PERÒ, DE QUÈ VAS?
Des de la psicologia fins a la sociologia, passant per l’antropologia, la filosofia, la biologia, la semiologia, la psicologia... anem fent la viu viu i no passa dia que no s’omplin fulls i més fulls, CDR, DVD, blogs, webs, butlletins.. amb tota mena de coneixements, de dades, de recerques, de teories o del que sigui i faci falta per tal que la humanitat vagi cada dia millor.
Noble aventura, bon esperit, virus recomanable això de voler el millor, que, si més no, caldria practicar amb molta més generositat, filantropia i amor a l’art. Al cap i a la fi, i es digui el que es vulgui, el coneixement no és de ningú i pertany a tots, és més, la font del coneixement on tots mamem, s’alimenta precisament dels efectes que els seus fluids tenen sobre els assedegats consumidors. Com a molt el que fem les noves generacions o els nouvinguts és prendre el que hi havia, adaptar-ho i millorar-ho per a retornar-ho a les futures generacions que hauran d’anar fent i dibuixant, ells també, el cercle màgic i miraculós, que no té ni principi ni fi.
Per totes aquestes raons em va semblar oportú i gens esbojarrat invitar a considerar la necessitat d’obrir la porta a una nova ciència, un nou espai de coneixement, ja que, al meu entendre i saber, encara no s’ha postulat mai com a tal (la qual cosa és força sospitosa i d’entrada et fot la mosca al nas ).
Per això i per a solucionar aquest buit em vaig treure de la màniga la Turistologia. És a dir, una ciència que estudií el turisme. Ni m’he begut l’enteniment, ni m’he tornat boig (tot i que més d’un opinaria el contrari). Aquesta aportació, aquest humil manuscrit, aquesta innovació científica, tan sols pretén ésser una mena d’esborrany perquè altres cervells mes potents i capacitats que no pas el meu, li busquin l’epistemologia, en facin la metodologia i creïn quelcom amb cara i ulls que ens permeti entendre i conèixer més a fons i millor aquest impressionant percal que està condemnat a convertir-se en tema de gran interès per la humanitat, arribant a l’extrem que ja hi ha algú –com veurem i analitzarem- que ja ha dit que serà la nova religió del S XXI, un segle nou un nou mil•lenni que malgrat aquests quatre incipients dies que portem sembla voler donar la raó al visionari, gurú esmentat, i que ja identificarem quan arribi l’hora.
La meva aportació es fa des d’una visió holística del tema bastida damunt d’una experiència eminentment pragmàtica. És que l’he mamat, ja des de ben petit. Tota la vida que m’hi veig embolicat, encerclat, i per acabar-ho d’adobar, vaig i em caso ( o ella amb mi) amb una turista. No volies caldo, tres tasses. Dins de la tercera tassa trobaríem un mar profund on m’hi capbusso sovint d’una forma diguem-ne que professional, tant m’agrada la immersió que se’m fa difícil existir fora de l’aigua, i em quedo xop i amarat per deformació professional; una paraulota simpàtica que tenim els “workholics” per disfressar el nostre grau de dependència compulsiva sobre un tema ben concret. En aquest cas el turisme.
En aquest mar immens, l’onatge, el bullitori, el poti poti, quan no el xup xup neuronal, arriba a grau demencial, esbojarrat, i m’ataca sense cap mena de compassió. Ingenu de mi, vaig intentar refugiar-me en altre oceà, també ben divertit i ben entretingut: la cultura. I mentre jo em pensava, ara estaràs tranquil, van i s’empatollen una nou parany per atabalats mentals: el turisme cultural. Apa, embolica que fa fort. És que no em deixen respirar. No tinc escapatòria possible.
De petit l’he mamat, de jove l’he patit i viscut molt intensament, i per acabar-ho d’adobar es dona la fatalitat que en els darrers fa anys s’ha convertit en el meu modus vivendi, patiendi, estresanti, angoixanti, estudianti i altres perles que ja poliré. La gestió patrimonial, la gestió museística, la gestió cultural i altres diligències, serveis i favors a la comunitat, m’han fotut un embolic de cal ample al cap que sense cap mena de dubte és molt interessant conèixer, si més no, perquè els que ens han de seguir tinguin clar i sàpiguen de forma objectiva què és el que mai s’ha de fer.
Això seria, diguem-ne, una cara de la moneda, el raonament acadèmic, intel•lectual, que justifiqués aquest descarat intent de fer volar coloms sobre un tema aparentment força conegut; el cert, l’altra banda de la moneda, és que tot el safareig del poble sap que tot plegat és una vil excusa per seguir xerrant i fotent la tabarra, autèntica especialitat de la casa, tal i com afirmen, comenten, diuen i escampen bons amics de solvència i credibilitat contrastada, la resta deu ser molt pitjor, però com que a mi ni em preocupen ni m’interessen ni m’importen, doncs que diguin el que vulguin.
Així doncs a partir del meu poble, Roses, vull recordar, rumiar, pensar, explicar, comentar... bajanades, ximpleries, beneiteries, vivències, anècdotes, històries, projectes, somnis, quimeres i utopies intrínsecament vinculades al tema turisme. Tot plegat com si fos una mena de quadern de viatge o de guia per altres viatgers, perquè s’ho passin més pipa encara que no pas jo. Al cap i a la fi, això dura quatre dies i ja n’han passat tres.
Amb aquesta parrafada suposo que es pot donar per tancat el tema del pròleg o de les justificacions, però com que no em mano el dit, com que sé que el poble està ple de torracollons, boges reprimides i algun que altra paranoic hipocondríac, hauré de confessar les raons i els motius que m’han motivat a voler-ho fer just ara, just en el 2008.
Quatre raons bàsiques i de molt de pes m’han inspirat. La primera té que veure amb la troballa d’un article publicat l’any 1958 a Revista de Girona. Un diamant de molts quirats. Explicava que a l’estiu de 1958 la Diputació de Girona amb la col•laboració de l’Ajuntament de Roses es varen treure de la màniga una exposició que titularen “Carteles de la Costa Brava y motivos del mar”, que es va mostrar al col•legi Narcís Monturiol de Roses. Poca traça cal per entendre que en el 2008 es podrien commemorar els 50 anys d’una activitat que ha marcat el futur del poble. Altrament poca imaginació cal per enllestir un projecte o programa atractiu dirigit doblement a visitants i residents que fos una mena d’esquer que ens permetés posicionar Roses com a capital cabdal de turisme a la Costa Brava i crear tanmateix un espai, centre, institut dedicat al tema. Si hom afegeix aquí que justament en l’any 2008 es commemora el primer centenari del bateig de la Costa Brava com a tal.. doncs més al•licients encara
La segona raó també té relació amb commemoracions, celebracions i festivals pirotècnics. 2008 és també l’any en que arreu d’Espanya es duen a terme iniciatives, excuses, per subratllar el segon centenari de la guerra de la independencia, això allà, al nostre país en diem la guerra del francès, els que la varen perdre parlen de les guerres napoleòniques i els que hi van fotre el nas i en varen sortir escaldats en diuen the peninsular wars. A mi la veritat és que em fot més pena que no pas alegria, em provoca basarda ja que em recorden uns versos de Fages de Climent que tenien enamorat al meu pare, empordanès i republicà (com cal doncs), i deien allò de si el timbaler del bruc s’hagués tocat els bemols, ara els catalans de retruc ja no fórem espanyols. Malauradament el 2008 no ha servit per inaugurar el Castell i malgrat cal destacar per damunt de tot un fet absolutament transcendental: la reedició d’un llibre que estava exhaurit i que es peça fonamental de la història de Roses. “Sunyer metges pare i fill” d’August Pi Sunyer. És una novel•la històrica que parla just de les arrels antropològiques de Roses, del seu cordó umbilical i del fet que justament i precisament el fet d’ésser Roses punt estratègic, comercial i de rebuda i de pas, just això va condicionar la seva història fins al punt que va deixar de banda el seus orígens. La presència militar va provocar que la gent sortís fora muralles i s’instal•lés ja definitivament a les dues bandes del barri de la Punta. Al meu entendre aquesta recuperació es fenomenal, colossal, magnífica, i de vital importància. Per una part es vol mitificar la vila però oblidant les arrels, girant-se d’esquenes a la història, al passat. L’actual Roses té, com a molt, uns dos-cents anys, la resta, els altres dos mil sis-cents, els tenim arraconats, marginats, sepultats allà a les muralles. Curiós. Òbviament també en parlaré i ben abastament, amb ets i uts.
La tercera raó té que veure amb La Ciutadella com a tal. Inaugurada com a Museu el 2004 varem haver d’esperar fins el 2007 per poder tenir un espai on presentar exposicions temporals. Al 2008 es va acabar justament la tercera que tancava el primer cicle dedicat a mars de Roses, que tenia un fort component antropològic (El suquet de peix!!) promocional i turístic. Durant els llargs mesos que vaig dedicar a la recerca es van produir una llarga sèrie d’esdeveniments, anècdotes i sobretot reflexions de caire antropològic que crec que és important que coneguin les rosinques i els rosincs.
I finalment la quarta raó té que veure amb que just al 2008 he posat punt i final a una llarga i dilatada trajectòria d’estudi per on han desfilat literatura, gestió cultural, premsa i comunicació, gestió patrimonial, museologia, museografia i ja finalment un programa de doctorat. Just aquesta darrer m’ha tingut ben atrafegat els darrers dos anys durant els quals vaig seguir un feixuc i atapeït programa de recerca turística que va prendre l’itinerari del turisme cultural, i que sempre va tenir Roses com a filó i com a tema d’estudi i anàlisi. El somni, la il•lusió era culminar-ho amb una tesi sobre gestió patrimonial a Roses però finalment ho vaig deixar córrer. Un cop assolida la diplomatura em vaig adonar que ni tenia ni ganes ni força ni empenta per continuar, sobretot perquè no m’ho passava gens bé i em trobava lligat i tancat per les angoixants directrius acadèmiques. Sí que volia parlar, explicar, però sense embuts, sense repressions i sobretot sense tenir damunt aquell ofuscant sentiment d’avorriment. Així que finalment vaig optar per fer la meva pròpia tesi doctoral, on pogués abocar tot el que sé, el que he trobat, el que m’han dit, i que m’ha servit per entendre’m a mi mateix i per entendre i conèixer el meu poble, Roses. Per donar-hi forma i contingut m’he empatollat un fil conductor ben esbojarrat, ben estrambòtic: La Turistologia, que hem permet volar sense por, amb les ales ben desplegades, gaudint de valent amb la nova aventura, viscuda amb intensitat, humilitat i sinceritat. Sé, i sóc molt conscient, que això no tindrà cap mena de reconeixement sigui acadèmic o sigui d’altre mena, i la veritat és que tant se me’n fot, amb els anys també he anat creant una colossal armadura d’escepticisme que em protegeix de menyspreus, desencisos, depressions i alguna que altra punyalada barroera. Vull treballar i escriure ben motivat perquè en tinc moltes ganes, perquè ho necessito, i perquè em serveix de teràpia. Si tot plegat pot ajudar a que altres no hagin de patir tant per saber qui són i si pot contribuir a que algú passi una agradable estona descobrint aspectes, racons i amagatalls de la nostra personal, singular i sovint divertida història, em donaré per satisfet.
LA GESTIO TURISTICA
DELS PATRONATS A LES DMO
(Destination Management Organization)
Sempre que m'inviten a parlar del turisme faig el mateix. Primer agrair la invitació i tot seguit demanar disculpes als assistents per la temeritat dels organitzadors. Que jo parli de turisme? Perillós, molt perillós, ja que l'he mamat des de petit, el duc a la sang i per acabar-ho d'adobar és el meu hobby, dèria, passió, tema d'estudi, activitat mitjançant la qual intento guanyarme les garrofes etc etc. Per tant jo adverteixo ja des de bon començament.
Òbviament la gent té agenda plena, horari limitat i no està per rollos patateros. La qual cosa m'obliga a prendre decisions, a escollir, a enfocar la meva intervenció des d'un focus concret, curt i que sigui intel·ligible. El turisme és un tema molt ampli, ric, feixuc, pelut, de gran complexitat.
Jo trio aquest fil conductor perquè permet poder anar aviat per feina, de cara al gra.
El best seller més conegut del món - no tan sols perquè crea les tres grans religions monoteistes- ens descriu els origens del viatge, del turisme. Allò de la poma, l'Adan, l'Eva i la serp, que embolica la troca, acaba malament fins el punt que són foragitats del Paradís. Esdeven mortals i s'han de buscar la vida, és a dir: i ara com redimnonis m'ho munto jo per tornar aquí. Al Paradís.
Com que aquells varen tenir nens i nenes el tema del retorn, el viatge, es va anar complicant i que més qui menys tenia la seva pròpia teoria, aplicant bruixola o lupa a territoris abstractes, indefinits. Tothom tenia la seva pròpia versió d'on era el Paradís.Una praxis que anava de bracet amb el fet que es tenien que guanyar el pa per garantir la supervivència. I com que això tenia prioritat (tal i com ens explica Maslow i l'escola de psicologia transpersonal...però això són figues d'altre paner) es varen anar creant sectors de rics i de pobres.
Vet aquí que un dia el follet es va quedar contempnat els pobres. Pobrets, mai trobaran el camí de retorn. I perque tinguessin una font d'ingressos propis es va empescar l'invent del turisme, és a dir, la gallina dels ous d'or.Lùnic requisit era que no es podia matar la gallina perquè sinó desapareixia la magia.
La gallina va nar fent i per garantir el futur i la continuitat de l'invent també posava altre mena d'ous.
i d'aquells altres ous apareixen més pollets, més gallines susceptibles de posar més ous d'or, vinga ous i més ous, que de retruc anaven eliminant la pobres, posant en totes mans els passeports els ingredients per un Paradís que tothom deia que sabia on era
i vet aquí que per no caure en un joc d'ous, sense cap ni peus, es varen començar a identificar els pollets, batejant, etiquetant, marcant cada peça, cada rengló, cada segment que busca, com ànima en pena, el camí de retorn cap a l'origen, al pas anterior, el camí cap a la mare dels ous.
Amb el pas dels anys no tan sols creix la quantitat de coses a fer, o hobbys, o aficions, creix també el nombre d'adeptes que practiquen el tuirsme. Entre receptors i visitants s'estableixen tota mena de connexions, intercanvis. Si bé al principi eren observats com éssers estranys que fan coses rares, lentament uns i altres s'adapaten als nous temps i decideixen tolerar-se. Tanmateix el creixement tant de demanda com d'oferta crea en el mercat un rebombori de cal ample, ja que gairebé no hi ha temps en poder pair les noves exigencies, les reclamacions, els desitjos d'uns turistes que dia rere dia esdeven més i més "sofisticats"
Aquests fluxes constants entre oferta i demanda fa que en el mercat existeixin dues formes força antagòniques d'entendre el mercat. Per una part hi ha el Menú i des de finals de l'altre segle, s'observa una tendencia a treballar a la carta, amb tots els afegits que això comporta.
Aquest constant remenant amun i avall mou també muntanyes de diners, la qual cosa fa que el turisme deixi de ser observat com quelcom puntual i es vagi convertint lentament en una potent industria capaç de crear riquesa i de retruc tots els afegits imaginables. Tant és així que el segle XXI assisteix bocabadat a un miracle. El turisme depredador de territori, costums, medi ambient, es converteix lentament en el seu aliat més poderos. La demanda busca llocs singulars, diferenciats, i això ho aporta el patrimoni amb el seu ventall més ampli i ric: patrimoni monumental, però també natural i intangible
La OMT fa a principis de mileni i de segle unes previsions tant optimistes que al cap de poc s'han de revisar. L'any 2000 es preveia que en tan sols dues dècades el nombre de turistes es triplicaria i passaria dels 700 delo 2000 als 2100 del 2020. Ara es parla de 1600 el 2020, i malgrat la tendencia segueix a l'alça. Europa s'endu la part més forta del pastis ja que te permanentment cinc paisos dins del ranking dels 10 més visitats i dels que més dolars/euros ingressen
Obviament aquesta riquesa no passa gens desapercebuda i comencen a emergir tota mena d'estudis i de temàtiques sobre la gestió turística, vista ja com una potent industria amb forta tendencia a l'alça, que no pateix crisis i que millorar el seus rendiments dia rere dia. Curiosament encara no ha rebut certificació universitaria com a tal, com a llicenciatura, la qual cosa no impedeix que sobre la seva tematica es facin tota mena de postgraus, masters i fins i tot programes de doctorat, on hi participen experts de solvencia més que contrastada. Josep Chias, ex Esade, es converteix en un autentioc gurú del tema i el seu meravellos llibre en una mena de Biblia sobre el marketing Turistic.
Des de Roses estant es poden visitar 4 parcs naturals (un submari) el triangle Dalinià, el millor restaurant del món, els origens del romànic, les primeres colònies gregues de la península amb les conseguents riqueses que aporten en el segment gastronomic com ara oli, vi, dieta mediterrania........
No obstant això en turisme no val a badar, no n'hi ha prou amb no matar la gallina
Un cop dit això, la gent agafa el canguelis, li entra el panic i vol solucionar en cinc minuts allò que durant anys ha anat deixant perdut pel racons del mañana mañana, ja ho faré. Aleshores es quan sels fot la deria al cap de voler inventar la sopa d'all. Perillosa recepta, ja que sembla ser molt mes prudent adaptar l'existent a la propia realitat, entorn, espai...
Curiosament tenim ben a prop el model referencial que mig món i part de l'altra volen imitar, i això pels espectaculars resultats assolits
Turisme Barcelona 'ha convertit en una D.M.O. Destination Management Organisation (Ens de gestió de destins) de contrastada solvencia que convé i molt coneixer imitar adaptar...sense haver d'anar mes lluny
la primera lliço ja diu ben clar allò de "sapatero tus sapatos", es a dir l'administracio es absolutament ineficaç en temes de gestio, per tant cal deixar-ho en mans de professionals. Fent ho aixi els resultats son mes que entenedors, clars, concrets. Autosuficiencia i generacio de propis recursos
i que ningu cregui que entrar en aquestes dinamiques no exigeix una ferma continuitat. La competencia també es belluga per la qual cosa mai n'hi ha prou, el nivell d'exigencia estiluma també la DMO a no fer el Burrocrata
I mentre el dia a dia es contempla, cal també anar inevrtint en com esbrinar, planificar el futur
Un futur que forsosament passa per la implicació de tots els sectors que foten la culeradeta en el pastis i que de la meteixa manera que es mengen una bona part dels beneficis asssolits pel col.lectiu, també se'ls exigeix aportar i apostar per la continuitat de l'invent
El tema crec que és clar, contundent i ben explicit
I com deia un responsable de la comandancia de marina: manos que no dais que esperais
El ball de Boticceli es força explicit: Rebre. Polir. Retornar. La resta són excuses de cesc, sords o mal pagadors. Salut tinguem tots plegats
