge són quelcom més que un somni, una quimera, una il•lusió. Són qüestions molt clares concises i precises d’identitat i cultura mediterrània. Una cultura que de no haver estat per aquest”modus operandi” amarta de passió, s’hagués quedat amb un pam de nas. Cal potser recordar Pericles? els Medici? Ens podríem imaginar quelcom sense la seva intervenció? Doncs això mateix volia fer jo quan vaig descobrir que la meva veritable vocació és ser multimilionari, d’aquells de pela molt llarga, que collen de valent els mamons bancaris, que, tot sigui dit, suaran la cansalada quan hagin de negociar el percentatge d’interessos que reclamaré, quan toqui.

El primer de tot, els dic sempre als meus amics, es contractar en Mikel Olfield perquè em toqui el Tubullar Bells des d’un punt epicèntric de la badia. 70,80, 90..tal i fot, barcos, plens d’altaveus i ell al mig amb els seus pianos,fotent-li al sifasol. Tot seguit tocarà institucionalitzar la revetlla de Sant Joan amb un programa itinerant que impliqui tots els pobles de la badia. Focs pirotècnics, musiques tipus “la cancion del verano” dels anys 60-70-80-90, diables, correfocs, en Sisa i Dagoll Dagom escenificant allò de la nit de Sant Joan, coca en buti, cava del car, brut nature, de Peralada i alguna que altre pinzellada més. Això sí, amb una condició innegociable: que comencin tots a la mateixa hora i de forma tal, amb tanta i tanta, però tanta, pirotècnia, que es vegi des de Menorca. Foc a la badia!! i les televisions gravant amb helicòpter –de nit no poden volar avionetes- el tema per emetre en directe. El copyright meu. Faltaria plus!! El venc a qui em roti, en faig marxandatge i amb els beneficis a fer-la ballar als bancaris de torn, a fi i efecte d’engreixar encara més el compte corrent i posar les plusvàlues a disposició de totes aquelles associacions afectades pel virus del lluç que es mossega la cua. És a dir: no fan més perquè l’Ajuntament diu que no té pressupost, i no tenen pressupost perquè no fan més coses per captar donacions, ingressos etc etc. Jo ho pago tot. Això sí, amb projectes de viabilitat per un mínim de cinc anys. Cap problema. La meva pròpia agència assessora consultora tramita el que calgui.

Un dels plats forts serà “exigir” una concessió de cinquanta anys a l’Ajuntament, sigui qui sigui, hi hagi qui hi hagi, per l’explotació del Castell. Les contrapartides seran molt més que generoses, si bé que limitades a temes culturals: carnavals, agermanaments, festa major, coses antropològiques, concerts d’estiu, d’hivern, de tardor, de primavera, cicles de teatre, conferencies, exposicions, etc etc etc. Inicialment tinc previst dedicar-hi uns cinc milions anuals d’euros,però si fem curt en parlem. La cultura a Roses serà de luxe, agradi o no agradi als qui jo prou bé em sé. Pel que fa al Castell ho tinc claríssim: Museu de recreació virtual del patrimoni, com allò de Gladiator, però en plan bestia. Ni una peça, ni un prestatge, ni alarmes ni cullonades, tot digital HiFI i amb pantalles led, lud o 3d. A més a més, crear un premi bianual pel millor projecte, establint un calendari de projeccions en època de vaques magres. També ben dotat, molt ben dotat. Que tingui ham,esquer i podem pescar bones peces. Òbviament posar a disposició del Ferran Adrià el que calgui perquè al•lucini mandonguilles. Tapes el bulli, per exemple,(pagant eh!) mentre contemplem la posta de sol amenitzada pels nyigonyigos del Carles Coll ja sigui amb l’orquestra de l’Empordà, o amb el que li roti.

Si fa o no fa això és el programa bàsic. Hi ha molta més floritura que ja aniré explicant en properes edicions. Avanço però que lo de la Rosa serà sonat!!


Joan Juanola
Roses, 30 de maig de 2010


Ne te le pierde pa
Amb els anys, he anat acumulant coneixements i nivells d’experiència que, al meu entendre, sempre van vinculats amb el tema del turisme. Un bagul on hi cap gairebé de tot, ja que la seva gestió implica un llarg i ampli ventall de temàtiques, aparentment sense vincles. Patrimoni, cultura, festes, lentament s’han afegit reclamant presència i això amb una ferma argumentació ja que aporten dos valors molt preuats com ara la diferenciació i la singularitat. Durant anys he pogut, he tingut el plaer i l’honor, de poder aportar alguna cosa des de la gestió del patrimoni, la cultura, l’antropologia o bé la comunicació. Ara hem toca fer-ho des d’un sector diferent, a primer cop d’ull: el comerç. Acabo d’aterrar i ja trobo les primeres sorpreses. Per una part l’honorable de cultura que equiparà aquesta amb els centres d’atenció primària aportant un a significativa inversió. Bon toc. D’allà mateix, de la Generalitat, una altre perla. El decret llei d’ordenació dels equipaments comercials que entén el comerç com a motor de cohesió, de creació de riquesa, característiques molt semblant a les que darrerament es diuen sobre el turisme. Amb aquestes preuades perles per polir la societat del benestar fila prim i afegeix el component d’una bona gestió del tema que boga, reclama, exigeix una intensa col•laboració i ben entesa entre sector públic i privat. Josep Ejarque al llibre Destino turísticos de éxito, ens explica clarament com poder fer realitat aquesta quimera. Cal implantar arreu el model de DMO que aquí s’ha traduït per OGDT –Organització de Gestió del Destí Turístic-, instrument bàsic on ha de participar intensament aportant fons els sector comercial/empresarial i el sector públic si bé aquest ha d’estar a una prudent distància, sense gaire protagonisme ni gaire pes dins del grup ja que lo seu es administrar diner públic i no fotre el nas on no hi entén. Curiosament el referent mundial en aquest àmbit és just i precisament Turisme de Barcelona, que és observat, vigilat, estudiat i copiat arreu....menys a casa seu.

Malauradament a Roses aquest tema vital no acaba d’arrelar, la qual cosa provoca de retruc greus mancances de gestió, promoció, difusió. Malgrat aquesta patètica constatació,des de la meva nova cadira he contemplat amb altes dosis de fe, esperança, il•lusió, confiança i altres virtuts, les encoratjadores notícies dels darrers mesos, assistint amb gens dissimulat entusiasme a les presentacions de “Roses Destí Familiar” i “Roses Estació Nàutica” , sense però perdre de vista que ja havíem fet quelcom positiu al inscriure Roses en dos Clubs de Turisme de la Generalitat. La FRHN era membre de Turisme Cultural i la OTR tirava endavant el tema de Turisme Gastronòmic, si bé ambdós han anat a parar a la basa, probablement perquè ara ens hem embarcat en el projecte “UN NOU MODEL TURÍSTIC” defensat per la nostra alcaldessa amb aquestes significatives apreciacions:

“És hora d’un canvi de model turístic i també d’un canvi de model en relació entre el sector públic i privat, per fer de Roses una destinació de turisme actiu de primer nivell internacional”

Tant de bo sigui així i finalment assolim la DMO que ens cal com el pa i ens manca. Tots i hem d’apostar, tots hi hem de remar, tots hi hem de navegar amb una actitud positiva, solidaria, generosa, entusiasta que deixi de remenar cicatrius i ferides, per properes que siguin. Jo vull pensar que les previsions han fet una mala jugada a l’actual equip de govern. Altrament no s’entén i es fa difícil de pair que en un període de tan sols 10 dies assistim al naixement de dues aproximacions als interessos col•lectius, de tots els implicats, dels que hi som tot l’any, dels que nodrim les arques municipals amb impostos, i entre copa de cava i cava se’ns infiltrin esdeveniments com la Fira d’Època. Com es menja ara això? Com ho encaixem? Ne te le pierde pa! On és el consens? On és la cooperació i el treball en conjunt? Eludim estèrils confrontacions, discussions de taberna, marejades de perdiu i enfrontem com cal una iniciativa que mereix ésser re considerada i replantejada entre tots plegats amb ànim d’integrar-la en el projecte col•lectiu. Si més no, jo, per la meva humil part, faré tots els possibles per contribuir a fer realitat aquest meravellós somni, quimera, utopia, de millorar l’oferta turística de Roses, que al meu entendre és millorar la nostra qualitat de vida, el nostre dia a dia, la nostra cohesió i òbviament el nostre futur. Ara toca fer-ho des d’altre cadira, altra perspectiva i malgrat, tant els meus coneixements adquirits, com la meva experiència, m’indiquen que estic allà mateix per molt que foti la baldufa i que balli amb altres parelles o altres ritmes. El concert, el ball segueix essent Roses, i a mi de petit la música sempre m’ha agradat i fins i tot he volgut invitar a tots els meus amics,als coneguts i als saludats amb un missatge clar i entenedor: No t´ho perdis. No te lo pierdas. Ne te le pierde pas. Dont misit.


Joan Juanola
Roses, 30 d’abril de 2010.


Boga fill, boga.


Seré sincer i reconeixeré un secret. Dalí em va trasbalsar tant que he necessitat uns trenta anys per seguir-li la pista. Aquesta dèria em va permetre descobrir, a fons, una persona, un artista, un geni d’una potencialitat, humanisme, lucidesa increïblement esgarrifant. Constatacions que varen anar decantant l’admiració, l’estima que tenia per l’empordanés vers altra racó: Graná, ahí es ná!! em va robar el cor per raons massa llargues que no cabrien ara aquí. Federico García Lorca a més a més de tots els elogis que hom li vulgui penjar, té una facultat que jo admiro molt i que m’agrada imitar: Humilitat i fer feina constant sense esperar gaire res a canvi. Tot ho he llegit d’ell, amb molta cura la part teòrica. Teoria y juego del duende, i la magistral lectura que fa del Romancero l’any 1935 a Barcelona. El conec més que la mare que el va parir, crec, i per això em sembla que estic en disposició d’indicar dos pilars fonamentals de la seva poètica, del seu art de crear. Un d’ells és l’admiració a la cultura popular. L’altra és la lliçó de les analogies, o gramàtica isomorfista (que va saber explicar al seu amic Dalí) Establir connexions entre elements que a primer cop d’ull no tenen cap vincle. Avui en dia en diríem fer pluja d’idees o be dibuixar xarxes-mapes semiòtics. Heus aquí la meva autèntica passió, hobby i tanmateix pedra angular de la meva feina. Val a dir abans de seguir que tot plegat m’ha dut a un convenciment de caire holístic-quantic. Tot està interrelacionat, res despenjat, tot té vincles. La qüestió es tenir les diòptries ben afinades per veure’ls. I si els ulls que observen tenen en compte la gran lliço de Botticelli, aleshores ja saltem fites i llindars i entrem en territoris d’èxtasi, orgasmes o bacanals, evidentment de caire intel•lectual. A determinada edat hom esdevé epicuri i gaudeix amb altres plaers també dionisíacs, agradi o no a la secta del Vaticà.

Apa quí quin rollo tio!! Sí, i no. Cal contextualitzar, indicar el territori dir ben clar i ben català des d’on es focalitza. Així tots plegats guanyem precisió i sabem on som i de què redimonis estem parlant. Aquesta mena de prefaci és indispensable per a comentar un magistral article del bon amic Thomas Spieker, col•laborador, com en Barris, de diari de Girona. De l’arxiver ja tenim el primer volum d’articles publicats. Quan haurem d’esperar per tenir els d’en Thomas? El 9 de febrer publicava l’article: “A la recerca d’una nova identitat”, allà dissertava sobre la conveniència de potenciar el tela de la rosa a fi i efecte que la nostra població emprant un mitja ben senzill i ben arrelat, es posicionés om cal en el món dels destins turístics d’èxit. Ahí mas dao!! Apa que no fa anys que foto la tabarra amb el tema. El 2005 varem estar molt a la vora de col•locar la rosa en privilegiat escenari. Ara al cap de cinc anys tenim de nou una meravellosa, fascinant oportunitat. Avanço ja que fotré la pallisa, la tabarra, l’incordio i el que calgui per assolir-ho, i això senzillament des del convenciment de que ens cal i molt.

De moment ja he començat a atacar mitjançant els recursos d’internet. He creat el blog: rosasdesderoses.blogspot.com, on aboco, publico,indico, senyalo i xerro molt sobre el tema. La casualitat o l’atzar (jo no crec ni un ni altra) s’han afegit a la festa aportant certs elements que de cap manera hem de perdre de vista (seriem uns autèntics capullos si no sabéssim treure’n suc). Estació Nàutica, 10 anys d’agermanament Rodos/Roses, Fires amb interrogants, potencials recursos encara verges i per arrodonir aquesta petita llista el 2011 ACOR que fa 10 anys, i d’aquí quatre dies a la plaça Sant Pere, a l’antic estanc de l’Anita tindrem espai privilegiat. Un bon i magnífic ventall que espera dosis altruistes d’isomorfismes, de connexions, de xarxa amb nusos, si més no per crear una considerable agenda de celebracions i tenir cada any una excusa per fer bullir l’olla. Anys i anys... i per molts anys.

Si més no l’agermanament va servir per fer saber que lo de la rosa ens arriba de molt lluny, fins i tot amb una dracma única, exclusiva, que mostra una genial rosa. I això, agradi o no, a l’hora de crear marca turística o fer difusió o fer promoció, ajuda molt i aporta pedigrí..gratuït. D’entrada tenim una fira medieval que fa tornar ximple a la gent. A bona part dels residents perquè els toca la cartera, i als visitant perquè busquen on és la part medieval del poble i no la troben. A què esperem per indicar, fer saber, que la nostra Ciutadella és l’epicentre de la nostra història? Quan farem un fulletó que expliqui on és la vila medieval? Els germans rodis han creat la fira medieval de les roses. I si els demanéssim col•laboració? Podríem crear una xarxa mediterrània de colònies gregues afectades per la rosa i que actualment viuen de l’art de navegar amb el turisme? Boga, fill, boga...més lluny, sempre molt més lluny. Aquesta aparent collonada marinera es podria vincular amb dues aportacions gregues importants, vitals. Una l’oli. L’altra el vi. Curiosament dos productes que obtenen el clímax en els mesos susceptibles d’ésser dessestacionalitzats: setembre i desembre/gener. A què esperem? Quan farem fires, mostres? I a ser possible sense la pretensió de voler inventar la sopa d’all. L’any 2007, després de dos anys de feina intensa, varem enllestir el programa “Fes-te el grec” fins i tot teníem ja el cartell amb les dades; 15, 16,17 de setembre. Tot era ja a punt, però l’equip de govern guanyador va desestimar la feina, va anular el tema i es va treure de la màniga una mena d’associació de fires temàtiques nova que ja d’entrada tenia forats a proa i popa. Varem demanar-me, com a assessor-consultor, l’opinió i en vaig fer un diagnòstic professional, gratuït, on quedava clar que sense rem, ni timó, no anirien gaire lluny i que acabarien a cala culip amb altres titànics grecs o romans. Boga fill, boga. Però amb seny, paciència, eficàcia i eficiència. Clar que aleshores no hi havia aquest nou esperit de remar, navegar tots conjuntament, sense que ningú tingui el sentiment d’haver estat condemnat a galeres. Per tant cal aprofitar l’oportunitat i fer la travessia amb rumb net, clar, entenedor. Roses com a vila marinera i llarga història té també ampli repertori de dites, savieses ancestrals, missatges codificats rere refranys que s’haurien de traduir als temps actuals. Què hi ha per dinar pare? Boga, fil...., boga. O bé l’altre tant i tant popular del “¿Manos que no dais, qué esperais? Doncs això mateix. Ja fa masses anys que perdem palada, que no anem junts enlloc i cal, i molt, redreçar aquesta lamentable, demencial navegació en solitari tant típica d’allò del “tants caps tants barrets”. Ens hauríem d’inscriure a la dita del “donde hay capitán no manda marinero” deixant ben clar que Estació Nàutica és la plataforma, l’escenari, la catapulta on tots hem d’apostar de valent amb fermesa, convicció i pela llarga. Tot sigui dit. Ho tenim tot a l’abast, tan sols cal establir lligams i aprofitar la baixa temporada per asseure’ns a taula i planificar el nostre futur. Personalment no tinc cap mena d’inconvenient en aportar els gairebé mil projectes que he anat enllestint durant tants anys. No són ni complicats, ni esbojarrats (cosa rara), ni inviables. Més aviat a l’inrevés. Sempre boguen per dur Roses a bon port, i el pas dels anys m’ha ensenyat que no t’has d’embarcar mai amb algú que no tingui brúixola, cartes de navegació, o velam com cal apropiat per assolir els objectius concrets que s’hagi marcat tota la tripulació després de llargues xerrades, debats, afluixar, i sobretot tenir ferma voluntat de voler bogar.

Joan Juanola,
Roses, 28 de març de 2010


LA SERIE NATURAL....MENT
TURISME ESPIRITUAL


Natural Ment 1

Ara mentre aneu resant i jo esperant la bonanova, ja va sent hora d’anar pinzellant altres cromatismes inspirats en l’època actual, com ara la caiguda de la fulla, la tardor, l’arribada de les més fascinants postes de sol i un llarg ventall de temes vinculats amb la Natura. Adverteixo que serà llarg. Tanmateix també voldria indicar que he creat un blog on es poden consultar dissertacions al respecte amb molta més xerrameca. www.rosincades.blogspot.com
Comencem per Falconera.
Sobre el paper era un xollo. Allà al porxo veia soldats que feien la mili a casa i vaig pensar que fer la mili com a voluntari era una manera lúcida de superar un ritual obligat gens atractiu. Primer foren els capellans de l’internat i al cap d’uns anys la proa enfilava els altres dèspotes. Total que vaig anar a petar a Falconera. Els dos millors estius de la meva vida. Gràcies als militars vaig descobrir uns paratges terrestres i marítims absolutament paradisíacs. L’únic inconvenient eren les emprenyades del meu pare. Jo tenia que ajudar durant l’estiu per les botigues i per culpa de les meves ximpleries, deien, constantment estava arrestat i no podia baixar al poble. Aquesta constància estival feia que jo no tingués una taquilla sinó quatre on hi havia una mena de catàleg-demo dels productes turístics : barca inflable, olleres tub peus i estris submarins, reproductor de cassettes, música (també em varen arrestar per posar la música massa forta) jaqueta de neopré i tota mena de bosses per recollir els productes de la temporada, musclos especialment, però també bolets, espàrrecs, mores o el que fos. El cert és que vaig aprofitar bé el temps i anava aleshores sovint a la font del Lladó. Allà pla la vaig fotre de l’alçada d’un campanar, deien,. Resulta que un cabo d’aquells xusqueros es va fotre un embolic al cervell. Hi havia una taula amb una pedra immensa que li feia nosa per la qual cosa va decidir fotre-hi un cop de roc i trencar-la. En assabentar-me el vaig anar a trobar. Sense saludar ni llets en vinagre el vaig agafar pel coll. Es veu que la pressió no el deixava respondre la qual cosa encara m’enfurismava més i més. Del caqui anava passant al vermell morat la qual cosa va fer intervenir altres soldats que em varen confondre amb l’enemic. Cap a la garjola esperant un sumaríssim consell de guerra per haver agredit un dels seus intocables. Em sembla que el capità tenia alguna neurona verdaecologica i finalment va optar per enviar aquell imbècil a zona urbana i a mi em va deixar anar conscient segurament de que ja me la fotarien per altra banda. La qüestió era que una part del nostre patrimoni s’havia destruït i malgrat la tragèdia els soldadets de plom tenien les neurones ocupades en altres pel•lícules.

Malgrat els anys i els mals records jo encara hi vaig. El Lladó s’ha convertit en el meu espai preferit de meditació. Allà vaig a buscar, viure, experimentar el silenci la pau interior i sobretot frenar el pensament per viure en equilibri mental-emocional. A quatre pams hi ha la meva cala d’infantesa, la Rostella, l’indret escollit per viure l’eternitat quan el foc m’hagi devorat la matèria que em quedi. Res, una llastimosa fusió bioquímica mal aprofitada.

Val a dir que la presència dels militars va evitar que el deliri urbanístic dels seixanta, setanta, s’escampés pel que avui en dia és un paratge increïblement seductor que ha encisat molts visitants. Un d’ells, de projecció internacional, ens en parla ben amarat d’amor:

Aquest lloc és únic ¿Has vist com brilla l’aigua? Aquí el blau és més blau que enlloc. Som a la Costa Brava, però és com si fóssim en un altra món, sense presses, sense multituds i sense blocs d’apartaments. Això sí que és un luxe, un paradís –va escombrar l’horitzó amb la mirada, clarament satisfet- el Bulli té la gran sort d’estar situat en un lloc increïble, amb un jardí que es pot dir que inclou la platja, les roques i el mar. Quan em pregunten quants metres quadrats té el jardí d’El Bulli, sempre dic que incomptables, ja que el mar en forma part.

El nostre benvolgut Ferran Adrià no té pels a la llengua quan toca parlar de per què aquí. ¿Ell també va fer la mili a Falconera? No ho sé, i no obstant els llargs períodes de meditació transcendental que deuria fer mentre esperaven els clients, l’ha conduit al mateix punt: descobrir que el Paradís el duem dins i tan sols cal activar-lo. Arribats aquí la pregunta òbviament és ¿Com?

Una de les possibles respostes la podem trobar pel bell mig de les comunicacions que es varen presentar al congrés Europarcs celebrat a Roses l’octubre del 2004. Per llogar-hi cadires!!


Natural Ment 2


Un dels primers esdeveniments que es varen organitzar al Museu de La Ciutadella ( que si no vaig errat va coincidir amb l’estrena del nostre Palau de Congressos-Teatre Municipal), va ésser el sopar de cloenda del congrés EUROPARCS 2004, celebrat a finals d’octubre. Eminències de tot el món varen ésser presents debatent, entre altres punts, la gestió dels espais naturals i el seu apropament al gaudir de la gent. Jo recordo molt especialment la participació del Dr Jesús García Valera, al que he perseguit des d’aleshores, ja que em va sorprendre, i molt, les seves dissertacions sobre Natura i Espiritualitat. Una persecució que m’ha permès descobrir l’existència del conveni europeu del paisatge, signat a Florència el 20 d’octubre del 2000. Allà ja es diu que el paisatge és un element essencial del benestar individual i social, la qual cosa beneficia la salut, i aquesta cal tenir-la entesa d’acord amb la definició que aporta l’OMS:
"estat dinàmic de benestar complet físic, mental i espiritual. I no tan sols l’absència de malaltia”
Sense anar gaire lluny de Roses, a Olot, i al cap de poc temps, el juny de 2006, L’observatori del Paisatge de Catalunya, que subscriu plenament el conveni europeu del paisatge, va organitzar un seminari amb un fil conductor cabdal: “Paisatge i Salut”, una proposta que finalment es va convertir en un llibre vital sobre aquest nou filó del coneixement, i dic nou perquè en els darrers anys es pot constatar un viu interès sobre el tema que propicia el desenvolupament de matèries com la psicologia ambiental o com la ecopsicologia. Tot plegat persegueix unes fites molt concretes: millora de la qualitat de vida, amb tots els matisos que hom pugui imaginar.
Aquella famosa societat del benestar de finals de la segona guerra mundial va propiciar l’establiment i creació de temps i espais perquè els essers humans es podessin desenvolupar més i millor. L’invent va anar fent camí i hores d’ara trobem constatacions interessants. L’oci, el temps lliure, s‘han convertit en vitals pilars emprats per l’ésser humà per poder bastir processos de creixement interior, d’autorealització o de substancial millora de la qualitat de vida. Les motivacions vacacionals, turístiques, esdevenen, per bona part de la població, temps que es pot dedicar a aquestes nobles intencions. Tanmateix les infraestructures, els canvis, propicien i faciliten enormement aquestes voluntats. Arreu es pot constatar, per múltiples i diferents raons, el creixement d’un significatiu interès envers temes amarats d’espiritualitat. Museus, espais culturals, cultura popular, natura són excel•lents plataformes on trobar emocions, vivències, que contribueixin positivament a poder assolir aquestes desitjos. Aquesta encara no finiquitada, ni analitzada, primera dècada del nou segle i nou mil•lenni, aportarà, sense cap mena de dubte, els estudis i les estadístiques pertinents que així ho corroborin. Òbviament el procés es digne d’observació i ja ha creat un departament, dins del món del coneixement, que s’ocupa d’aquest incipient camí. La psicologia ambiental, de bracet de l’antropologia i la sociologia, posa molt d’èmfasi en aquest aspecte i ha començat ja a donar les seves primeres conclusions o lliçons magistrals, algunes d’elles emergides, curiosament, del Congrés Europarcs que es va celebrar a Roses l’octubre del 2004:
- ...si ens sentim més a prop de les formes de vida natural, les comprenem millor i, el que és més important, ens comprenem millor a nosaltres mateixos

- ...el fet d’estar en la natura va associat amb sentiments de relaxació i suposa una oportunitat reflexiva per contemplar, somiar i recordar, la qual cosa permet un major sentiment sensitiu...tot plegat permet a la persona recuperar-se de la sobrecàrrega d’estímuls que suposa l’experiència diària i constant dels entorns urbans altament tecnificats, així com de les rutines i les obligacions que s’hi associen

- ...l’ús i la contemplació dels espais verds permet a les persones desenganxar-se

- els escenaris naturals tenen una important capacitat restauradora, efectes balsàmics i vitals aportacions als equilibris psicològics i emocionals...la ment es relaxa, baixa la velocitat i permet que emergeixi “el no pensar”, porta oberta a la contemplació i el creixement interior

un dels ponents d’aleshores, Jesús García Varala, va fer una brillant aportació amb la seva ponència “Los valores immaterials de la naturaleza” subratllant aspectes que van més enllà d’una simple valoració d’excel•lència

- Por valores inmateriales entendemos, primariamente, sus valores espirituales o sagrados y, en otro plano más secundario, aunque no exento de importancia, sus valores culturales. Como dice Fritjof Schuon “El occidental prometeico está aquejado de una especie de desprecio innato por la naturaleza, para él la naturaleza es una propiedad de la que se puede gozar o se epuede explotar, o incluso un enemigo a vencer..es una materia prima condenada a la explotación indistrial o sentimental según los gstos y las circunstancias.

- El silencio es quizá una de las dimensiones espirituales más olvidadas en nuestro mundo, y sin embargo, es la puerta a la percepción de los valores esenciales en la naturaleza..............trae la serenidad, la ausencia de crispación, de agitación, de tensión, y favorece el recogimiento, la conciencia dels smisterio, de lo sagrado, del centro interior. El silencio del exterior favorece el silencio de la mente dispersa y agitada, la larga secuencia de pensamientos incontrolados, el sueño de las imágenes del pasado o de la cadena indefinida de imaginaciones sobre el futuro....El hombre contemporaneo vive siempre fuera de esa dimensión del silencio. Es más, le teme.

Natural Ment 3

Bé. Ara que ja coneixem importants arguments sobre la natura, potser que parem una estona a contemplar aspectes cabdals d’aquesta saviesa, de la mà del gran especialista del paisatge empordanès, Josep Pla, que ens va deixar un diamant en brut:
EL PAISATGE ÉS L’ÚNICA COSA QUE EN AQUEST PAÍS NO FALLA MAI
En el núm. 126 (1988) de la Revista de Girona, Narcís Jordi Aragó publicava un article, El castell de les postes de sol, on s’oposava amb fermesa a la venda dels terrenys perquè una empresa urbanística ampliés encara més el desgavell que havia patit Puig Rom. Aragó reivindica l’espai ja que “El castell ha de ser salvat pel seu valor històric i pel seu caràcter simbòlic, però també perquè és el mirador ideal d’un patrimoni col•lectiu tan eteri com inalienable: el de les postes de sol que Josep Pla va qualificar de les més grandioses i inoblidables del país”
I tot seguit reprodueix el text que Pla va descriure amb “voluptuosa minuciositat”
Quan la llum entra en l’agonia, el cel, la terra, el mar, el sol es fonen en una successió de colors d’una imprecisió i d’una sucositat que semblen palparse. La mar es desfà en batecs lleugers i fugitius i en escorrialles trèmules. El cel, primer ocre, després porpra, després carmí, s’encén en una fumerola sanguinolenta i dramàtica. Les remotes muntanyes, cobertes primer d’un vel molt tènue, prenen després tots els tons blavosos i morats. De la planura feraç i ampla semblen pujar al cel lentament els fums de la terra i les evaporacions de les aigües. Sobre aquests vels càndids, a vegades tocats d’un verd transparent i subtil, el cel sembla guaitar amb una avidesa i una ansietat abraçada. Es produeix com un deliri de silenci: el mar s’acarmina; l’aire perleja; les muntanyes tenen un verd negrós; la terra, un blau grisenc. Quan brillen les primeres estrelles el sol s’enfonsa arrossegant una naturalesa en espasmes

No sé quan va escriure exactament aquestes meravelloses sensacions. I m’agradaria saber-ho per contextualitzar-les amb una significativa troballa que va fer i que ell mateix descriu a “El meu país/La substància/Explicacions científiques”

Trobant-se aquest llibre en un estat d’impressió molt avançat, he tingut el gust de llegir un gran assaig de l’enginyer Frederic Mateu..sobre el golf de Roses i la geometrització, per la tramuntana, de l’Alt Empordà....És absolutament obvi que el perfil del Golf de Roses és la forma més admirable, més impressionant, d’una més excelsa bellesa, més inoblidable de l’Empordà. És, possiblement, la clau de volta de tot el restant. És una forma geogràfica, de la naturalesa, produïda per unes condicions objectives inenarrables i fatídiques. És una forma d’una tan gran bellesa, produïda per la naturalesa en cru, que mai, potser, l¡obsessió artística no arribarà a dibuixar una forma que s’hi assembli. Tant si es mira del nord com del sud, com si es mira de qualsevol punt de les muntanyes que el volten, tant si es contempla en la seva totalitat com en detall, la impressió és excepcional i singularíssima. El senyor Macau se l’ha mirada amb ulls d’artista i científic, n’ha donat una informació de gran categoria. Una visió superficial del golf fa aparèixer una forma el•líptica geomètricament perfecta. És una el•lipse com si hagués estat traçada amb un tiralínies per un deliniant expertíssim. Però d’el•lipsis n’hi ha dues: una de petita, del cantó de Roses, i una de més llarga, del cantó de l’Escala. L’eix de l’el•lipse de la banda de Roses coincideix en direcció i situació amb la perllongació dins del mar de l’últim tram de la Muga. L’eix de l’el•lipse de la banda de l’Escala coincideix, encara que no tan exactament, amb la direcció i la perllongació del penúltim tram del Fluvià...Els eixos grossos d’aquestes dues el•lipses resulten de 8,6 jm i de 13,9 km i per tant, llur relació val: 13.9/8.6=1.616 que precisament és, amb un error molt petit el valor de la relació àuria...

Sabem que Dalí, gran amic de Pla, va estudiar el tema de la divina proporció durant la seva estada a Nova York amb un científic romanès expert en la matèria, Mathila Ghyka. En tornar el 1949 va escampar els coneixements adquirits per les teles de la seva etapa mística. ¿En parlaren Dalí i Pla d’aquesta troballa de Macau? ¿Quan Dalí inclou el golf de Roses en diverses composicions, ho fa conscientment? Ja mai més ho sabrem, i malgrat ens queden al respecte diverses consideracions:

-Dalí i Pla són dos enamorats i grans difusors del paisatge empordanès
-És més que evident que ambdós coneixien les teories Socràtiques sobre la bellesa, especialment l’apartat on Diotima alliçona el mestre grec dient-li:

"Heus aquí, doncs, oh Sòcrates, els assumptes amorosos en el misteri dels quals potser podries iniciar-te. Pel que fa, tanmateix a la iniciació i a la revelació perfectes, a causa dels quals existeixen aquelles primeres, si algú procedeix correctament, no sé pas si en series capaç. Per consegüent, jo mateixa te les explicaré i no estalviaré cap esforç...... En efecte, aquesta és exactament la via correcta per arribar als assumptes amorosos o ser-hi conduït per un altre: començant per les coses belles d'aquí i tenint com a objectiu aquella bellesa, anar enlairant-se sempre servint-se'n om si fossin esglaons, passant d'un sol cos bell a dos, de dos a tots els cossos bells, dels cossos bells als costums bells, dels costums bells a les ciències belles i, a partir d'aquestes ciències, acabar en aquella ciència que no és altra cosa sinó ciència d'aquella bellesa explicada i es conegui finalment que és la bellesa en si mateixa. Heus aquí, oh estimat Sòcrates -va dir l'estrangera de Mantinea-, el punt de la vida en el qual, més que en qualsevol altre, val la pena viure per a un home: quan contempla la bellesa en si mateixa" (Plató; El Banquet)
Així doncs, si la màxima aspiració humana,si allò que dóna sentit a l’existència és la contemplació de la bellesa. Seria esbojarrat dedicar-hi esforços i prendre-s’ho molt seriosament?

Natural Ment 4
Un dels problemes de les publicacions per fascicles és la brúixola. Hom perd el nord i ja no sap cap a on navega. Per això cal de tant en tant recapitular, a fi i efecte de poder assolir un alt grau d’eficiència/eficàcia comunicativa, si més no perquè ens hi juguem molt.

Fins ara he estat pinzellant una mena de xarxa/mapa semàntic/semiòtic on diversos conceptes tenen significativa presència. Tenim Natura. Paradís. Silenci. Salut. Bellesa. Per no perdre’ns convé establir connexions i lligams, i això des d’un marc concret: El món del Turisme. Una feixuga tasca deixada de la mà de Déu. I així ens va. No deixa de ser curiós que un país que en viu, que es nodreix del turisme, fins a convertir-lo en la seva font d’ingressos, mai s’hagi plantejat l’etimologia de la qüestió. Per què? D’on collons emergeix aquesta bogeria de moure’s amunt i avall, de fotre constantment el camp... per tornar allà mateix? Un dels camins per explorar i trobar respostes podria ser l’aplicació de la lupa al tema del paradís. Per què aquest i no altra? Perquè ho diu en Ferran? No tan sols això, el tema té intringulis, te ganxo, atractiu, tal i com ho deixa ben clar una petita llufada per la galàxia d’internet:
Paradís: 12.400.000 entrades//Paraíso: 18.100.000 entrades//Paradise: 95.400.000 entrades
Estem davant d’un lloc comú, un tòpic típic, un arquetip, una icona, un símbol mundial, que s’escampa gràcies al best seller més venut arreu del planeta: La Bíblia. Un llibre que fa aparèixer en escena un element perillós, màgic: l’escombra. Segons com es manipuli o es faci anar fa aparèixer, o desaparèixer el que hom vol. Tres diferents interpretacions donen peu a tres diferents religions monoteistes. I malgrat hi ha consens: un dia o altre hi tornarem, estem aquí de passada, com si fóssim turistes per anar tots, fins i tot els agnòstics que creuen que no creuen, al mateix lloc: al Paradís.
Arribats aquí toca picadeta d’ullet. Un fill de la GB, en David Lodge, s’empatolla una novel•la com excusa per a difondre un missatge genial.
El turisme és la nova religió mundial...........La tesi del meu llibre és que la visita a llocs d’interès constitueix un substitut del ritual religiós. La gira turística com a pelegrinatge secular. Acumulació de gràcia en visitar els santuaris de l’alta cultura. Els souvenirs com a relíquies. Les guies turístiques com a devocionaris.. Catòlics, protestants, hindús, musulmans, budistes, ateus...l’única cosa que tenen en comú és que tots ells creuen en la importància de veure el Partenò. O la capella sixtina, o la torre Eiffel....Estic fent al turisme el que Marx va fer al capitalisme, el que Freud va fer a la vida familiar. L’estic desconstruint.
Això de la desconstrucció a Roses ens hauria de motivar. Allà, al Paradís del Bulli, en Ferran aplica la tàctica a la gastronomia posant en dansa tots els sentits de percepció. La qual cosa el converteix en referent mundial. Aleshores, per què no fem el mateix? Ja que tenim tots els ingredients, bo seria posar-hi fil a l’agulla. De moment ens convindria. I molt, abanderar, liderar, l’aplicació de la troballa més genial de la història...deixem-ho en de la historia dels darrers 21 segles. El tema és divertit.
Resulta que els inventors del “One wy ticket”, els del Vaticà, s’adonen que el personal ja no combrega gaire amb viatges d’anada cap a llocs incerts. Aleshores aprofitant l’avinentesa apocalíptica de final de segle i mil•lenni, allò de la fi del mon l’any 2000, fan una confessió extraordinària: El Paradís no és un espai geogràfic.!! La gent embogeix, al•lucina. Has vist? Ja t’ho deia jo. Toma ya!! I un cop passada la tempesta emergeix de les profunditats la clau de la qüestió: Si no és lloc geogràfic, que és? Ekilikuà! Dis is da kuestion!
Afortunadament en Gutemberg no tan sols va contribuir a difondre la Bíblia. Hi ha altres llibres, tant o més entenedors. De fet llibreries i biblioteques han afegit prestatges creant nova secció engrescadora: BRICOLATGE ESPIRITUAL, TU MATEIX. Ben a la vora de Turisme. Ja que la pregunta ja no és ON sinó COM, el tema pren altre rumb i això amb una indicació ben clara, concisa, entenedora: res et donaran fet, res de paternalisme, res d’iluminació per ciència colomera. Aquí t’has de remullar, t’ho has de fer tu mateix i fins i tot aquell que creu que passa, que res en vol saber d’aquest viatge, on li agradi o no també està embarcat, ho té pelut. Patirà el bucle una i altra vegada, es reencarnarà tantes vegades com calgui fins que alliberi absolutament el seu esperit, la seva ànima. Fins que torni allò que no és seu, que li varen deixar per una estona, perquè jugués al joc més demencial, més lúcid, més lúdic, més meravellós: viure. Si fa trampes, si s’encanta, si es fa el boig, si no juga, aleshores pla. L’ infern tampoc és un espai geogràfic i molt probablement sigui just i precisament aquesta sensació de constant retorn, d’una i altra vegada tornar de vacances allà mateix, allà on en vas quedar tip i fart, allà on no ho recomanaves a ningú allà on ja mai més hi voldries tornar. Presoner del temps/espai fotarà més voltes que una baldufa. I tot plegat per ésser tossut, per no canviar d’aires, per no voler conèixer l’altra realitat. Allà, al Paradís on para el temps per tant no hi ha espai, la qual cosa vol dir que has arribat a l’eternitat, a l’infinit. Arribats aquí em sembla que queda molt clar que una de les millors opcions que tenim és la de convertir-nos en plataforma llançadora cap a paradisos gens llunyans. Bon viatge!!